La idea d’uns quants arbres, llimoners en aquest cas, generant una sèrie d’imprevistos esdeveniments i la vida de dues dones que es tambalegen i que viuen -amb tot el que això implica- l’amor, el patiment, l’enfrontament amb els propis valors, la soledat davant les decisions difícils, tot això, és la pel·lícula Els llimoners del director israelià Eran Riklis. Un film que parla sobretot d’aquestes dues dones, una palestina i l’altra israeliana, unides per connexions poc visibles, tenint en compte els móns absolutament diferents dels quals provenen cadascuna d’elles, però unides més enllà d’això per una complicitat espontània, per un sentiment d’empatia i comprensió mútua que les fa estar una a prop de l’altra, malgrat que mai no arriben a intercanviar ni una sola paraula. La història se situa a la línia divisòria entre l’estat d’Israel i la frontera amb Cisjordania, en territori ocupat. Allà hi viu la Salma (Hiam Abbas), una dona vídua palestina que va subsistint gràcies a un camp de llimoners que cultiva i que va heretar del seu pare. Just enfront, el ministre de defensa israelià decideix construir la seva residència. I, seguint els consells dels serveis de seguretat, diuen que el camp dels llimoners pot ser un lloc perillós on els terroristes poden amagar-se en el seu intent de travessar a Israel, mana tallar els arbres de Salma. Llavors la dona decideix emprendre una batalla legal per tal de que això no es porti a terme. La protagonista acaba entenent que aquests arbres són tot el seu llegat familiar, i allò que la fa viure en definitiva, quan família i afectes estan lluny o s’han anat quedant en el camí. I que la seva lluita esdevé finalment una lluita per la seva dignitat com a ésser humà. La dona del ministre, la Mira (Rona Lipaz-Michael), la nostra altra heroïna de la història, s’ho mira amb indiferència primer, però a poc a poc anirà descobrint-se a ella mateixa a partir de la lluita de Salma, i trobarà en aquesta dona i en el seus llimoners la fortalesa que li cal per a decidir-se d’una vegada a pensar per ella mateixa. La degradació que van experimentant els arbres en tornar-se grogues les seves fulles per la manca d’aigua, o les llimones que es van pansint mentre cauen a terra, resulten una bona metàfora de la degradació que sofreix cada dia amb més intensitat la vida quotidiana dels palestins. La seva fragilitat davant el temible i poderós estat israelià, la dificultat de moure’s amb llibertat i el mur que s’aixeca imparable (terrible l’escena final, quan el ministre mira a través de la finestra) de forma física però també simbòlica, entre els uns i els altres. Aparentment la pel·lícula parla d’això, de veïns que viuen enfrontats, però també de la constatació, de que en el fons, quan les persones es decideixen a mirar l’altre amb uns ulls diferents -en aquest cas, els d’aquestes dues dones- res no resulta tan difícil; parla també de com l’afecte pot aparèixer més enllà de la pertinença a una o altra facció, i de com, si un aconsegueix mirar l’altre amb compassió i tolerància, el diàleg i la recerca de solucions pot ser possible. En definitiva, un senzill argument que desemboca en una clara lliçó d’humanitat i fortalesa, en un conflicte que malgrat tan crònic i actual com és, aconsegueix encara despertar la nostra indignació i rebuig.
Recentment ha aparegut la col·lecció Zenit, editada per La Gent del Llamp, que vol difondre les noves veus de la literatura tarragonina que, sovint, no troben els canals per donar-se a conèixer. Després de la publicació de l’obra de dos poetes, el tercer número es dedica a la narració amb El nàufrag i la gavina, un relat d’Alba Tomàs, una jove de 20 anys que cursa la llicenciatura de Filologia clàssica.
Les pàgines escrites per Alba Tomàs ens porten a reflexionar sobre la condició humana a través del mite de Prometeu. En ser creats els animals foren dotats de diversos recursos per sobreviure: uns tenen la pell gruixuda per combatre el fred, altres, ales per fugir dels perills... Quan fou el moment de crear l’home, tots aquests recursos s’havien exhaurit i Prometeu, conscient de la fragilitat d’aquesta criatura, va robar el foc sagrat custodiat per les divinitats. Així, aquell ésser que no estava dotat físicament per sobreviure va adquirir la capacitat d’aprendre arts i tècniques que garantirien la seva supervivència. Però quin és el preu que va pagar l’ésser humà? La por, els anhels i el desconcert.
Qui és l’home que no s’ha perdut mai en la seva angoixa? Qui no ha volgut vèncer els límits de la realitat? Qui no ha desitjat en algun moment deixar de fer-se preguntes? Qui no ha naufragat?
El nàufrag d’aquest relat és l’Home, -tots els homes-, que perdut enmig del mar, sense destí, sense voluntat se sent empès per la corrent. Però és també l’animal que ha estat fins ara, un home que s’ha deixat endur per la inèrcia sense qüestionar-se res, sense preguntar cap on anava, sense decidir, ja que “si s’entestava a seguir els anhels de la seva voluntat corria perill d’anar a parar a un pou de frustració”. És ara, perdut enmig del mar, sense gaire aigua ni aliment, sense la seguretat de la terra ferma, que sent, per primer cop, “l’angoixa dels fills de Prometeu”, la consciència de la mort...
El passat 23 de gener es presentaven, a càrrec de Magí Sunyer i Lurdes Malgrat, als Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de Tarragona (que proporciona suport econòmic al projecte) els cinc primers volums de la col·lecció Zenit, que edita La Gent del Llamp.
La nova col·lecció, que neix amb la intenció de donar a conèixer la producció inicial d’autors joves i de textos breus (ja que es cenyeixen a un format fix de vint-i-quatre pàgines) d’escriptors de més llarga trajectòria literària, incloïa en aquesta ocasió obres de Josep-Oriol Mas, Gabriel Guasch, Conxita Jiménez, Adrià Targa i Alba Tomàs.
El primer dels autors esmentats, del que en aquesta ocasió m’ocupo, presentava el llibre L’olor del son. La breu compilació de Josep-Oriol Mas, de la qual el seu títol, de naturalesa sinestèsica, ja deixa conjecturar algun designi líric, consta de catorze poemes, dels que el segon, “Crepuscle” està integrat al seu torn per tres textos.
Conjunt d’inspirada vehemència, es caracteritza per un llenguatge, excepte alguna artificialitat ocasional, simple i directe. Aquest antiretoricisme (només aparent, perquè en això consisteix l’art de la senzillesa), sorprenent en una primera entrega poètica, contrasta, no obstant, amb la vigorosa energia enunciativa que els temes imposen, i per certes expressions i motius secundaris que persegueixen la provocació al lector, la sorpresa per l’elocució...
