L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el II Premi de Fotografia Digital Sant Jordi de Tema Literari.
Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un màxim de dues fotografies inèdites (no premiades ni publicades ni exposades), per autor/a, en blanc i negre o en color.
Les fotografies s'han d’enviar en format digital i amb un pes màxim de 500kb al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.
El tema del concurs és el món del llibre en totes les seves manifestacions.
Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament de les fotografies haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.
Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.
El jurat estarà format per Òscar Palazón, Pep Escoda i Xulio Ricardo Trigo.
Termini de presentació de treballs: 15 d’abril de 2008
Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2008 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.
Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.
L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el I Premi de Relats Breus Sant Jordi.
Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un treball literari inèdit (no premiat ni publicat), per autor/a.
Els textos s'han d’enviar en format word, amb un cos de lletra 12, una mesura mínima de dues fulles i màxima de cinc, a doble espai, al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.
El tema del concurs serà lliure.
Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament dels textos haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.
Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.
El jurat estarà format per Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo.
Termini de presentació de treballs: 15 d’abril de 2008
Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2008 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.
Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.
Amb les entrades esgotades i una llarga cua que esperava pacientment entrar a la Bikini tocaven les nou del vespre el passat dimarts 25 de febrer. Dins, la gent anava omplint les dues sales, separades per la barra central: a la banda dreta hi havia l’escenari amb una pantalla al darrere per fer-hi projeccions, i a l’esquerra una altra més gran on es projectava una imatge general fixa de l’escenari. Entre el públic, amb una mitjana d’edat d’entre 35 i 40 anys, canes i camises. Les converses eren entre parelles, amb un cubata –d'entre vuit i deu euros– a la mà. Parelles que, en la seva majoria, havien viscut la seva joventut als vuitanta i ara, segurament amants de músiques més calmades i riques en matisos com el jazz o el chill, havien decidit fer aquest curiós i exquisit revival, de la mà de Sergi Pérez, sota el pseudònim de Berk, líder de la Virtual Band.
Amb més de trenta-cinc minuts de retard, la música ambiental –jazz, és clar– va apagar-se, així com les llums de la sala, i amb els primers aplaudiments d’expectació apareixien Berk i els sis membres de la Virtual Band: Odette Telleria i Núria Tabayo (veus), Fede Rimini (teclat, sintetitzador i guitarra elèctrica), Miguel Rubio (saxo baix), Ramón Bagué (baix) i Salva Toscano (bateria). La de la Sala Bikini era la segona presentació del seu segon treball, Jazz Chill Vol.2.
Sense presentació –deixem parlar la música–, sonen els primers compassos de la versió de Ma Quale Idea de Pino D'Angio, “El Duque”. Al darrera, a la pantalla, anaven desfilant lentament un seguit de projeccions que, amb una il·luminació sòbria però efectiva contribuïen a la creació d’un clímax jazzístic, que contrastava amb les sensacions que ens transmeten les cançons que s’estaven adaptant. Aquesta disjuntiva es féu encara més evident, amb la cançó Sweet Dreams, d'Eurythmics, potser més coneguda per la (per)versió que en va fer Marilyn Manson, on va despuntar un improvisat i perfecte scat vocal d'Odette Telleria (també cantant del magnífic quartet vocal Gema4).
Després d'una petita presentació d’agraïment per part de Berk, van anar desgranant-se acurades revisions de grans temes que formen part de la banda sonora d'Europa i els Estats Units, com ara I fly with you (L'Amour Toujour), de Gigi D'Agostino, Dolce Vita, de Ryan Paris (i single del seu nou disc), Material Girl, de Madonna,o Suburbia, de Pet Shop Boys. Solos de saxo, de teclats i de guitarra elèctrica, juntament amb la qualitat i solidesa rítmica que oferien tant el baix i la bateria com les bases pre-gravades que hi havia en les composicions, que fluïen com un instrument més, en perfecta sintonia.
Les grans versions de la nit van ser Every Breath You Take, de The Police (amb una espectacular mostra del domini vocal, tant greu com agut, d'Odette Telleria), Y.M.C.A., dels Village People (amb murmuris i rialles entre el públic quan sonaven els primers acords de la cançó), Personal Jesus, de Depeche Mode i, sobretot, Billy Jean, de Michael Jackson (ja al bis i definit pel mateix Berk com “una canya”).
Ara bé, no totes les cançons que van sonar aquell vespre a Bikini van ser versions. L’únic tema instrumental era propi, City Night, en el què va acabar de posar-se de manifest la qualitat instrumental de la banda, per si encara no havia quedat clara. Little Max i If You Can Feel It, amb la que van presentar la banda i van acomiadar el concert, també eren composades per Berk. Jazz potent, però sense complicacions excessives i mesclat amb Chill i Funky. Música introspectiva, però plena de sentiment i de suggestió, que per altra banda no va aconseguir fer ballar o cantar el públic. Un públic que, tot i marxar satisfet amb el que havia sentit, no va mostrar-se especialment receptiu més enllà dels aplaudiments i assentiments entre cançó i cançó. És més, el silenci i la quietud dominaven mentre Berk and the Virtual Band tocaven. Potser pel fet d’haver estat un públic madur, potser perquè volien captar tota la intensitat sonora del concert. Però quan vaig veure que, prop meu, una persona feia callar a la parella que estava parlant i ballant davant seu enmig d’una cançó, només em va passar pel cap: If you can feel it...
Més de cent persones van acudir el passat dissabte dia 8 de març a la llibreria de la Rambla de Tarragona per participar en la lectura pública que hi va tenir lloc. El motiu era la lectura de l’obra de Mercè RodoredaLa plaça del diamant, dins dels actes que es desenvoluparan al llarg de Catalunya per commemorar l’any dedicat a aquesta escriptora.
Noms significatius del món cultural i polític de la ciutat, així com lectors i lectores que volien gaudir amb la paraula viva de l’escriptora van anar desfilant per la llibreria. Al final de la lectura alguns dels assistents reflexionaven sobre la sorpresa que havia suposat recuperar el plaer de la lectura compartida i del text llegit en veu alta. També van declarar que els feia partíceps d’una dimensió diferent i inèdita de la novel·la.
A la fotografia: La directora de l’Escola de Lletres de Tarragona, Lurdes Malgrat, durant un moment de la seva lectura.
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va celebrar el passat 22 de febrer l’acte de cloenda de l’exposició EN TRANSICIÓ. La taula rodona, formada per diversos experts convidats, va respondre a les preguntes que els visitants havien enregistrat després del seu pas per la mostra.
EN TRANSICIÓ ha estat una aproximació als anys setanta i vuitanta, unes dècades que van marcar els límits entre la dictadura i la democràcia. L’exposició mostrava el període de major canvi en la nostra història recent a través de les persones que el van viure.
Més enllà del discurs i els actors polítics, l’exposició es centrava en els individus i col·lectius socials. EN TRANSICIÓ parlava de l’evolució de la societat espanyola i com els ciutadans es van enfrontar a l’autoritarisme franquista i van aconseguir desarticular tot allò que el règim havia volgut deixar “lligat i ben lligat”.
El muntatge, ben acurat com és característic del CCCB, pretenia endinsar l’espectador en un moment de canvi progressiu. L’exposició s’organitzava en vuit àmbits temàtics, com ara: la vaga, la comissaria, l’escola, els nuclis de convivència, el psiquiàtric o l’escena musical.
La mostra començava amb un espai introductori que parlava de les contradiccions internes del règim franquista mitjançant la reconstrucció d’una reunió secreta del Consejo del Movimiento. I a l’última sala hi havia una càmera on els visitants podien enregistrar les preguntes que el dia 22 van ser contestades durant l’acte de cloenda...
El passat 23 de gener es presentaven, a càrrec de Magí Sunyer i Lurdes Malgrat, als Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de Tarragona (que proporciona suport econòmic al projecte) els cinc primers volums de la col·lecció Zenit, que edita La Gent del Llamp.
La nova col·lecció, que neix amb la intenció de donar a conèixer la producció inicial d’autors joves i de textos breus (ja que es cenyeixen a un format fix de vint-i-quatre pàgines) d’escriptors de més llarga trajectòria literària, incloïa en aquesta ocasió obres de Josep-Oriol Mas, Gabriel Guasch, Conxita Jiménez, Adrià Targa i Alba Tomàs.
El primer dels autors esmentats, del que en aquesta ocasió m’ocupo, presentava el llibre L’olor del son. La breu compilació de Josep-Oriol Mas, de la qual el seu títol, de naturalesa sinestèsica, ja deixa conjecturar algun designi líric, consta de catorze poemes, dels que el segon, “Crepuscle” està integrat al seu torn per tres textos.
Conjunt d’inspirada vehemència, es caracteritza per un llenguatge, excepte alguna artificialitat ocasional, simple i directe. Aquest antiretoricisme (només aparent, perquè en això consisteix l’art de la senzillesa), sorprenent en una primera entrega poètica, contrasta, no obstant, amb la vigorosa energia enunciativa que els temes imposen, i per certes expressions i motius secundaris que persegueixen la provocació al lector, la sorpresa per l’elocució...
El premi de narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, dotat amb tres-mil euros i la publicació del llibre per l’editorial Cossetània, ha estat atorgat a Òscar Palazón i Ferré, conegut en el món dels blocs com “el trapezista”. L’obra guardonada és el recull de contes Un rostre que no es meu.
Palazón, de Les Borges del Camp (Tarragona), treballa com a professor d’institut i també ha estat guanyador, entre altres, del 7è Premi de narrativa curta per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2003) amb l’obra : Quin remei! I altres contes, i el XV Premi Literari Sant Jordi 2004 de Les Borges Blanques, de narrativa, amb l’obra: Retalls trobats al fons d’un calaix. També és professor de l’Escola de Lletres de Tarragona.
Un rostre que no és meu va ser premiada, per unanimitat, per un jurat on hi havia Manuel Ollé i Albiol, Marta Magrinyà, Jordi Cervera, Lisa Pujol, Joan Rebull i, com a secretari del jurat amb veu i sense vot, Manel Alarcón. El lliurament del premi i la presentació del llibre tindrà lloc la tarda del proper dia 26 d’abril en una festa literària organitzada per la Regidoria de Cultura de l’ajuntament de l’Ametlla de Mar.
Avui 17 de febrer del 2008 ha tingut lloc a l’Auditori de la Caixa Tarragona el concert “Visualitza els sons del sentiment” que cada any organitza el Col·lectiu de Compositors de Tarragona. L’acte, conduït per Coia Valls, ha conjugat la música amb d’altres disciplines, com ara la poesia. Aquest any s’ha volgut comptar per al projecte amb les persones cegues, per a què l’oient que no ho sigui es posi per un instant en la seva pell i experimenti les possibles sensacions, de manera que es conscienciï dels problemes que aquesta discapacitat comporta. La soprano Concepción Darijo, el pianista Pablo Torres i el quintet de vent Zauberquintett, juntament amb música electrònica, van interpretar obres de Joan Carles Blanch, Antoni Sebastià, Rosalia Sumoy -sobre uns poemes de Coia Valls-, Josep Enric Peris, Fosc, Salvador Serramià i Francesc Quintana, entre d’altres. Cada compositor reflexionava sobre un sentiment.
Tot i ser un gènere literari minoritari, l'excés de producció, de premis justificats (i justificables) i, sobretot, la falta d'un judici estètic i crític competent està provocant també en poesia una invasió de títols prescindibles, si no inútils, o senzillament intolerables en els prestatges de les nostres llibreries i de les nostres cases. Paralel·lament, també l'exercici de la crítica es torna frívol, trivial, epidèrmic, especialment quan no se sotmet a una mínima exigència ètica.
No es tracta de dir la veritat, o no tota la veritat, una cosa que no es troba a l'abast ni del millor crític ni del més lúcid lector, sinó de complir almenys el primer requisit previ a tota crítica, que consisteix simplement a llegir. Ni les presses ni el tedi ni les desafeccions poden eximir de fer l'única cosa que un crític ha de fer: observar i dir el que una cosa és, o el que honestament ell cregui que és, sense entregar-se a la feblesa dels clixés ni a la feracitat de la imaginació.
Dic tot això només per reiterar algunes idees que expressava en la primera part d'aquest breu estudi sobre la poesia d'Adell (“Joan-Elies Adell, metafísica o poètica, I”), quan advertia de la lleugeresa amb què la seva poesia, com la d'altres autors, era immediatament titllada d'intel·lectualista o metafísica. Aparentment, l'únic principi constitutiu de l'obra de Joan-Elies Adell és la més estricta objectivitat. Que, a pesar d'això, a pesar de la fredor de la construcció intel·lectual, arribi a manifestar-se i establir-se de manera exemplar la passió exterioritzada a través de la pura energia de l'obra artística és més que una raresa: és el miracle d'un testimoni i d'una imatge comunicats de forma voluntària i conscient. El rigor i la concentració executats fins al final. El vers destil·la el seu ritme des de la pròpia cadència de les paraules i dels seus significats, com va voler una vegada Darío. Des de l'interior de l'aparença de la dicció sorgeix la passió. Del dramàtic pas del temps que amb els mitjans més austers es converteix en emocionada durada en cada vers, s'eleva un contingut líric de força expressiva sòlida, acabada i, ben sovint, estremidora. No l'expressió forçada d'una voluntat desnaturalitzada, no la fingida ascesi enlluernadora i efectista, sinó el ferm i al mateix temps serè testimoni d'una commoció realment experimentada, sigui vitalment (cosa que no importa, encara que així s'intueix), sigui literàriament...
El dia 16 de desembre, els alumnes de l’Escola de Lletres de Tarragona vam poder gaudir amb una de les rutes artístico-literàries més suggeridores de Catalunya, la que relaciona l’obra del pintor Joaquim Mir i l’escriptor Marià Manent amb els pobles de L’Aleixar i Maspujols, residència creativa dels dos artistes durant una època significativa de la seva vida.
I vam tenir el privilegi de comptar amb la Fina Anglès, autora de l’assaig Un passeig amb els sentits, de la natura a l’art, com a guia. L’assagista ens va acompanyar a tots i cadascun dels llocs on podríem identificar els paisatges continguts en els quadres d’en Mir. Ella ens va ajudar a descobrir detalls que d’altra manera, sense una observació atenta i acurada, ens haurien passat desapercebuts. Però a més de la festa visual que va suposar la contemplació dels paisatges d’en Mir, un dels millors post-modernistes catalans que, segons la nostra modesta opinió, no ha estat valorat com mereix, vam tenir també la sort de tenir les paraules del poeta i narrador Marià Manent com a il·lustració de les imatges. Tot plegat ens va fer redescobrir en la natura els colors, les formes i les idees contingudes a les obres d’en Mir i d’en Manent. En Mir, després del seu accident a Mallorca, va passar set anys de la seva vida a Maspujols i l’Aleixar, pintant paisatges i personatges d’ambdós pobles. S’hi va recuperar i va aconseguir una personalíssima identificació amb el paisatge i els habitants d’aquestes contrades; la llibertat i la tranquil·litat amb què treballava es percep a les seves obres. En Manent, arran del seu matrimoni amb Josefina Segimon, va estiuejar durant bona part de la seva vida al mas que la família Segimon tenia a l'Aleixar.
Durant la visita, a les dotze en punt, el campanar de Maspujols, quasi sempre present en les seves pintures d’aquella època, va sortir delsquadres i ens va obsequiar amb el repic de festa, de diumenge, de Missa de dos quarts d’una, transportant-nos a temps passats, quan l’únic so que destorbava els nostres jocs d’infants, o els treballs dels nostres pares, era el so familiar i tranquil dels tocs de campanes, que informaven en tot moment què passava al poble. La tranquil·litat del paisatge, el so de les campanes, un gran plaer pels sentits.
Fina Anglès, que ha treballat durant molts anys tots els detalls que envolten l’obra dels artistes en aquestes terres, fins i tot l’ubicació física exacta en el moment de la pintura –en el cas d’en Mir-, va compartir amb nosaltres el llarg treball d’investigació que ha acabat convertint-se en el llibre esmentat.
Com aquestes dues arts, la literatura i la pintura, també s’avenen bé amb la gastronomia, cal esmentar el deliciós conill guisat amb herbes de la Mussara que vam poder menjar a l’Aleixar. La sobretaula en companyia de la Fina Anglès, amb el seu caràcter proper i alegre, ens va fer gaudir fins a prop de les sis de la tarda. Només ens queda des d’aquestes línies donar les gràcies a l’assagista, pel dia tan especial que vam compartir.
Dolors, Chavy i Mariuca (Alumnes de l’Escola de Lletres de Tarragona)
___________________________ Fina Anglès, Un passeig amb els sentits, de la natura a l’art, Diputació de Tarragona, 2005.
(A la fotografia: Poble escalonat, de Joaquím Mir)
Presentació dels cinc primers volums de la col·lecció Zenit, editada per La Gent del Llamp.
L’acte, que anirà a càrrec de
Magí Sunyer i Lurdes Malgrat i de Josep-Oriol Mas, Gabriel Guasch
(a la fotografia),
Conxita Jiménez, Adrià Targa i Alba Tomàs,
autors dels volums,
tindrà lloc als Serveis Territorials del
Departament de Cultura
i Mitjans de Comunicació a Tarragona
(Casa de la Generalitat, c. Major, 14).
Benvolguts/des: Els alumnes del Taller d’escriptura jove necessitem la vostra ajuda! Com sabeu, fa unes setmanes la nostra escola va rebre la visita d’un tió de les muntanyes. Des de llavors hem fet tots els possibles per alimentar-lo, donant-li fruita i aigua (de la màquina!), però tot ha resultat inútil. Un amic que en sap, de tions, ens ha dit que el nostre és un tió literari, i que només menja poemes. És per això que us fem aquesta crida i us demanem que el proper dissabte 5 de gener, a les 12h, ens trobem tots al local. És imprescindible que cadascú de nosaltres porti un poema: propi o d’un altre autor, llarg o curt, en vers o en prosa; és igual! L'important és que tots en portem un per alimentar el nostre tió. Si ho fem, potser al final tenim una sorpresa i, a canvi, ell ens obsequia amb torrons i cava per a celebrar una veritable festa!
(Festa de Nadal de l'Escola de Lletres, dissabte 5 de gener 2008, a les 12 hores)
Quan del cos esponerós d'una dona,
l'home no en faci mercadeig ni sexe;
quan del seu ventre prenyat, no es prescriguin
penes, lleis, pecats ni folles conquestes;
quan dels seus pits curullats de taronja,
els déus en tastin la mel i hi albirin
que la vara de poder que els conforta
s'encamina de la mà de les dees,
un nou món trenat de savis designis
naixerà de la dona, i ella, en el centre
del pit gemat posarà corriola
perquè se'n poui la llet que els avivi:
Fills nus, sense jou, duu al món la dona
mentre, als déus, se'ls trempa, ert, el precepte!
L’escultor Jordi Amenós, alumne del Taller Itinerant de l’Escola de Lletres de Tarrgona, ha inaugurat una sèrie d’exposicions de fotografia que, sota el títol genèric de Biosphera, es poden trobar als locals de la Ciutat Vella Museum café, carrer Sant Llorenç, 5; Els inmortals, carrer Sant Llorenç, 14; Café Arts, carrer Sant Domenech, 12, i As Crechas, plaça del Forum,10, fins al dia 4 de gener del 2008. Es tracta d’unes fotografies basades en la naturalesa, que tenen com a motiu les quatre estacions. Una naturalesa que ens impressiona enfocada per l’ull artístic del seu autor, en unes imatges digitals que sorprenent per la seva qualitat, la seva originalitat i la seva nitidesa. Conxita Jiménez ens fa un complet recorregut literari per les exposicions…
Mariuca Ruíz
UN PASSEIG PER LA BIOSPHERA
Dimarts quatre de desembre, s’inaugurà al Museum Cafè l’exposició de fotografia digital Biosphera de Jordi Amenós. Sota una llum velada, se’ns obria la porta a un itinerari bellíssim on els paisatges de la tardor es difuminaven en l’ambient. De la foscor inicial, ens trobàvem de sobte amb la natura feréstega de la Vall d’Ordesa, on la nitidesa dels salts d’aigua semblava esquerdar-se per la fúria amb què baixaven dels vessants. Després ens podíem endinsar en la solitud de les ombres dels faigs o en el misteri fugaç de les ales d’una papallona. Si li seguíem el vol, se’ns acabaven barrejant els colors dels roures i els arços mentre ben a prop se’ns mostrava la soca d’un arbre mort. El fotògraf tampoc no va desaprofitar el risc d’enxampar una cria de voltor que ens mirava de reüll com si tingués por que li prenguéssim el menjar, mentre a l’altre costat, entre les herbes, una flor d’alta muntanya tremolava blanca com un floc de neu. I la neu cobria els camps i els avets de la Cerdanya, quan abandonàvem el Museum i entràvem a As Crechas. Ens envoltà l’hivern. La boira gebradora glaçava els arbres i les vinyes a les Garrigues i les branques penjaven com si els llisquessin vidres. Tot el terra era cobert d’un tel suau. El riu llepava el gel des d’un llit fons que s’esqueixava. Sota les plomes, l’ull vigilant d’un Gran Duc, semblava centrar-se immòbil en un núvol ataronjat. I quan visitàrem el Cafè Arts, la primavera. Ens submergíem al Delta de l’Ebre, i despuntaven les primeres tiges dels arrossars inundats, mentre passejava enmig de l’aigua una cames llargues. Sobre els camps de roselles, el cel obert. Sobre el nenúfar blanc, una abella. En un blau sense núvols, l’agró roig. Nedant al llac, una serreta. Gronxant-se al vent les flors dels ametllers. I de lluny, malgrat l’aspror de les punxes, ens fitava la mirada dolça d’un eriçó. S’acabà la primavera quan entràrem a Els Immortals. L’arròs ja havia crescut i s’havia escampat, mentre un ànec es refrescava a la sèquia. Amb l’estiu, vèiem com creixien els cards, les aus s’amagaven entre les herbes i les dunes s’eixamplaven vora la mar. Saltaven cendroses les onades, i la sorra cremava mentre la travessava un escarabat inquietant. I sobre una planura vasta com un desert, es desfeia una tortuga morta. Quan abandonàvem el local, ens assetjava impertorbable una àguila. Si tornéssim al Museum Cafè començaria el cicle un altre cop. Després de l’última copa, miraríem els éssers de la tardor, i pensaríem que no són cap miratge. Entre les bromes de l’alcohol sembla que perviu la Biosphera. Tenim oportunitat de tornar a gaudir-ne fins el quatre de gener de l’any que ve, i que ens acompanyi al caliu dels quatre ambients durant aquestes plujoses nits de Nadal.
En el marc espectacular de la catedral de Tarragona, que s’omple any rere any, podrem tornar a gaudir, el dia 28 de desembre a les 21 hores, d’El Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, de la mà d’alguns dels més destacats joves actors i actrius de la nostra escena, tot just després de representar-se al Teatre Nacional de Catalunya. A més, aquest 2007 l’espectacle comptarà amb una col·laboració musical molt especial, tant en el concert de la primera part com en l’acompanyament musical d’El Poema de Nadal, a càrrec de Raül Fernández (Refree) i una banda musical creada expressament per a l’ocasió, Les Llums de Nadal (piano, guitarra elèctrica, violí, violoncel, percussió i veu). Si el Nadal manté la màgia és perquè, encara que sigui breument, ens fa mirar el món amb els ulls i l’alçada dels infants i és sota aquest prisma que Raül Fernández ha versionat i arranjat aquestes músiques tradicionals. El resultat ha estat una mirada diferent, interessant i estimulant, més contemporània, d’aquelles melodies tradicionals que formen part del nostre record musical i que ens continuen acompanyant i emocionant cada Nadal. “El desembre congelat”, “Pastorets de la muntanya”, “Cançó del rabadà”, “Sant Josep i la Mare de Déu”, “Fum, fum, fum”, “El noi de la mare”, “Santa Nit”, “El cant dels ocells” i altres nadales ressonaran a la Catedral de Tarragona. Es tracta en definitiva d’un gran espectacle, i, dirigit per la mà experta del mestre Esteve Polls. Esteve Polls va néixer a Barcelona el 1922 i va iniciar la seva dilatada carrera teatral primer des del terreny del teatre d’aficionat per passar més tard al terreny professional. Va presentar el 1950 a la plaça del Rei de Barcelona la tragèdia Los esclavos; dos anys més tard es va fer càrrec de la direcció de la Companyia Titular del Teatre Romea. Va formarla seva pròpia companyia i es va convertir en el primer director que va estrenar en català una obra clàssica autoritzada per la censura franquista. Va ser Juli Cèsar, de W. Shakespeare, al Teatre Grec. Les entrades es poden adquirir a les taquilles del Metropol, per Servicaixa i una hora abans de l’espectacle a les taquilles de l’Antic Ajuntament.
Doncs no! els mongols no eren tan bel·ligerants com es va dient des de llevant fins a ponent, per bé que aquell conglomerat de tribus nòmades va tenir la habilitat de dominar durant un temps mig Àsia sobre lloms dels seus millors aliats: els cavalls. Si per a l’home "normal" el gos sempre ha estat el seu millor amic, per a l’home mongol no hi ha discussió possible. Els èquids eren per ells els seus companys de fatigues inseparables i la seva protecció significava la primera de les prioritats en la llista de favors quan s’adreçaven als déus. I fins i tot sembla que els escoltaven doncs l’eficàcia ofensiva d’uns pocs mongols a cavall va comprometre seriosament a milions de xinesos que fins al capdamunt dels seus veïns no van tenir més remei que aixecar una muralla que no s’acabava mai per mantenir a ratlla els nòmades de les estepes. El poble mongol ha estat sempre nòmada per definició, a més Mongòlia i l’estepa han estat lluny de ser un paradís amb molts recursos i encara és remota la possibilitat que algun empresari valori seriosament muntar allí un parc temàtic. Sense arbres, sense cultius i amb un fred que els hi glaçava els mocs tan aviat com creuaven el llindar de les seves tendes, sobreviure era poc menys que una odissea. La ramaderia era el seu mitjà de subsistència i els fems degudament assecats el combustible per escalfar-se. La "intel·ligència" dels poders absoluts de l'emergent comunisme dels anys 20 del segle passat va reubicar a contranatura tot un poble nòmada a les ciutats on la seva cultura i estil de vida es veurien ràpidament ofegats per la dinàmica de la nova societat urbana. Centenars de monestirs foren saquejats i esborrats el mapa, ultratjats i reduïts a la seva mínima expressió alguns mongols van mantenir l’esperança de despertar algun dia d’aquell malson i sembla ser que molts ja estan començant a retrobar el camí de la identitat perduda. Els visitants que us apropeu a veure l’exposició "Un dia a Mongòlia" de la Fundació La Caixa, haureu de deixar de banda els prejudicis que pugueu tenir vers un poble tan especial i a l’hora desconegut com és el mongol. Perquè tàctiques militars a banda els mongols tenien i tenen altres trets que els hi donen una identitat peculiar i fins i tot simpàtica. Pràctics, divertits i alegres, hospitalaris, enginyosos i senzills, tots aquests atributs es posen de manifest a la mostra on els reflexes càlids de metalls finament repujats submergeixen al visitant en una atmosfera oriental inquietant. L’esforç que han dut a terme els organitzadors de la mostra invita al visitant a una reflexió que per a molts pot esdevenir profunda: contraposar el nostre model sedentari de societat del benestar amb el model de societat nòmada mongol. Potser per aquest motiu l’exposició no amaga la intenció de sensibilitzar-nos vers sistemes i formes d’organització més humanes i sostenibles i si algun element destaca entre el més de cent objectes exposats, aquest no és altre que la ger. La ger, és una vivenda circular una mica més desenvolupada que les típiques tendes dels indis nord-americans. Es munta en dues hores, càlida, lluminosa, transportable, una casa plena de vida, més confortable que molts dels nostres pisos hipotecats. La ger de "Un dia a Mongòlia" ocupa l’espai central de l’exposició i la seva presència es complementa amb un vídeo que a la manera d’un manual d’instruccions de l'Ikea aclareix qualsevol dubte que pugui sorgir a qui s’animi a construir-ne una. L'acollidora llar dels mongols ens pot dur a una estimulant reflexió: trobarem la felicitat entre tones de formigó i quilòmetres d’asfalt? o es millor que ens replantegem tot el nostre model socioeconòmic des de un principi? En tot cas, el que ningú podrà discutir és que La Caixa, propietària de les nostres autopistes i de bona part dels nostres pisos, aquest cop si que ha dut a terme una obra social: fer-nos obrir els ulls! Qui ho havia de dir?
Jordi Amenós
Fins el 6 de gener de 2008, al carrer Cristòfor Colom, 2 de Tarragona.
Mary Carawe visita l’Auditori de Barcelona amb el seu recitalSerious Cabaretdins el programa del FOBnc. Els cartells del musical Cabaret fa mesos que pengen de les faroles de Barcelona per a anunciar l’ostentós muntatge de Sam Mendes, però no cal tanta parafernàlia per a gaudir d’aquest gènere musical. Divendres passat, l’anglesa Mary Carawe va portar el seu espectacle Serious Cabaret a la ciutat comtal. Mary Carawe és una de les veus més destacades de la cançó en anglès i va ser convidada pel Festival d’Opera de Butxaca i Noves Creacions (FOBnc) per actuar a l’Auditori, acompanyada del pianista Philip Mayers. La soprano hi va presentar un recital que investigava el flirteig entre el cabaret i els compositors a través dels hits clàssics de Gershwin i Coward, el cabaret i les cançons artístiques de Britten i Poulenc, fins la mirada més contemporània d’Adés, Bolcom i Muldowney el cabaret de Weil i Hollaender. Serious Cabaret recrea l’espectacle nocturn. El piano se situa en un segon pla entre la penombra de l’escenari i el focus que il·lumina la cantant, qui destaca per la seva interpretació i prosòdia; però que no ofusca la genialitat de Mayers. Carawe va aconseguir connectar amb el públic i, a través de la ironia, va estimular més d’una rialla en parlar de l’amor i les nits d’hotel. Encara que el viatge pel món del cabaret del s.XX va començar a eternitzar-se en la segona part de l’espectacle. Tot i mostrar-se la cantant més animada en el recital, el ritme harmònic va perdre fluïdesa. Anteriorment, Serious Cabaret s’havia representat al Teatre de Châtelet, de París, el Concertegebouw, d’Amsterdam, el Festival Internacional de Música d’Alacant i el Festival d’Aldeburg, entre d’altres.
El FOBnc ha tingut una ocupació del 80% durant el mes que ha durat. L’opera Tarabàbula, la freqüència de la meva essència, de petit format, tancarà el festival el proper cap de setmana.
L’exposició dels motius, dels dilemes i les especulacions que porten a perpetrar un acte violent a un home de lletres tramada per un altre home de lletres pot resultar versemblant. Però corre el perill de veure’s seduïda per l’impuls de dos esquers igualment artificiosos. Un: tractar de demostrar o suggerir que el criminal no és tal criminal, sinó un pobre individu els purs i sincers ideals del qual s’han vist frustrats i pervertits per la societat, el poder o la mala sort. Un altre: abundar en la natural propensió a agegantar l’hipnotisme pervers de la seva història i reiterar els morosos primers plans de la iniquitat. Dels dos incòmodes artefactes ha prescindit Joan Cavallé en la seva novel·la Contemplant el monstre (Angle Editorial, 2007). El seu assumpte es centra en els esdeveniments derivats -més que en el fet mateix- d’un atemptat de grans proporcions consumat al centre de la capital de l'Estat mitjançant un cotxe bomba. El narrador es prevé de la morbosa complaença en la descripció directa de la tragèdia i fa que el relat discorri entre el desconcert de les autoritats i de les forces de l’ordre i la commoció dels diferents grups socials, a través d’unes poques històries individuals. En el transcurs de les seves pàgines, la falta d’indicis suficients i de reivindicacions i testimonis fiables agreuja el sentiment social de desànim i provoca un estat de crisi de la política i del poder, de manera que la trama política se superposa a l’argument policial...
Estem en un món en què tot allò que fas ha de tenir una justificació més o menys elaborada. Si camino és que vaig a algun lloc, si estudio és per tenir un futur ben remunerat,si treballo fins a les tantes és per guanyar-me l’ascens, si faig esport és per prevenir les malalties cardiovasculars. Et quedes embadalit mirant una posta de sol... per relaxar-te i rendir més a la feina, i gaudir de més bona salut i de passada, si estic en companyia d’un amant ocasional, aconseguir que vegi que sóc sensible, que sempre és positiu. El temps no es pot perdre, el temps es compra i es ven, els temps s’inverteix. I el nostre temps, l’or invisible, és finit. Doncs bé, em declaro una mà-foradada. Jo malbarato el temps: llegeixo. Però atenció, no llegeixo ni per ser més sàvia, ni per poder, entre copes de vi o un bon cafè, citar algunes frases cèlebres que de ben segur em serien rendibles. No llegeixo per dominar l’art de la paraula, ni per viure més intensament, ni per conèixer nous mons... llegeixo perquè m’agrada, encara que de vegades no m’agradi el que llegeixo. Llegeixo per parar el rellotge que mai s’atura, llegeixo per gaudir en la intimitat de la paraula escrita. Llegeixo per moltes altres coses que no em vull explicar i que no tenen un perquè definit i inapel·lable. Però el que tinc molt clar és que jo puc malgastar el meu temps perquè d’altres ho han fet construint una frase, un vers, buscant un adjectiu, cercant la frase exacta.
Ara bé, l’escriptor dedica el seu temps al meu plaer? Si entenem la literatura com a comunicació, cal que tinguem en compte que l’autor es constitueix en emissor i el lector en receptor. Per tant, l’emissor ha de codificar el missatge amb la destresa suficient perquè nosaltres, lectors de diferents edats, bagatges culturals i experiències vitals puguem comprendre’l sense necessitat d’aclariments. Cal pensar, però, si la finalitat última de la literatura és la comunicació...
