La poesia i la narrativa ja han visitat l’escenari del Magatzem, ja han omplert l’aire de màgia i paraules que no han deixat indiferent a qui ha sabut escoltar-les. Ara ha arribat el torn de la novel·la històrica, que no es lliura tampoc del conjur dels mots. Van ser Ramón Pallicé i Xulio Ricardo Trigo, aquest cop, qui es van veure reflectits en aquest mirall de mots i frases que és el Joc Partit, espill de semblances, divergències i contradiccions. Tots dos són escriptors consolidats en el joc de transformar la realitat en ficció pel camí de la novel·la històrica. 

Tothom és conscient que el món literari de qui conrea -d’una manera o altre- l’amor a les paraules és quasi bé inescrutable, profund i íntim, però els dos companys de gènere van voler que els espectadors d’aquell vespre s’endinsessin en el seu particular món de l’Alícia i el País de les Maravelles. Ramón Pallicé, l’escriptor de Reus, va elogiar l’art del seu interlocutor, desglossant i quasi revelant Els Secrets de la Reina: “és perfecta, combina el moment actual amb el passat, és actual i històrica. Precisa, no té cap exhibició ni descripció sobrera”. Tot perseguint el seu propi conill blanc i atrafegat, al llarg d’aquell vespre de paraules, van acabar preguntant-se el perquè d’escriure novel·la històrica; “tracta del temps de la història, amb personatges ficticis i reals i dona la possibilitat al poble d’entrar en la història”, va respondre Pallicé. X. R. Trigo va confessar que havia estat temptat de ser historiador però el destí va acabar per reunir les seves dues grans passions, conrear mots i aquells fets -mai sabrem del cert si reals o no- que han acabat conformant la història; “la novel·la històrica aprofita aquells forats que deixen els historiadors i imagina a partir de la història coneguda per omplir-ne els buits” va dir X. R. Trigo. 

Els ingredients per cuinar bones paraules i convertir-les en una apetitosa novel·la històrica com tots dos convidats la taula de la narrativa fan, van ser comuns: tenir un bon tema, documentar-se a partir d’arxius històrics i llibres, escriure l’esborrany, tenir fitxes de cada personatge i visitar el lloc, un protagonista més de la història, per copsar-ne la màgia. Els arguments van convergir afirmant que un escriptor és abans un lector, i que el propi estil és una destil·lació de les lectures que cadascú ha fet.  

Tot perseguint encara aquell conill blanc, parlant de la pròpia experiència, del gènere escollit i comentant les seves influències, van acabar compartint el diàleg -i així el Joc Partit es va convertir en Joc Compartit, entre escriptors i públic- , reflexionant sobre les ambigüitats que la història deixa (què és realitat i qui ens ho diu?). I a la nit, la sala buida i dorment, en l’aire surava un interrogant: Què és la història? Una ficció, un seguit de conclusions, dels propis historiadors?

Helena Valls Icart

Fotografia: Un moment de l’acte. c) H. Valls.

L'escriptor Magí Sunyer ha guanyat el XI Premi Roc Boronat de novel·la en llengua catalana, dotat amb 6.000 euros i convocat per l'Organització Nacional de Cecs (Onze), amb Jim, una obra que té el seu punt de partida en el clàssic La illa del tresor, de Robert Louis Stevenson.

El relat és un drama sobre la complexitat de les motivacions humanes i una reflexió ètica sobre el cas estrany de la realitat. La novel·la presenta a Jim Hawskins, qui jugant amb la sort i la protecció dels seus tutors, malgasta els seus diners en una vida fosca i tortuosa que li duu a prendre una important decisió per a reconduir la seva vida.

Sunyer (Reus, 1958) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (UB) i professor titulat de Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Ha escrit poesia, narrativa, crítica literària i assaig, amb obres com el Càntir de llum iu febre, Mar neta o Lucrècia. El llibre guanyador del  Roc Boronat serà publicat per l’editorial Proa.

Redacció

(Font: Europa Press)

BASES “II PREMI DE RELATS BREUS DE L’ESCOLA DE LLETRES DE TARRAGONA”

L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el II Premi de Relats Breus Sant Jordi.
Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un treball literari inèdit (no premiat ni publicat), per autor/a.
Els textos s'han d’enviar en format word, amb un cos de lletra 12, amb una extensió mínima de dos fulls i màxima de cinc, a doble espai, al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.

El tema del concurs serà: “la línia”.

Per Kandinsky, la línia és una melodia. La melodia apel·la al caràcter d'un poble. Perquè hi hagi melodia és necessari el ritme. La melodia s'insereix en el reconeixement d'una identitat d'una comunitat cultural o nació. La història d'un poble és una línia melòdica. Tota melodia és una història.
Us proposem, doncs, aquesta imatge, real o metafòrica: la línia.
La línia de l’horitzó, o aquella que descriu un camí de serpentines, la delicada línia que separa el risc de la tragèdia o la línia de meta. La primera d’un conte o la darrera d’un testament. La que divideix o la que es projecta. La línia de metro, la del telèfon...
Accepteu el repte?
Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament dels textos haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.
Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.
El jurat estarà format per Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo.

Termini de presentació de treballs: 17 d’abril de 2009

Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2008 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.

Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.

BASES “III PREMI DE FOTOGRAFIA DIGITAL SANT JORDI DE L’ESCOLA DE LLETRES DE TARRAGONA”

L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el III Premi de Fotografia Digital Sant Jordi de Tema Literari.
Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un màxim de dues fotografies inèdites (no premiades ni publicades ni exposades), per autor/a, en blanc i negre o en color.
Les fotografies s'han d’enviar en format digital i amb un pes màxim de 500kb al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.

El tema del concurs és: “la línia”.

Al mateix correu electrònic que es faci servir per a l’enviament de les fotografies haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.
Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.

Termini de presentació de treballs: 18 d’abril de 2009

Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2009 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.

Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.

Fotografia: “Lector”, de Juan Salas.

L'Escola de Lletres de Tarragona ens ha fet arribar el tríptic amb l'oferta de cursos per aquest segon mòdul. El període de matriculació estarà obert fins  al 30 de març.

L'horari d'atenció durant aquest període serà de dilluns a divendres i de 19h a 21h. Us recordem que per a qualsevol dubte el telèfon d'atenció és el 977 253 602  i que el mail de contacte és info@escoladelletres.cat.

Podeu llegir la informació completa al tríptic adjunt...

El dijous 12 de març, tindrà lloc el Joc Partit del mes de març. Després dels clips escènics sobre l'obra dels escriptors Francesc Cerro i Sergi Xirinacs,  els escriptors parlaran sobre la seva obra.

L’acte, organitzat pel Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, el Departament de Filologia Catalana de la URV i el Teatre el Magatzem es celebrarà a les 8 del vespre al Teatre el Magatzem, carrer de Rèding, de Tarragona, a les 20 h.

Redacció

A la fotografia: Sergi Xirinacs.

Passejava a mitjanit amb por de xafar en fals. La foscor la desorientava en aquell camí fangós, on era fàcil relliscar i caure indefensa a les urpes de les rapinyaires. Respirava agitadament, perquè sabia que estava internant-se en un terreny prohibit, però ara era massa tard. Ja havia notat la gelor, el calfred, l’abraçada fonda de la mort. En un instant, els ullals es reflectien més lluents que mai sota el primer raig de lluna plena. I l’absorbien a poc a poc, amb la fredor d’una humitat tan transparent i tan dolça com la del desig d’una boca voraç. L’anhel es barrejava amb una febre nocturna i ombrívola que li frisava sota la pell sorprenentment pàl·lida. Les herbes reflectien la confusió del cel en el silenci del gebre. I com en un conte, mentre els nenúfars es nodrien, se l’acabaven d’empassar sense fer soroll els ullals de Baltasar. L’aigua en uns moments, deixava ja de remoure’s.

Entre la màgia dels llibres que ens atansen mentides, fantasies i històries inversemblants, aquell contenia una gran veritat. Quin podia ser el millor lloc per acollir-lo sinó la llibreria de la Rambla? davant dels espectadors –públic en general i alumnes de la URV en particular- Montserrat Corretger va presentar la seva obra Escriptors, periodistes i crítics. 

Es tracta d’un estudi capaç de despertar la inspiració dels poetes i la curiositat del lector. Durant els anys de color sèpia de la dictadura de Primo de Rivera i la República, i dins del peculiar escenari  polític -turbulent i inestable-  escriptors, periodistes i crítics, fent honor al títol de l'obra, lluitaven per llur reconeixement i es veien immersos en la guerra de les lletres. En un món tan vast, aquest estudi es centra en “El combat per la novel·la (1924-1936)” tal com concreta el subtítol i vol reivindicar el treball d'escriptores i escriptors nostrats com Victor Català o Josep M. Prous i Vila.   

No podien ser d'altres que Magí Sunyer i Montserrat Palau els qui apadrinessin el naixement d'aquella nova criatura literària. Tots dos sumes sacerdots en el temple de les lletres, professors de la Universitat, i el més important, col·legues apreciats de Montserrat Corretger...

El Dijous 12 de febrer de 2009, a les 20 h. tindrà lloc una nova jornada del Joc Partit. Aquesta vegada es tracta d’un diàleg entre Ramon Pallicé Torrell i Xulio Ricardo Trigo, que conversaran sobre la seva obra, sobre novel·la històrica i sobre literatura en general.

L’acte, organitzat pel Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, el Departament de Filologia Catalana de la URV i el Teatre el Magatzem es celebrarà el Dijous 12 de febrer de 2009, a les 20 h.

________________

Ramon Pallicé Torrell (Reus, 1928). Advocat i escriptor. Bona part de la seva producció literària, poemas èpics, contes, narracions i novel·les curtes, és inèdita. Ha col·laborat en diaris i revistes amb reportatges, articles, entrevistes i crítica de cinema. Ha publicat les novel·les històriques Cap de brot i Els Persistents, sobre les seqüeles de la Guerra de Successió.

Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, A Coruña, 1959). Escriptor, traductor i artista plàstic. Ha publicat una desena de novel·les, com ara La desaparició d’Evelyn, Després de l’oblit o Els secrets de la reina, i llibres de poesia: Lectures d’un segle, Far de llum grisa o La veritat cansa. Ha guanyat els premis Ausiàs Marc, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol i Joanot Martorell, entre d’altres.

Redacció

S'apaguen els llums de la sala El Magatzem. Les dues figures que es deixen bronzejar pels focus de l'escenari comencen a destil·lar poesia, a poc a poc agafen forma de paraules que vulneren l'aire, paraules que tenen la clara empremta dels dos convidats al joc dels miralls. Lurdes Malgrat i Adrià Targa, els protagonistes del Joc Partit del mes de gener fan un tête à tête per disseccionar el concepte de poesia.  

La relació que uneix aquests dos poetes és la metàfora d'un encontre, Lurdes Malgrat va rescatar del bosc de l'oblit un recull de poemes, Pharos, que li va arribar a les seves mans emmascarant-ne l'autor sota un pseudònim. Aquell poemari –un text encara innocent, però carregat de poesia i força– no la va deixar pas indiferent. Un Adrià Targa adolescent però dedicat ja al món del verb va resultar-ne ser l'autor. Atzars de la vida, l'una va esdevenir professora i l'altre l'alumne, teixint complicitats amb els fils de la poesia. Així, dins el marc de l'Escola de Lletres, es va esbossar una confiança que congriaria una bona amistat. Lurdes Malgrat ens va desvetllar un secret íntim manifestant l'orgull d'haver presenciat de ben a prop la promesa d'un poeta com Targa.  

Si el poema té la capacitat de mudar en milers de significats, segons quan, com i qui el llegeix, la poesia no esdevé mai, ni per poetes ni per lectors, la mateixa. I la manera d'escriure-la tampoc. Plegats van exposar molts dels motius que els condueixen amb passió cap a la creació poètica, però que es poden resumir en la necessitat d'expressar-se empesos per un impuls vital. Tots dos tenen una manera diferent d'engendrar la poesia, i en el fons la diferència els agermana perquè allò diferent els compenetra. De la diferència d'estils i tècniques que al capdavall segueixen el mateix camí, esdevenir poesia, sorgeix una complementació, que desprenen els dos personatges, aportant-se coses noves mútuament. Adrià Targa comentava que escrivia més aviat des de la pròpia experiència, encara que ara intentava cercar nous camins d'expressió. 

Mestra i alumne tenen treballs publicats dels quals van estar parlant, tot esmentant la propera publicació d'una nova obra de Lurdes Malgrat, Terra Fonda. La confiança i compenetració que comparteixen els va permetre de parlar tant sobre l'obra publicada com la inèdita dels dos poetes, deixant entreveure una contundent admiració recíproca per la poesia de l'altre.  

La planor dels mots intercanviats entre poetes va escampar pel públic un aire de familiaritat ajudant, amb humor i somriures, a que es sobrepassés la barrera -entre escenari i graderies- que els conferenciants van saber desdibuixar, intercanviant verbs i  experiències. El camí de les paraules al qual han decidit dedicar la seva vida, pel destí o per la inquietud, es va estendre com un vel de somni entre els assistents. S’apaguen els llums de la sala, i de l’escenari, marxa el públic però els mots fets de vent, les paraules i els silencis suren en l’aire de El Magatzem. És la poesia. 

Helena Valls Icart

L'obra Todo prodigio cansa, de Ramón Sanz, ha estat la guanyadora de l'IV Certamen de Poesia "Vicente Presa" que organitza l'Ajuntament de Móstoles. El llibre del professor i col·laborador del nostre “Tarragona Literària” va ser escollit entre les 153 obres originals arribades de totes les parts del món.

El Jurat del certamen estava constituït per Luis Alberto de Cuenca, Fernando Beltrán, Almudena Guzmán García, Ángela Vallvey , Joaquín Arnaiz, i Miguel Ángel Matellanes, els quals van acordar d’atorgar el premi de 9.000 € i la publicació, dins la prestigiosa col·lecció de poesia de l’editorial Algaida, a aquesta obra.

___________________

Nascut a Madrid el 1972, Ramón Sanz ha viscut en diverses ciutats (Alacant, Murcia, Burgos, Jaén, València) abans d'arribar a Reus, on ha romàs des de 1994. Va acabar la Llicenciatura en Filologia Hispànica per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona en 1999, i va realitzar el Postgrau en la mateixa universitat, obtenint el Diploma en Estudis Avançats en 2004.

En l'any 2002 va obtenir el Premio Esquío de Poesia pel llibre La lluvia en los relojes, publicat per la Fundación Valle-Inclán l'any 2003. Des de llavors, ha estat convidat a participar en congressos i actes culturals. La revista La Tahona de Helena i el volum col·lectiu Cambrils. Retrato con palabras (Ajuntament de Cambrils, 2005) han publicat també textos seus. En suport electrònic, el primer número de Adarve, Revista de crítica i creació poètica, resultat de la col·laboració de diversos escriptors i crítics, publicava en 2006 diversos poemes, precedits d'una breu anàlisi del professor Manuel Fuentes Vázquez, "Ni glosa marginal ni escolio fragmentario".

El 2007 va aparèixer l'antologia Poesía viva, pura poesía (Premio Esquío 1981-2006) (Sociedad de Cultura Valle-Inclán, Ferrol, 2007), on es recull un text en prosa escrit per a l'ocasió i dos poemes de La lluvia en los relojes.

En els últims mesos ha signat essencialment alguns articles de crítica literària apareguts en el diari cultural Tarragona Literària, i la traducció de la selecció de poemes del poeta català Joan-Elies Adell en Felipe Benítez Reyes i Joan-Elies Adell, Lectura Poètica, Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, 2008.

Redacció 

(A la fotografia: Ramon Sanz)

La presentació del llibre de poemes Terra fonda, de Lurdes Malgrat, tindrà lloc el proper divendres dia 6 de febrer, a les 8 del vespre, a la Llibreria de la Rambla de Tarragona.

Anirà a càrrec de Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari. 

Aquesta és la sinopsi que ens ofereix l’editorial Cossetània...

Sinopsi:
La terra és una experiència i un convit. El punt de partida i el punt de retorn. Un recorregut per la història personal i la col·lectiva on el paisatge i el jo poètic és fusionen fi ns a esdevenir indestriables. Una poesia que va més enllà del pur lirisme i se submergeix en la construcció conceptual a través de la imatge poètica.

Biografia:
Lurdes Malgrat (Lleida, 1969). Dirigeix l’Escola de Lletres de Tarragona i col·labora esporàdicament en mitjans de comunicació. Ha publicat Amat, llibre de poesia amb fotografies d’Anton Roca, “El retorn de Neró”, una peça de microteatre al llibre col·lectiu Dramaticulària, "Recordant l’Eternitat", poemes en prosa, dins Aquell regust d’ampla llibertat, “Veus” dins El mort. 15 monòlegs i les traduccions de Cartes d’amor a Stalin, de Juan Mallorga, Si un dia m’oblidessis, de Raul Hernández, La negra, de Luis Miguel González, Patera, de Juan Pablo Vallejo, El somni de Déu, de José Luis Arce (amb Jesús Figueras) i Vint-i-cinc anys menys un dia, d’Antonio Álamo.

Terra fonda, de Lurdes Malgrat, Valls, Cossetània Edicions, 80 pàgs. Col·lecció: La Gent del Llamp (Vària), núm 58.

Redacció

Avui, dia 22 de gener, a les vuit del vespre, tindrà lloc la presentació del llibre Escriptors, periodistes i crítics. El combat per la novel·la (1924-1936), de Montserrat Corretger. Aquest estudi ha estat publicat per Edicions de l'Abadia de Montserrat.

L’acte serà a la llibreria de la Rambla de Tarragona, Rambla Nova, 99, i comptarà amb les intervencions de Montserrat Palau i Magí Sunyer.

Redacció

A la fotografia: Llibreria de la Rambla.

El temps passa i els Jocs Partits se succeeixen. Publiquen avui la ressenya del darrer que es va celebrar al desembre i que va ser cobert per la nostra col·laboradora Helena Valls. Però ja podeu veure també a l’arxiu adjunt l’anunci del que tindrà lloc demà al Teatre Magatzem i que reunirà les veus de Lurdes Malgrat i Adrià Targa. Ja ho sabeu, el Dijous 15 de gener de 2009 a les 20 h, un altre Joc Partit.

ELS NARRADORS AMB BLOC

En un vespre fred de desembre les notes suaus d'un piano acompanyaven el vol de les paraules a la Sala Magatzem, durant el segon Joc Partit de la temporada. Aquest cop el cara a cara va tenir de protagonistes a dos narradors d'històries: Òscar Palazón i Mònica Batet. Els dos escriptors de la nostra terra van explicar les coincidències i casualitats de la vida que els van portar a conèixer-se: la subvenció de la Generalitat, vés per on el vil i necessari argent! Com diria Josep Pla, “els diners no donen la felicitat, certament; però tampoc són un obstacle seriós.” 

Des de l'afirmació unànime de Batet i Palazón, “un és el que llegeix”, van fer un repàs als llibres que vesteixen les prestatgeries de casa seva, coincidint i discutint sobre la qualitat i la genialitat d'escriptors molt diversos tan d'estil com de nacionalitats. Batet va confessar l'admiració per escriptors centre-europeus, i fins i tot va llegir algunes ratlles amb les quals se sentia identificada. Palazón va citar, també, genis de les paraules llunyans a la nostra cultura, com el japonés Haruki Murakami, però també europeus o nord-americans.  

Tot xerrant, i passant l'estona, les paraules dels nostres narradors van ressonar a la sala, plena de públic -sobretot d'alumnes de la URV- sobre la tècnica d'unir paraules amb coherència, tot transmetent alguna que altra sensació, que hom anomena “escriure”. L'un a l'altre es van preguntar: “Per què escrius?”, i van respondre –més parlant per a ells mateixos que per al seu interlocutor- que escrivien per a ells, l'un amb el desig de “desordenar de manera diferent el món. Per trobar resposta; tot i que no en trobo i escric sempre des del dubte”. I la Batet per evadir la resta: “quan escric només hi ha el text i la pantalla, la resta (problemes, preocupacions...) desapareix.” 

El camí que es va anar teixint amb el diàleg va portar a parlar de les intimitats d'un escriptor d'ofici, els obstacles a l’hora d'inventar. La mandra a escriure, les pors: a fer-ho bé, a fer-ho malament o al que els seus escrits ja estiguin fets són obstacles que, tot i presents, els dos escriptors, tal com la seva producció literària demostra, encara jove i precisament per això amb molt camí per davant, ja han superat. Perquè si la vida no presentés problemes, ni obstacles a superar, ni pors a vèncer, llavors... Què tindria de vida? Això ens preguntàvem, mentre en la freda nit d’hivern les notes suaus d’un piano s’acabaven de fondre amb el vol de les paraules.

Helena Valls Icart

A la fotografia: Imatge del darrer llibre d'Òscar Palazón.

Si sou professors de secundària, no sabeu com engrescar els vostres alumnes i us animeu a experimentar nous i trencadors mètodes pedagògics, la pel·lícula La ola, de Dennis Gansel us pot donar algunes idees. Però aneu amb compte, perquè, al darrera d’aquest experiment innovador, s’amaga alguna que altra trampa.
La pel·lícula transcorre en un centre d’ensenyament secundari alemany, i està basada en un fet real que va ocórrer a Califòrnia i en el qual el director s’ha inspirat, traslladant la història a la seva Alemanya natal.
La història parteix de la pregunta que un professor trasllada als seus alumnes: “Creieu que en l’actualitat fora possible que s’implantés a Alemanya un règim totalitari com el que va suposar el del Tercer Reich?” Davant la incredulitat general, la pel·lícula s’encarregarà de mostrar-nos com un petit grup d’adolescents, entre els quals podem veure créixer la desorientació i la insatisfacció, pot esdevenir una excel·lent matèria prima a modelar en mans d’un líder oportunista. Aquest petit grup, que és extrapolable a la nostra societat –només ens cal veure el que està passant a Grècia– ens permet reflexionar sobre la fragilitat de les democràcies europees, accentuada encara més dins d’un context de crisi econòmica com l’actual.
Cadascun dels alumnes representa una tipologia d’individu que tots podem reconèixer i que podria ser susceptible de ser sotmès als nous designis del que podria ser una moderna autocràcia.
L’individualisme vers la importància de pertànyer a un grup, la necessitat de les ideologies sense que suposin una mena d’esclavatge uniformitzant. Aquest és l’espai d’equilibri de l’ésser humà en l’intent de no caure en cap dels dos extrems, i un dels temes tractats al film.
La importància de l’educació és l’altre tema fonamental de la pel·lícula, i no podia estar més d’actualitat. La família apareix com un element clau en el desenvolupament emocional dels joves. El paper del professor a la pel·lícula podria representar perfectament el paper de la escola i dels pares actuals, posseïdors d’un poder que pot ser utilitzat per crear individus lliures, o ben al contrari, usat en forma d’instrument de manipulació per tal d’exercir un control sobre ells, despertant la seva admiració, inspirant una mena de col·leguisme enganyós.
En definitiva, estem davant d’una pel·lícula, que malgrat ser un xic efectista, elabora de manera profunda una crítica i una reflexió molt actuals amb una convicció i un ritme adequats. Les interpretacions tant de Jürgen Vogel, en el paper de professor, com dels alumnes, resulta molt creïble, i a més té l’avantatge que sense ser un producte orientat al consum adolescent, és agradable de visionar tant per un públic jove com per un públic de més edat.

Ma. Josep Estorach

Quedaríem sorpresos si sabéssim el mar de llengües en què conviuen als pobles que envolten el Mediterrani. Tot i que nosaltres mateixos acceptem la diversitat que ens envolta perquè, fent dues passes, sentim un parlar que no és el nostre, no som del tot conscients de que existeixen moltes llengües més. I és que llengües com l’amazic, el frïulà, el copte o el romaní també formen part del conjunt lingüístic mediterrani. 

Un idioma suposa molt més que una bona eina per treballar, un recurs per a viatjar o fins i tot per a ser algú en aquesta vida. La llengua és la base la cultura, és el que la manté viva. Gràcies a ella podem anomenar les coses pel seu nom, és la que ens permet pensar i inventar. Podem cuinar, treballar, resar, aprendre... a través d’aquests temes quotidians en les vides de qualsevol habitant de la Mediterrània podem veure com cada llengua, igual que cada cultura, parteix de la mateixa base però que s’ha anat separant i unint al llarg de la història per donar com a resultat el mar de llengües en el que ens trobem avui dia. 

Com si es tractés d’un d’aquells khalilis egipcis, amb una barreja d’olors, colors i sabors, el mercat de paraules que és aquesta exposició, ens transmet la necessitat de defensar la diversitat, cuidar i difondre totes i cada una de les llengües mediterrànies. “Lluitar a favor de la diversitat lingüística és actuar també en favor de la llibertat d’expressió i de la pau”. I és que aquest és un dels lemes que ha escollit la casa de les llengües per al seu projecte. Un idioma s’ha de protegir per pocs parlants que tingui. O és que deixem extingir una espècie animal o vegetal perquè només en quedin uns pocs exemplars? 

En aquest mercat bohemi podem fer un tast de mots ben curiosos i endinsar-nos en el món cultural en el què vivim. Realment aconsegueix donar la importància merescuda a cada una de les llengües del Mediterrani i fa arribar al visitant la magnitud de la seva importància. I és que realment inciten a participar en la idea de sostenibilitat i diversitat lingüística per mantenir-les vives. 

Tot aquest garbuix de llengües, costums, religions... que envolten el mare nostrum i que coneixem com a cultura mediterrània, al llarg de la història s’ha anat creant compartint i ha tornat a compartir per seguir creant. Tot és particular però col·lectiu, tot surt del mateix sac, s’expandeix i es torna a recollir en nous espais i amb nous esperits. 

Anna Roquet-Jalmar Fonoll


(La Mar de Llengües, va estar al Pretori de Tarragona i, actualment, té lloc a Palma)

 

Proximitat és el que es respirava davant dues de les dames de la literatura catalana actual, Montserrat Abelló i Montserrat Palau, dalt de l’escenari del teatre “El Magatzem”. Amb una actitud desenfadada i tal vegada com si es tractés d’una d’aquelles converses de cafè entre amics, on parles de tot i de res, tot reflexionant sobre la seva obra, van compartir amb el públic inquietuds i pensaments.

Aquestes dues escriptores del Camp de Tarragona, tot i ser de generacions i trajectòries molt diferents, tenen moltes coses en comú –sense esmentar l’obvietat de tenir dos Montserrats a la mateixa sala-, totes dues reivindiquen la seva literatura com a literatura de gènere, escriptura feta per dones. Aquest terme no pretén remarcar la figura de la dona com a escriptora, sinó tot seguint la doctrina del feminisme –viure les diferències en condició d’igualtat- oferir la pròpia visió de la vida, com tot artista fa, des dels ulls i el cos d’una dona, presentant un plat d’experiències amanit per la diversitat, que fa ben suculentes les paraules a l’hora de llegir-les. Segons Montserrat Abelló “no seria feminista si les circumstàncies del dia a dia no m’obliguessin a prendre partit”.

La performance teatral que va tenyir la sala de negre i la va omplir de paraules ens va apropar a l’escriptura d’aquestes dues dones, mares, esposes i artistes. Montserrat Abelló que no només és poeta sinó que també és traductora, representa l’esperit de la república, les ganes de lluitar, créixer  davant de les adversitats (la guerra, l’exili...) i enfortir-se des de la pròpia figura de dona. I ho ha aconseguit. Abelló es diferencia molt de dones escriptores properes a la seva generació, com Caterina Albert o Mercè Rodoreda; una, ocultadora de la seva identitat i impostora en el seu rol masculí; l’altra, comunicadora de la debilitat de la dona –segons la mateixa Abelló-.  És molt més propera, en canvi, a l’època de Palau (on les dones es veuen sovint obligades a ser superwomans) quan a batzegades creixen i es presenten com a tals, tot i continuar en posició de desigualtat.

El diàleg entre Montserrats va ser també un intercanvi d’admiració recíproc. Amb riures i somriures, divergències i convergències aquestes dues escriptores es van fer conèixer com a artistes, però també com a dones, davant d’un públic que es va deixar esquitxar –i va gaudir-ne- per la informalitat i la frescor que desprenien. 

Aquesta trobada entre escriptores que va tenir lloc el 12 de novembre a “El Magatzem” no serà pas excepcional, al llarg del curs n’hi haurà moltes més dins del cicle “Joc Partit” organitzat per la Universitat Rovira i Virgili, els Escriptors del Camp i el teatre “El Magatzem”.

Helena Valls Icart

 

A la fotografia: Montserrat Abelló i Montserrat Palau durant l’acte al teatre El Magatzem.

La idea d’uns quants arbres, llimoners en aquest cas, generant una sèrie d’imprevistos esdeveniments i la vida de dues dones que es tambalegen i que viuen -amb tot el que això implica- l’amor, el patiment, l’enfrontament amb els propis valors, la soledat davant les decisions difícils, tot això, és la pel·lícula Els llimoners del director israelià Eran Riklis.
Un film que parla sobretot d’aquestes dues dones, una palestina i l’altra israeliana, unides per connexions poc visibles, tenint en compte els móns absolutament diferents dels quals provenen cadascuna d’elles, però unides més enllà d’això per una complicitat espontània, per un sentiment d’empatia i comprensió mútua que les fa estar una a prop de l’altra, malgrat que mai no arriben a intercanviar ni una sola paraula.
La història se situa a la línia divisòria entre l’estat d’Israel i la frontera amb Cisjordania, en territori ocupat. Allà hi viu la Salma (Hiam Abbas), una dona vídua palestina que va subsistint gràcies a un camp de llimoners que cultiva i que va heretar del seu pare. Just enfront, el ministre de defensa israelià decideix construir la seva residència. I, seguint els consells dels serveis de seguretat, diuen que el camp dels llimoners pot ser un lloc perillós on els terroristes poden amagar-se en el seu intent de travessar a Israel, mana tallar els arbres de Salma. Llavors la dona decideix emprendre una batalla legal per tal de que això no es porti a terme. La protagonista acaba entenent que aquests arbres són tot el seu llegat familiar, i allò que la fa viure en definitiva, quan família i afectes estan lluny o s’han anat quedant en el camí. I que la seva lluita esdevé finalment una lluita per la seva dignitat com a ésser humà.
La dona del ministre, la Mira (Rona Lipaz-Michael), la nostra altra heroïna de la història, s’ho mira amb indiferència primer, però a poc a poc anirà descobrint-se a ella mateixa a partir de la lluita de Salma, i trobarà en aquesta dona i en el seus llimoners la fortalesa que li cal per a decidir-se d’una vegada a pensar per ella mateixa.
La degradació que van experimentant els arbres en tornar-se grogues les seves fulles per la manca d’aigua, o les llimones que es van pansint mentre cauen a terra, resulten una bona metàfora de la degradació que sofreix cada dia amb més intensitat la vida quotidiana dels palestins. La seva fragilitat davant el temible i poderós estat israelià, la dificultat de moure’s amb llibertat i el mur que s’aixeca imparable (terrible l’escena final, quan el  ministre mira a través de la finestra) de forma física però també simbòlica, entre els uns i els altres.
Aparentment la pel·lícula parla d’això, de veïns que viuen enfrontats, però també de la constatació, de que en el fons, quan les persones es decideixen a mirar l’altre amb uns ulls diferents -en aquest cas, els d’aquestes dues dones- res no resulta tan difícil; parla també de com l’afecte pot aparèixer més enllà de la pertinença a una o altra facció, i de com, si un aconsegueix mirar l’altre amb compassió i tolerància, el diàleg i la recerca de solucions pot ser possible.
En definitiva, un senzill argument que desemboca en una clara lliçó d’humanitat i fortalesa, en un conflicte que malgrat tan crònic i actual com és,  aconsegueix encara despertar la nostra indignació i rebuig.

Ma. José Estorach

Avui dimarts, 11 de novembre, a les 20 hores, podeu assistir al primer “Clip escènic” del cicle “Joc Partit” que organitzen el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i els Escriptors del Camp (ESCA).

L’acte tindrà com a protagonistes les escriptores Montserrat Abelló i Montserrat Palau i es durà a terme al teatre El Magatzem, de Tarragona. Tarragona Literària publicarà pròximament una valoració de la jornada.

Redacció 

(A la fotografia: Montserrat Abelló i Montserrat Palau)

Presentació del llibre Arrels xuetes, ales jueves, de Miquel Segura Aguiló, a la llibreria de La Rambla.

Plovia i pel carrer només hi havia quatre gats, però la Llibreria de la Rambla, més confortable que mai, va acollir la presentació del llibre del periodista i escriptor mallorquí, Miquel Segura  Aguiló, Arrels xuetes, ales jueves.

En un establiment carismàtic i carregat d’història, (les prestatgeries tenen orelles i els llibres paraules) la llibreria ha commemorat el seu 40è aniversari aquesta setmana. Dins d’aquest context el director de la llibreria, Ramon Marrugat, va fer un excel·lent preludi per la xerrada que van oferir l’autor del llibre i el seu presentador el periodista i escriptor Francesc Valls-Calçada, president de Tarbut Tarragona. Aquest darrer va recórrer la biografia de l'autor aprofitant per presentar l'associació. I és que aquesta era la primera activitat organitzada per Tarbut Tarragona. Segons Francesc Valls-Calçada: "Tarbut Tarragona” surt avui de l'armari. L'associació neix amb voluntat d'aglutinar a totes aquelles persones de la ciutat que comparteixen interès per la cultura jueva, el poble jueu i Israel i vol comptar amb els jueus que viuen al Camp de Tarragona. La cultura jueva, va afegir, és part de la nostra història i la nostra identitat com a tarragonins, molts de nosaltres potser tenim avantpassats jueus.

Miquel Segura, va sorprendre i emocionar amb algunes de les seves revelacions i anècdotes familiars a un públic forçosament interessat en el tema del llibre, atès que malgrat un temps tan desfavorable no va deixar d’assistir a l’acte: De petit, a l’escola m’insultaven i vaig descobrir, per un cruel atzar que jo era xueta. Quan vaig arribar a casa li vaig preguntar al meu pare que volia dir xueta, perquè gairebé mai no havia sentit aquest mot. Dèiem és dels nostres o no és dels nostres, però evitàvem el mot xueta. Els meus pares van inventar una argúcia, per explicar-ho sense ferir-me: “Mira, Miquel, en el món hi ha tres tipus de persones: els lladres, els fills de puta i els xuetes, nosaltres som d aquests darrers”

El llibre Arrels xuetes, ales jueves ens parla del drama del col·lectiu xueta, una identitat que va ser reprimida per la intolerància religiosa durant molts segles, a les illes. Mentre que el curiós fenomen xueta de Mallorca és un fet prou conegut pels catalans, a Espanya i a la resta del món no se’n sap gairebé res d’aquesta trista història de persecucions i bandejaments continus (segons el resultat d’una enquesta realitzada el 2001 per la Universitat de les Illes Balears, el 30% dels mallorquins no es casaria amb un xueta).

Es consideren xuetes gairebé unes 30.000 persones. Aquelles que tenen algun dels quinze cognoms considerats maleïts per la Inquisició, l’any 1691. Des de la dècada dels anys 60 s’han vingut produint certs moviments de retorn al judaisme entre alguns xuetes. Cal destacar el protagonitzat pel grup Arca-Llegat Jueu. Entre el que es troba l’autor del llibre Miquel Segura Aguiló, un dels seus fundadors.

X. R. Trigo 

(A la fotografia: L’autor del llibre, Miquel Segura, i el seu presentador, Francesc Valls (esquerra).