Correu Blocs | VilaWeb.cat
CREACIÓ
escolalletres | CREACIÓ | divendres, 2 de juliol de 2010 | 15:49h

Damunt meu el vent gronxa l’herba. Una petita llosa m’assenyala. Vint mil discretes, porugues, avergonyides lloses s’aixequen a penes cinc centímetres de terra, per a no oblidar-nos. Malgrat tot, per a no oblidar-nos.

Vam ser els infames, l’enemic de tots, la bogeria col·lectiva...i el món sencer ens assenyala. El poble maleït seguint el seu líder maleït, i com ell, sense escrúpols, sense pietat, sense ànima. Però què volien? Ens calia un home fort que ens fes oblidar  la humiliació, el vam trobar i ens hi vam aferrar. S’equivocava?, potser sí, però no hi cabien mitges tintes, o era tot o no era res. I ens hi vam sotmetre sense condicions. Ser els amos del món? Sí, i sí, per sempre sí. La puresa de la raça? Sí, sí i sí, i totes les solucions eren vàlides, fins i tot la definitiva. Al cap i a la fi, ells eren els màxims responsables de l’infortuni del nostre poble. Ho deia ell i ell era déu.

Damunt meu sento el terra que trontolla sota els peus dels visitants. Són els dels altres morts, venen de veure les seves tombes. El món sencer plora els altres morts; a nosaltres només els nostres. Després la curiositat els mena cap aquí. Amb passos vacil·lants i hostils s’acosten i llegeixen...un nom, unes dates...i fan un breu càlcul mental. Per uns moments un sentiment de pietat s’esquitlla per tot el cementiri. Gairebé ens perdonen. Però no!, m’equivoco, no ens perdonaran mai. Vam ser nosaltres qui va matar els seus fills, els seus veïns, els seus herois...No, no poden perdonar-nos.

Aquí la terra fa olor de mort. Sense proposar-s’ho, la mort va arrabassar-hi cent mil vides l’estiu de mil nou-cents quaranta quatre. Jo hi era aquella matinada del sis de juny. L’enemic va llançar-se en paracaigudes per damunt del poble, des d’aquella munió de Douglas C47 que cobria el cel. Diu que es van equivocar, que havien de caure més enllà. I nosaltres només vam necessitar uns instants per atrinxerar-nos. Després va ser tot tan fàcil... La consigna era DISPAREU, MATEU, DISPAREU, MATEU!, i ells eren allà al meu davant, baixaven per l’aire sense cap resguard, sense poder agafar l’arma per a defensar-se, tibant les corretges per accelerar la caiguda i sortir de l’objectiu. DISPAREU, MATEU! I vaig disparar. No havia mort mai cap home. L’endemà complia disset anys. El soldat va deixar de tibar el paracaigudes i va anar baixant  amb les cames penjant, els braços penjant, el cap penjant... El destí em pertanyia. El destí d’aquell home que jo havia convertit en titella. DISPAREU, MATEU! Vaig tornar a disparar i tots els encertava, com en un joc innocent de punteria. Les titelles, totes amb el seu escut de barres i estrelles al braç, anaven caient i, al seu damunt el paracaigudes,.com una mortalla improvisada. I jo que veia la mort per fora, em preguntava com devia ser la mort per dins. Què hi passava en aquell ventre que s’estripava, en aquell pit que deixava d’alenar. I especulava si els que morien s’adonaven que morien i volia endevinar el seu últim pensament.

Damunt meu, la volta del cel, i cada dia de llevant fins a ponent, el sol escalfa les meves cendres.

Com si el sentís ara mateix, un brètol va cridar “Quin espectacle!”. Amb precaució vaig sortir del meu parapet i sí, era una gran espectacle. Tant lluny com m’abastava la vista, el terra s’havia tornat blanc i onejava suament mogut per la brisa atlàntica. Semblava talment que un cel carregat de núvols hagués caigut a la terra, núvols molsuts i bellugadissos, i a sota de cada un, una titella amb els fils trencats, perquè el destí del món era nostre. Recordo que, sense voler, la vista se’m desvià cap un altre paracaigudes que desentonava. S’havia quedat suspès del campanar de l’església i el soldat penjat pugnava per a lliurar-se de la teranyina que l’empresonava. Em va sembla que allò era una ofensa a l’estètica de l’univers i que aquell moviment de braços i cames s’havia d’aturar d’immediat. Vaig apuntar-lo i vaig sentir una detonació. Tot el meu cos va retrunyir i vaig notar un dolor agut dintre meu, no hauria sabut dir on. El penjat continuava bellugant i jo no ho entenia. Un company em va cridar molt fort, amb desesperació, mirant-me el pit. Va ser llavors quan vaig entendre el què havia passat, quan vaig veure la sang que brollava. Aquell dolor punyent que havia arrencat tan confús, es va anar concentrant en un sol punt del meu cos, fins a fer-se insuportable. I vaig saber que em moria. Les cames em van començar a tremolar fins que no van poder aguantar-me i vaig iniciar una lenta caiguda enrere. Jo també era una titella. El destí ja no em pertanyia. El Führer no era cap déu. I sota aquell cel que ara desfilava pel meu davant mentre jo queia, ben pensat, però massa tard, hi hauríem pogut cabre tots, nosaltres, els paracaigudistes i els maleïts gossos jueus.

 

Teresa Duch

(Relat premiat al Concurs de Prosa Dia de la Dona de l’Ajuntament de Tarragona)

escolalletres | CREACIÓ | dimecres, 30 de setembre de 2009 | 15:03h

M’ajeus d’esquena a terra. La força dels teus braços em cenyeix. Delirós, recorres el meu cos per desposseir-lo de tot el que el pugui estrènyer. Suaument, amb les mans m’inclines el cap una mica enrere, et tremolen. M’aguantes el clatell mentre els dits de la mà dreta em drecen el mentó cap amunt. Després, penetren la boca i recorren pas a pas la llengua, l’alliberen i busquen amb avidesa cada recó de la gola. M’apropes l’orella als llavis i escoltes. Vols sentir l’alè que en surt, els sospirs o la respiració feixuga. Instintivament, els segelles amb un bes i fas dues expiracions lentes fins que l’aire apropa el meu pit al teu. Amb dolcesa em pressiones el coll i una alenada respon al teu impuls. Ara, sento el teu cos estremir-se, com un arravatament que, voluptuós, em volgués fer seva. Després, els dits et rellisquen i volen palpar el nus bategant, mancat ja de força. Els palmells se t’aturen al mig dels meus pits. Els premen amb fermesa i brevetat, rítmicament; esbufegues. Tens tanta por de perdre’m!

 

Tornes frenèticament a xuclar-me els llavis molsuts i el teu hàlit voraç vol desvetllar en mi el desfici de viure. Reprens l’embranzida: una, dues, tres… Esmerces totes les teves forces en revifar l’esguard lluminós que s’esmuny lentament del meu rostre. Malgrat tot el teu empeny he abandonat la calidesa de la teva passió i ara t’observo des de la llunyania, et veig com una silueta aferrada al meu cos, els teus ulls espurnegen. La teva expressió em puny el cor i el meu esperit, ara lliure, es dol per tu. Segueixo amb els ulls clucs i la pal·lidesa de la meva pell no fa sinó enfervorir-te en l’intent d’aplicar-me la reanimació mentre en la llunyania se sent la remor de la sirena d’una ambulància. 

 

Teresa Rué

escolalletres | CREACIÓ | dijous, 12 de març de 2009 | 16:55h
Passejava a mitjanit amb por de xafar en fals. La foscor la desorientava en aquell camí fangós, on era fàcil relliscar i caure indefensa a les urpes de les rapinyaires. Respirava agitadament, perquè sabia que estava internant-se en un terreny prohibit, però ara era massa tard. Ja havia notat la gelor, el calfred, l’abraçada fonda de la mort. En un instant, els ullals es reflectien més lluents que mai sota el primer raig de lluna plena. I l’absorbien a poc a poc, amb la fredor d’una humitat tan transparent i tan dolça com la del desig d’una boca voraç. L’anhel es barrejava amb una febre nocturna i ombrívola que li frisava sota la pell sorprenentment pàl·lida. Les herbes reflectien la confusió del cel en el silenci del gebre. I com en un conte, mentre els nenúfars es nodrien, se l’acabaven d’empassar sense fer soroll els ullals de Baltasar. L’aigua en uns moments, deixava ja de remoure’s.

Conxita Jiménez
escolalletres | CREACIÓ | dimecres, 2 de gener de 2008 | 22:41h

Quan del cos esponerós d'una dona,
l'home no en faci mercadeig ni sexe;
quan del seu ventre prenyat, no es prescriguin
penes, lleis, pecats ni folles conquestes;

quan dels seus pits curullats de taronja,
els déus en tastin la mel i hi albirin
que la vara de poder que els conforta
s'encamina de la mà de les dees,

un nou món trenat de savis designis
naixerà de la dona, i ella, en el centre
del pit gemat posarà corriola
perquè se'n poui la llet que els avivi:

Fills nus, sense jou, duu al món la dona
mentre, als déus, se'ls trempa, ert, el precepte! 
 

Domingo Monlleó

(Il·lustració: Pintura de Tamara de Lempicka)

escolalletres | CREACIÓ | diumenge, 11 de novembre de 2007 | 19:01h

AL FONS DE LA NIT

De les profunditats del subconscient sovint surten les idees més pròpies, incontaminades, sense cap mediatització que les canvií  mimetitzant-les amb alguns dels convencionalismes que conformen la realitat que ens envolta. 

Creiem, davant d’aquestes imatges, que aquest és el cas. Aquestes formes arrodonides, que es recargolen sobre elles mateixes, que figuren la formació del paisatge que subjau al traç, són el producte d’una gestació larvada, incubada, madurada a la fi, en el lloc més recòndit de la personalitat de l’artista. 

Res succeeix, ni es diu, ni es fa per casualitat; per poc que pensem en els nostres actes descobrirem, si som capaços de fer-ho perquè encara els elements pertorbadors que ens envolten no han aconseguit manipular les nostres idees, una raó última i causal d’aquells. 

No és per atzar que les imatges que tenim a la vista puguin ser impactants, que puguin descomposar-se en varis estrats fins a fer emergir, a traves de successives etapes, l’ordre formador en el caos inicial. 

La persona, en general, arriba a la seva maduresa després de múltiples experiències que esculpeixen el seu caràcter, el seu pensament, la seva personalitat al cap i a la fi.  El que aquesta personalitat sigui capaç de reconstruir-se, d’adaptar-se, d’enriquir-se, dependrà de la seva capacitat de desprendre’s dels elements alienants, condicionants o limitadors que trobi en el seu camí. 

En les obres que en aquesta ocasió podem observar, crec que la imatge del camí fet, durant aquest “Al Fons de la Nit”, és evident i que aquesta realimentació positiva està consolidada. 

Ens resta doncs gaudir-ne i esperar que ens doni noves oportunitats de tornar-ho a fer. 
 

Albert Cardona 

Del 30 d’octubre al 26 de Novembre 2007 

escolalletres | CREACIÓ | dissabte, 3 de març de 2007 | 18:05h

- M’han fotut la cartera i la vida. –Sí, sí , així ho va dir. Amb aquesta aparent naturalitat que sempre lluïa als seus ulls.

L’inspector, entaforat dins d’un cos cansat del dia fosc i d’una vida monòtona, se’l mirava.

- Així li dic. Anava pel carrer i com aquell qui no vol la cosa. Zap! M’he quedat sense cartera i sense vida.

L’inspector arrufava el nas i s’estirava el bigoti amb aquells dits allargats. Semblava que la mantega que conformava aquelles mans es desfés per dintre el pelatge de sota el nas. Per fi es va decidir a parlar, però les paraules li van sortir feixugament fins que es van estavellar contra les ulleres de la nostre víctima.

- No crec... –va fer una inspiració– que l’esmenat succés hagués pogut prendre realitat en aquesta mena de ciutat.

- Doncs jo crec... –el nostre home començava a ficar-se nerviós i sense voler-ho imitava la forma pausada de parlar de l’inspector per dissimular-ho– que si vostè observa l’interior de la meva bossa, pararà esment en que no hi podem copsar tal portamonedes amb la seva corresponent vida.

Aquesta vegada l’intercanvi de mirades va ser fatal. El darrer interlocutor s’ajustava el pont de les ulleres mentre recolzava la seva esquena a la incòmoda cadira. L’inspector havia deixat de furgar dins del seu bigoti i amb aquells dits cremosos es fregava la cara.

Vull afegir que el nostre inspector era un home que no tenia un cervell massa brillant, ja m’entenen, que si estava en aquell lloc de treball era més aviat per un... diguem acte de l’atzar?

Finalment es decidí.

- Bé. Prosseguim. Va poder veure el possible lladre?

- Vaig veure un braç i una mà. Però podria assegurar que era una dona.

L’inspector deixà caure els seus braços sobre la taula. I el mirà als ulls.

- Com pot afirmar que era una dona?

- Doncs perquè duia cabells llargs. I de lluny vaig veure com la seva cabellera onejava al vent.

El nostre inspector es fregava la cara, com aquell qui unta una llesca de pa. Les mans se li desfeien mentre es resseguia amb els palmells el volant de les galtes, la barbeta i el coll.

- Per tan, vostè m’està dient que s’ha quedat sense vida. M’equivoco?

- En absolut, és el que li he dit.

- Per tan, vostè està mort. – va sentenciar.

- I vostè es fa dir inspector?

La situació se li escapava de les mans. Més ben dit, se li desfeia a les seves mans. La temperatura de la sala anava en augment, o potser era l’inspector qui cada vegada estava més acalorat.

-  M’està dient que vostè està mort.

- Sí, sí i que no tinc cartera. Perdoni es troba bé?

L’inspector es va desfer allà mateix, com si d’un floc de nata es tractés. Poc a poc va anar oblidant la forma fins que es convertí en un bassal greixós de tons groguencs.

Jordi Roig Ferré

escolalletres | CREACIÓ | dijous, 1 de març de 2007 | 16:56h

(L'escena en fosc. Gairebé al mig de l'escenari, un poc a la dreta, el bressol, il·luminat per un canó retallat. La mare passeja nerviosa al seu voltant, només il·luminada quan s’atansa al bressol.)

MARE: No puc més, el plor s'escola en cada porus de la meva pell, em martelleja les orelles... No puc més... Deixa'm dormir, deixa'm dormir, deixa'm dormir! El cos no em respon, no veus que no puc moure'm? Per què plores? Només vols torturar-me, oi? Ea, ea, ea, calla, calla, calla! Per què? Per què a mi? Per què no m'inspira la més mínima tendresa? Miro les seves manetes, els petits ulls i l'odio. S'ennuega amb els sanglots, es posa blanc i després quasi morat i desitjo tant que els pulmons li rebentin i que es quedi quiet, silent i fred... Sóc un monstre. Quina mare pot sentir això pel seu fill? És part de mi, oi? Però és que m'odio, m'odio tant o més que a ell... Petit farcell de merda, no ets més que una cicatriu d'aquelles mans ferotges, d'aquelles mossegades, d'aquell home que amb 10 minuts em va destrossar la vida... 10 minuts que no em puc treure del cap, 10 minuts que es van fer eterns, 10 minuts, 10 minuts, 10 minuts! I tu què? A tu què t'importa? Tu només plores, i plores, i plores... I per què no puc plorar jo? Per què? Per què et vaig tenir? Per què no vaig tenir forces per acabar amb tu abans de tenir-te al davant? I si ho fes ara? Si et destrossés ara, acabaria amb el record d'aquella nit? Deixaria de sentir-me bruta? Em llevaria algun matí sense ganes de vomitar? Deixaria de ser un monstre? Calla, calla, calla... Cada cop que plores sé que saps què penso... Cada cop que plores sé que no em mereixo tenir-te, cada cop que plores sé que no se’m permet plorar... Calla! Sento com una aranya em recorre l'esòfag. Saps tu el que és això? Saps què és tenir tantes ganes de morir que la mort et sembli massa poc? Tu què has de saber? Les parpelles em cremen... Tot el cos em fa mal i no puc més! Ets l'únic que tinc... El meu nen, el meu tresor, la meva condemna...

Diana Roig Núñez

escolalletres | CREACIÓ | dijous, 22 de febrer de 2007 | 16:15h

A traïció, silenciosament, el meu cos ha albergat un mal que vol prendre’m la vida. No sé la raó d’aquesta perfídia, el perquè de la infidelitat d’un organisme que he alimentat, netejat, abrigat i, acceptant-li les limitacions, n'he tingut cura, portant-ho arreu amb mi, excepte quan somio...

No sé quin nom té, però a cada pas que dóna el botxí, reconec el seu avenç...

Ara arriba!

Presento l’aterridora picada, cloc els punys, serro les dents, retinc la respiració.

Ja és aquí!

El dolor m’ataca, em mossega, em clava dents i queixals.

Ungles de bèstia sense pietat m’esgarrapen per dins.

Del meu centre brolla el dolor i s’escampa. Cada ona que emet la terrible punxada s’estén, m’envaeix, m’esgota, m’aniquila i em fa desitjar la inconsciència com a bàlsam.

Des d’aquell volcà interior de cremor que experimento, s’estén la lava pel meu cos, abrusant totes les altres sensacions fins que cada cèl·lula, cada centímetre de mi, és víctima del turment.

M’esquerdo.

Un minut, potser, de pausa. Uns moments, tot just, entre batalla i batalla, que visc a l’espera sense esperança, perquè l’enemic és amb mi.

La tortura no ha acabat. Sé que l’atac es repetirà i, mentre espero el següent assalt, només puc encongir-me, bressolar-me breument com si tornant a la postura fetal pogués lliurar-me del mal que ara em destrossa.

Tremolo.

Com si fos l’eco d’un tro, sento que la pell se m’esborrona. Se’m fa un nus a la gola, perquè intueixo el que ve a continuació... Quan per fi sento la fiblada aguda, aquella agulla interna de gel i acer que se’m clava, que burxa en les meves entranyes, a penes tinc temps d’engolir saliva que ja rebento.

Em desfaig, em trenco en bocins espantats i esgotats.

Sento, de nou, que comença el símptoma de l’ardor: ja m’encenc, ja gemego. Panteixo els últims instants de vida abans de voler morir.

Víctima d’una deslleialtat que no entenc, abraçant l’infidel que m’ha traït, recomenço, sense cap música de fons, la maleïda dansa del dolor. 

Maite Crespo

escolalletres | CREACIÓ | dilluns, 5 de febrer de 2007 | 12:38h

Una aroma

s’enfila

per les riberes del riu.

Les aigües tèrboles

de terra roja, s’aferren

com boques a les barques del somni.

Suren uns brogits.

Entre les canyes

vibra un aire com un cel tens

i traspua un so que abraça i deixa

un bes fràgil en les branques.

Glaça la boira

el vol dormit d’un ocell

que escapa lúcid

dels filaments d’una xarxa.

I jo, cerco.

                  

                   Conxita Jiménez

Categories

  • Presentacions, recitals, cursos i actes diversos en l'òrbita de l'Escola de Lletres.
  • Articles sobre literatura dels nostres col·laboradors.
  • Recull de textos poètics, narratius o assagístics escrits pels alumnes de l'Escola.
  • Horaris, matèries, professors i altres coses que vulgueu saber sobre els cursos.
  • L'última hora de l'Escola de Lletres.
  • Notícia de premis literaris i de publicacions relacionades amb "Tarragona Literària".

Últims 40 canvis

MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats