La idea d’uns quants arbres, llimoners en aquest cas, generant una sèrie d’imprevistos esdeveniments i la vida de dues dones que es tambalegen i que viuen -amb tot el que això implica- l’amor, el patiment, l’enfrontament amb els propis valors, la soledat davant les decisions difícils, tot això, és la pel·lícula Els llimoners del director israelià Eran Riklis.
Un film que parla sobretot d’aquestes dues dones, una palestina i l’altra israeliana, unides per connexions poc visibles, tenint en compte els móns absolutament diferents dels quals provenen cadascuna d’elles, però unides més enllà d’això per una complicitat espontània, per un sentiment d’empatia i comprensió mútua que les fa estar una a prop de l’altra, malgrat que mai no arriben a intercanviar ni una sola paraula.
La història se situa a la línia divisòria entre l’estat d’Israel i la frontera amb Cisjordania, en territori ocupat. Allà hi viu la Salma (Hiam Abbas), una dona vídua palestina que va subsistint gràcies a un camp de llimoners que cultiva i que va heretar del seu pare. Just enfront, el ministre de defensa israelià decideix construir la seva residència. I, seguint els consells dels serveis de seguretat, diuen que el camp dels llimoners pot ser un lloc perillós on els terroristes poden amagar-se en el seu intent de travessar a Israel, mana tallar els arbres de Salma. Llavors la dona decideix emprendre una batalla legal per tal de que això no es porti a terme. La protagonista acaba entenent que aquests arbres són tot el seu llegat familiar, i allò que la fa viure en definitiva, quan família i afectes estan lluny o s’han anat quedant en el camí. I que la seva lluita esdevé finalment una lluita per la seva dignitat com a ésser humà.
La dona del ministre, la Mira (Rona Lipaz-Michael), la nostra altra heroïna de la història, s’ho mira amb indiferència primer, però a poc a poc anirà descobrint-se a ella mateixa a partir de la lluita de Salma, i trobarà en aquesta dona i en el seus llimoners la fortalesa que li cal per a decidir-se d’una vegada a pensar per ella mateixa.
La degradació que van experimentant els arbres en tornar-se grogues les seves fulles per la manca d’aigua, o les llimones que es van pansint mentre cauen a terra, resulten una bona metàfora de la degradació que sofreix cada dia amb més intensitat la vida quotidiana dels palestins. La seva fragilitat davant el temible i poderós estat israelià, la dificultat de moure’s amb llibertat i el mur que s’aixeca imparable (terrible l’escena final, quan el ministre mira a través de la finestra) de forma física però també simbòlica, entre els uns i els altres.
Aparentment la pel·lícula parla d’això, de veïns que viuen enfrontats, però també de la constatació, de que en el fons, quan les persones es decideixen a mirar l’altre amb uns ulls diferents -en aquest cas, els d’aquestes dues dones- res no resulta tan difícil; parla també de com l’afecte pot aparèixer més enllà de la pertinença a una o altra facció, i de com, si un aconsegueix mirar l’altre amb compassió i tolerància, el diàleg i la recerca de solucions pot ser possible.
En definitiva, un senzill argument que desemboca en una clara lliçó d’humanitat i fortalesa, en un conflicte que malgrat tan crònic i actual com és, aconsegueix encara despertar la nostra indignació i rebuig.
Ma. José Estorach