La poesia i la narrativa ja han visitat l’escenari del Magatzem, ja han omplert l’aire de màgia i paraules que no han deixat indiferent a qui ha sabut escoltar-les. Ara ha arribat el torn de la novel·la històrica, que no es lliura tampoc del conjur dels mots. Van ser Ramón Pallicé i Xulio Ricardo Trigo, aquest cop, qui es van veure reflectits en aquest mirall de mots i frases que és el Joc Partit, espill de semblances, divergències i contradiccions. Tots dos són escriptors consolidats en el joc de transformar la realitat en ficció pel camí de la novel·la històrica.
Tothom és conscient que el món literari de qui conrea -d’una manera o altre- l’amor a les paraules és quasi bé inescrutable, profund i íntim, però els dos companys de gènere van voler que els espectadors d’aquell vespre s’endinsessin en el seu particular món de l’Alícia i el País de les Maravelles. Ramón Pallicé, l’escriptor de Reus, va elogiar l’art del seu interlocutor, desglossant i quasi revelant Els Secrets de la Reina: “és perfecta, combina el moment actual amb el passat, és actual i històrica. Precisa, no té cap exhibició ni descripció sobrera”. Tot perseguint el seu propi conill blanc i atrafegat, al llarg d’aquell vespre de paraules, van acabar preguntant-se el perquè d’escriure novel·la històrica; “tracta del temps de la història, amb personatges ficticis i reals i dona la possibilitat al poble d’entrar en la història”, va respondre Pallicé. X. R. Trigo va confessar que havia estat temptat de ser historiador però el destí va acabar per reunir les seves dues grans passions, conrear mots i aquells fets -mai sabrem del cert si reals o no- que han acabat conformant la història; “la novel·la històrica aprofita aquells forats que deixen els historiadors i imagina a partir de la història coneguda per omplir-ne els buits” va dir X. R. Trigo.
Els ingredients per cuinar bones paraules i convertir-les en una apetitosa novel·la històrica com tots dos convidats la taula de la narrativa fan, van ser comuns: tenir un bon tema, documentar-se a partir d’arxius històrics i llibres, escriure l’esborrany, tenir fitxes de cada personatge i visitar el lloc, un protagonista més de la història, per copsar-ne la màgia. Els arguments van convergir afirmant que un escriptor és abans un lector, i que el propi estil és una destil·lació de les lectures que cadascú ha fet.
Tot perseguint encara aquell conill blanc, parlant de la pròpia experiència, del gènere escollit i comentant les seves influències, van acabar compartint el diàleg -i així el Joc Partit es va convertir en Joc Compartit, entre escriptors i públic- , reflexionant sobre les ambigüitats que la història deixa (què és realitat i qui ens ho diu?). I a la nit, la sala buida i dorment, en l’aire surava un interrogant: Què és la història? Una ficció, un seguit de conclusions, dels propis historiadors?
Helena Valls Icart
Fotografia: Un moment de l’acte. c) H. Valls.