Plaza & Janés presentava al març d’aquest any La clau Gaudí, una novel·la conjunta d’Esteban Martin i Andreu Carranza que, amb una trama de conspiracions i misteris, prometia tenir un sucós èxit de vendes. La promoció que l’editorial havia fet de l’obra va arranjar, segons el Punt Digital de l’11 de novembre, tirades de 30.000 exemplars en català i en castellà i va aconseguir contractes amb editorials nord-americanes, poloneses, alemanyes i fins i tot coreanes molt abans de publicar-la. És prou evident, doncs, la confiança que els editors hi havien dipositat, i això, segurament, perquè pressentien que la novel·la s’adia als patrons literaris d’altres obres que ja havien estat econòmicament molt rendibles.
Efectivament, en aquest sentit La clau Gaudí s’arrela en aquell aiguabarreig d’acció, misteri, conspiració, ocultisme i redempció que sovinteja en la literatura actual l’obra més representativa del qual és el famós El Codi da Vinci, de Dan Brown. Tot i que Andreu Carranza i Esteban Martin hi neguen qualsevol relació, un lector atent hi trobarà, però, massa calcs, o almenys, si més no, massa coincidències en allò que és l’estructura narrativa de l’obra, en el perfil psicològic de molts personatges i en el paper que juguen en el desenvolupament de la trama...
(Al voltant de l’estrena de Carta d’una desconeguda al Teatre Bartrina)
Enguany el Teatre Bartrina de Reus ha inaugurat la seva cartellera de tardor amb una versió escènica de la narració de Stefan ZweigCarta d’una desconeguda (Brief einer Unbekannten, 1922). El muntatge, dirigit per Fernando Bernués i coproduït pel CAER (Centre d’Arts Escèniques de Reus), es va estrenar a la capital teatral del Camp de Tarragona abans d’instal·lar-se fins al desembre al Teatre Borràs de Barcelona. El text d’aquesta obra parteix de la traducció catalana del relat de Zweig que Carme Gala havia publicat a La Llar del Llibre (1985) i que posteriorment va revisar per a Quaderns Crema (1998). El repartiment es pot definir de manera sintètica amb tres adjectius: femení, solvent i televisiu. No és doncs un espectacle amb vocació minoritària.
Tampoc va ser mai Stefan Zweig (1881-1942) un autor per a minories, al contrari. El públic internacional el va acompanyar en vida i el va seguir llegint després del seu suïcidi al Brasil, durant l’exili, en plena època d’expansió agressiva del Reich nazi (un suïcidi per cert famós el seu: en parella, com el de Heinrich von Kleist). A desgrat del seu inqüestionable èxit podríem dir transgeneracional, el cert és que la crítica acadèmica, ja després de la II Guerra Mundial, ha tendit sempre clarament a ignorar una mica l’obra d’aquest autor cosmopolita i brillant, del qual és precisament la seva autobiografia pòstuma El món d’ahir (1943) la peça que els crítics solen avui valorar més, com si el seu propi caràcter de testament –si no directament d’epitafi– convidés també a desar Zweig en el calaix dels successos pretèrits, dels èxits que no resisteixen el pas del temps...
La trajectòria poètica de Joan-Elies Adell constitueix una de les més destacades creacions de la poesia catalana dels últims anys. Els seus, de moment, set llibres de poesia, han estat tots premiats sense excepció, i l'atenció de la crítica -sempre esquiva i sovint superficial, quan es tracta de poesia- ha anat creixent en continuïtat i precisió.
A més de l'obra poètica, que ha estat ja parcialment traduïda a diverses llengües, i a la qual de seguida em referiré detalladament, el dilatat currículum del jove escriptor vinarossenc es completa, sense que aquestes línies l’esgotin, amb diversos assajos, articles, i conferències i ponències en nombrosos congressos, fòrums i projectes literaris i d'investigació, a banda de la seva inclusió en un bon nombre d'antologies poètiques, entre elles, la molt masegada Imparables, de considerable repercussió entre els mitjans i la crítica, si bé és cert que -i aquesta és la felicitat i l'inconvenient de les antologies- atents més a la forma de la “provocació” que a la seva qualitat i veritable transcendència literària...
De les profunditats del subconscient sovint surten les idees més pròpies, incontaminades, sense cap mediatització que les canvií mimetitzant-les amb alguns dels convencionalismes que conformen la realitat que ens envolta.
Creiem, davant d’aquestes imatges, que aquest és el cas. Aquestes formes arrodonides, que es recargolen sobre elles mateixes, que figuren la formació del paisatge que subjau al traç, són el producte d’una gestació larvada, incubada, madurada a la fi, en el lloc més recòndit de la personalitat de l’artista.
Res succeeix, ni es diu, ni es fa per casualitat; per poc que pensem en els nostres actes descobrirem, si som capaços de fer-ho perquè encara els elements pertorbadors que ens envolten no han aconseguit manipular les nostres idees, una raó última i causal d’aquells.
No és per atzar que les imatges que tenim a la vista puguin ser impactants, que puguin descomposar-se en varis estrats fins a fer emergir, a traves de successives etapes, l’ordre formador en el caos inicial.
La persona, en general, arriba a la seva maduresa després de múltiples experiències que esculpeixen el seu caràcter, el seu pensament, la seva personalitat al cap i a la fi. El que aquesta personalitat sigui capaç de reconstruir-se, d’adaptar-se, d’enriquir-se, dependrà de la seva capacitat de desprendre’s dels elements alienants, condicionants o limitadors que trobi en el seu camí.
En les obres que en aquesta ocasió podem observar, crec que la imatge del camí fet, durant aquest “Al Fons de la Nit”, és evident i que aquesta realimentació positiva està consolidada.
Ens resta doncs gaudir-ne i esperar que ens doni noves oportunitats de tornar-ho a fer.
Demà divendres, els amants del teatre poden assistir a la presentació del llibre Qui ha mort una poeta?, de Cinta Mulet, que anirà a càrrec de Txell Granados, autora del pròleg. Les actrius Núria Freixas i Coia Valls interpretaran una selecció del text, mentre que Miquel Àngel Marín, músic i poeta -recordem el seu recent llibre Lo clarinet és l’aixada- les acompanyarà amb el seu clarinet.
La cita és al bar La Cantonada (Fortuny, 23 - Tarragona), el 9 de novembre del 2007, a les 20:30 hores.
Dijous 25 d’octubre, 21 h: presentació i concert-demo de REAC TABLE (La taula musical), dins del Festival In-Somni’07. A càrrec de Sergi Jordà i Günter Geiger.
Divendres 26 d'octubre, 20 h: , inauguració de l’exposició Pin i Soler: 8 cruïlles, promoguda per l’Ajuntament de Tarragona, Lletra (UOC) i els Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat a Tarragona. A l’Antiga Audiència.
Dissabte 27 d’octubre, a les 18 h: presentació de Lo clarinet és l’aixada, de Miquel Àngel Marín, a càrrec de Carles Hac Mor, Llorenç Barber i Antoni Clapés.
Dimarts 6 de novembre a les 20:30 hores: presentació de Contemplant el monstre, de Joan Cavallé, a càrrec de Josep Ma. Girona. A la llibreria La Capona (C/Gasòmetre 41 - 43. Tarragona)
(A la fotografia: Coberta de Contemplant el monstre, de Joan Cavallé)
Visita fugaç aquest cap de setmana al poble de Cabacés, on es va fundar el Monestir de Santa Maria de Vallclara (1149) durant el mandat de Ramon Berenguer IV. El motiu va ser assistir a una interessant conferència de Josep Baluja sobre la vida als monestirs.
Vam tenir l’oportunitat d’assaborir també l’excel·lent retaule gòtic de la seva església parroquial, que ha estat restaurat recentment, i de conèixer un grup animós de persones, amb Josep Ferran al capdavant, que volen recuperar la memòria del Monestir. Tot i funcionar com a tal només una dotzena d’anys, Santa Maria de Vallclara ha quedat com a símbol d’aquella Catalunya Nova que es va projectar al segle XII.
Però la millor sorpresa de Cabacés és el Museu que el poble ha dedicat a Miquel de Montagud, un singular pintor que adorava a El Greco i que es va passar bona part de la seva fecunda vida copiant els seus millors quadres. De Montagud sorprén la seva mestria a l’hora de la composició i una qualitat com a copista que, tot i no conrear l’exactitud, suposa una agradable revisió de l’obra d’El Greco. L’artista assegurava que a Cabacés vivia l’Eco d’El Greco i és ben cert que la seva afecció i perícia amb els pinzells el van apropar molt a aquest pintor.
Per acabar, un bon pernil al bar de Torroja del Priorat, des de la terrassa que permet gaudir d’una visió única de les muntanes del Montsant. Diumenge aprofitat, doncs.
La col·laboració entre el Teatre El Magatzem i la Biblioteca Pública de Tarragona, dincs el clcle “Literatura a escena”, continuen donant fruits. El darrer dia 3 d’octubre vam tenir ocasió d’assaborir textos de l’escriptor Joan Fuster a més d’una excel·lent coca dolça que els autors van repartir cap al final de la representació.
La cosa va anar més o menys així. Sergi Xirinacs, actor i conductor de l’obra va obrir el foc amb una presentació en que va llegir alguns textos de Fuster. Poc després entraven els actors, Miki Villalba i Josepa Urbano, els quals, en companyia d’en Xirinacs van anar desgranant un bon nombre d’aforismes de l’escriptor valencià procedents del llibre Consells, proverbis i insolències. Dues petites torres d’il·luminació donaven l’ambient per a uns missatges ràpids, impactants, mesurats, que de seguida van cridar l’atenció dels assistents per la seva mordacitat.
I és que Joan Fuster no va ser només un gran assagista, possiblement el de més altura que ha tingut l’assaig català al segle XX, també era un poeta notable i un periodista sense pèls a la llengua. Els aforismes d’en Fuster participen una mica d’aquests tres gèneres, neixen d’una profunda erudició, caminen pel terreny divulgatiu –són cultura per a compartir, diríem- i, alhora, destaquen per la seva concepció gairebé poètica.
La interpretació d’en Sergi Xirinacs i els actors que l’acompanyaven va ser notable, voluntariosa, decidits a treure el màxim profit dels textos. Tot plegat va contribuir a que el públic passés una hora agradable i que, si més no, tingués un tast significatiu de l’obra fusteriana, cada cop més oculta al lector comú. Una iniciativa, doncs, arriscada i interessant que va obtenir els aplaudiments del públic cap als actors i el director, Miquel Àngel Fernández.
Ens arriba de l'Escola de Lletres la programació per al pròxim curs 2007-2008. Podeu veure hi ha novetats, com ara la incorporació de nous professors -Toni Rumbau, Òscar Palazón, Ingrid Ventura- i de cursos ben interessants. El podeu consultar en format PDF, clicant damunt de la paraula "programació".
Després del parèntesi estival, “Tarragona Literària” torna a estar amb tots vosaltres. Venim amb més impuls que mai, amb el desig de convertir aquest diari digital en un punt de trobada on es pugui tenir accés a la cultura que es fa al Camp de Tarragona i, dins la nostra modèstia, a altres aspectes que anireu trobant a les futures pàgines.
Noves seccions –crítica literària, crítica de teatre, exposicions- s’aniran incorporant a partir d’ara, hi haurà nous col·laboradors i col·laboradores, a més d’una important participació jove, promoguda pels components de “Tarragona Literària Jove”.
Ja ho sabeu, doncs. Aquest bloc s’actualitzarà amb més freqüència que mai. Si no us voleu perdre res, estigueu a l’aguait.
Si algú es pensa que l'Escola de Lletres tanca a l'agost, aneu errats. És una estació propícia per comptar amb altres col·laboradors de l'Escola. Així els membres de "Tarragona Literària Jove" s'hi fan més presents que mai oferint-vos una sèrie de xerrades i classes que podeu llegir al cartell que ells mateixos han dissenyat.
A l’Escola de Lletres de(l Camp de) Tarragona hi ha molt bon ambient. De fet, hi ha un ambient fenomenal. S’hi respira una atmosfera nítida, sense fums. Allí ningú s’intoxica amb cap emanació doctrinària. L’escriptura és una activitat contagiosa però que no contamina. I a més a més cuidem el nostre entorn tant com podem, sobretot a còpia d’un permanent reciclatge dels nostres textos i de nosaltres mateixos. És un exercici molt sa que practiquem amb entusiasme.
Tot això va quedar diàfanament clar el primaveral vespre del passat divendres 8 de juny. L’Escola de Lletres estava convidada a oferir una lectura a l’Espai d’Informació Ambiental, ecològic organisme que depèn de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Reus. Com és lògic tractant-se de creació literària, la temàtica medioambiental proposada no va ser pas una rígida cotilla a l’hora de preparar les lectures, sinó un estimulant punt de partida que va demostrar un cop més la creativa versatilitat dels integrants de l’Escola.
Un grup de lectors-escriptors format per membres de diferents tallers literaris de l’Escola va actuar per una estona, en virtut d’aquella màgia que sorgeix a vegades en els actes fruit de la pura bona voluntat, com un ric i equilibrat ecosistema humà i literari capaç de crear moments intensos i emotius amb l’ús de la paraula. Els diversos gèneres conreats pels autors (sense productes químics, sembla ser) s’anaven engranant en el recital d’una manera harmònica i natural: el diàleg, el poema en vers lliure, el conte fantàstic, la prosa poètica, la narració teatralitzada o els haikus de breu, efímera, furtiva bellesa. El resultat va ser una obra col·lectiva, una creació coral que era expressió d’una pluralitat de veus alhora que d’una unitat compositiva.
Encara no se li coneix el sostre, a aquesta Escola de Lletres. De moment, només se sap que sempre surt més que airosa de tots els reptes que accepta. Fins i tot dóna la impressió que li encanten, els reptes. Una cosa està clara: la seva evolució (i la dels seus integrants) ens està oferint tot un model de creixement sostenible.
escolalletres |
dimecres, 4 de juliol de 2007 | 12:48h
Dues actrius i una gandula. A més a més, la necessitat de ser estimat, la necessitat de canalitzar els sentiments. I una malaltia, la malaltia de plorar, que és com emmalaltir de malenconia. A “La enfermedad de llorar”, que vam veure al teatre El Magatzem amb guió i direcció d’Hermes Damià, les dues dones protagonistes decideixen caminar unides i el món és temporalment perfecte, però tot canvia quan una d’elles pensa que la seva vida és buida sense un nadó, sense una altra persona que, al capdavall, segons creu la seva companya, vindria a trencar la vida que han construït entre les dues.
I és que “La enfermedad de llorar” ens parla de les dificultats per situar-seen un entorn sense influències exteriors, sense que ens esquitxin els desigs de canvi, la necessitat del món exterior per molt aliè que el vulguem mantenir.
En aquest sentit, el bon fer de les actrius, d’una meravellosa Kristina Parera (Chuma), i d’una Maica Verdejo (Goya) capaç de donar-ho tot per tal de configurar un personatge que dubta si lliurar-se a la passió de viure fora d’ella mateixa, suposa el més destacat d’una obra que ens manté sempre entre el somriure i la reflexió sobre la solitud de l’ésser humà contemporani.
Al final, plorar és una malaltia que té a veure amb com ens situem davant les emocions. I aquesta obra ens les fa properes.
Literatura i pintura: dos llibres pòstums de Lluís Linés
per
Xavier Jové
Cap a finals d’aquest mes de maig farà ja un any que un càncer desaprensiu ens va privar de la presència física del Lluís Linés. La permanent lliçó de bonhomia que va saber dictar en vida, i la inoblidable lliçó de dignitat que ens va deixar en el dur darrer tram del seu camí, s’han vist coronades, en l’interval d’aquest primer any d’absència, per una gran lliçó d’humanisme en forma de dos magnífics llibres pòstums. El veritable humanista, d’una manera o d’una altra, sempre deixa llavor. I el professor de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, Dr. Lluís Maria Linés Heller (Barcelona, 1947 – Altafulla, 2006), filòsof, germanista i crític d’art era, essencialment, un humanista.
El passat mes d’abril es va presentar a Sant Celoni, coincidint amb la inauguració d’una exposició de Carme Aymar, un llibre que recull la trajectòria pictòrica de l’artista. Es tracta d’un volum de gran format i editat amb molta cura. El seu títol és Carme Aymar. Pintures, i el Lluís Linés és l’autor de la dotzena de textos que, des de la introducció inicial i posteriorment intercalats entre el centenar d’obres reproduïdes, ens acompanyen al llarg d’aquest vertader viatge estètic que constitueix el llibre. Un viatge a través de l’evolució del llenguatge artístic de la pintora que, amb els comentaris breus –escolis delicats, apunts impressionistes– de la veu crítico-narrativa que ens va guiant –suaument, com sense voler interferir–, es va convertint en una experiència profundament emotiva. Com diu l’autor en les paraules introductòries, en el fet meravellós de l’experiència estètica es conjuguen favorablement els elements emotius amb els reflexius, i quan això s’esdevé assolim, ni que sigui de manera breu, una mena d’estat superior en el qual “la nostra reflexió i emotivitat s’enriqueixen enormement i el nostre horitzó vital s’expandeix feliç”. Aquest –no es pot expressar millor– és l’efecte que ens produeix el periple per les planes d’aquest llibre...
Quan, cap a la meitat del volum, llegim: “Tot els que ens envolta demana ser redescobert i mirat d’una altra manera”, aixequem els ulls de la contemplació de l’oli que ha inspirat aquestes paraules i pensem commoguts en el profund sentit que tenen, escrites com foren en hores de joia arrabassades al dolor i a la malaltia implacable. Com no podia ser d’altra manera, la formació germanística de l’autor es deixa veure durant el llibre en algunes referències a poetes i artistes romàntics (Novalis; Caspar David Friedrich) o a pintors expressionistes, que Lluís Linés coneixia en profunditat: això ho sabíem prou bé els que vam tenir la sort de poder visitar amb ell importants museus alemanys en el marc dels viatges culturals d’estudiants i professors organitzats pel Departament de Filologia Anglo-germànica. El llibre presenta els textos en català, castellà i –a tall d’apèndix final– en anglès. La versió catalana, fidel i alhora subtil, es deu a Isabel Vidal, catedràtica de català a l’institut de Torredembarra, vídua del nostre autor i filla de l’escriptor mallorquí Bernat Vidal, personatge clau de la cultura illenca en les dècades dels 50 i 60. També Lluís Linés provenia d’una família culta, fill com era de l’il·lustre matemàtic Enrique Linés. Tot això, però, mai ho hauríeu esbrinat parlant amb ells: la seva modèstia no impostada, la seva manca de vanitat o de la menor ombra de petulància cultural eren –són– proverbials.
L’altra obra pòstuma motiu de la present ressenya es titula Thomas Mann (Madrid: Síntesis, 2006), i fou presentada fa alguns mesos en un acte d’homenatge que l’Associació de Germanistes de Catalunya i els seus companys de departament a la U.R.V. van retre a l’autor. Aquí ens trobem davant d’un estudi en majúscules, d’una autèntica fita de la germanística hispànica. Tot i que el Lluís Linés tampoc no va arribar a veure el llibre publicat, en aquest cas va ser a temps de poder corregir-ne les proves i revisar-ne la maqueta. El resultat és una anàlisi de conjunt de la vida, l’obra i el pensament de Thomas Mann escrita amb gran rigor i alhora voluntat comunicativa, amb densitat conceptual i estructura clarificadora, amb vasta documentació i el característic to contingut i discret de l’autor. El volum, aparegut en una col·lecció d’estudis literaris sota l’exigent direcció de Jaime Siles, és ja una referència imprescindible per al lector en llengua espanyola que es vulgui endinsar en l’imprescindible narrador de Lübeck.
Un bon llibre sempre ens remet a d’altres llibres, sempre ens convida a seguir-ne llegint. Aquesta afirmació tan simple i palmària amaga en el fons tota la màgica complexitat de l’aventura intel·lectual humana. Totes les obres de la literatura i el pensament universals estan vinculades entre si per fils incorporis que cada lector o estudiós pot recórrer en el sentit que vulgui, ja que aquest recorregut no és mai únic, sinó infinitament pluridireccional. El llibre dolent, en canvi, s’esgota en si mateix; és autoreferencial, tautològic, onanista. Entrar, de la mà de Lluís Linés, en l’univers literari de Thomas Mann, no és només un convit a (re)llegir les seves ficcions magistrals; entrar en contacte aquí amb l’obra manniana és també, necessàriament, entrar en contacte pregon amb alguns noms indispensables de la cultura occidental: Goethe, Schopenhauer, Wagner, Nietzsche, Freud. De l’Antic Testament a Max Weber, o de l’obra del germà Heinrich Mann a la del fill Klaus Mann, es multipliquen les promeses d’intensa i fèrtil lectura que les pàgines d’aquest llibre ens mouen a fer-nos.
Un llibre així no s’improvisa, com tampoc s’improvisa la pròpia formació del ver humanista, aquesta figura cada cop més rara i tanmateix més necessària en el nostre present d’arrogància tecnocràtica i estultícia de masses. Aquesta és una obra destil·lada en la inequívocaretorta del temps, fruit de moltes hores d’estudi silenciós i de la llarga familiaritat de l’autor amb l’obra manniana a través de tota una vida acadèmica. Ara que ja ha transcorregut un mes des del darrer Sant Jordi; ara que, com cada any, uns quants dies han bastat per condemnar al just i etern oblit tot aquell sorollós exèrcit de publicacions espúries, totes aquelles piles multicolors d’oportunisme pseudocultural, d’arribisme pseudoliterari; ara, amics de l’Escola de Lletres de Tarragona, és temps de tornar a les llibreries o a les biblioteques a la recerca d’obres amb el segell de l’honestedat intel·lectual i sense data de caducitat. Les del Lluís Linés, estigueu-ne segurs, són d’aquesta categoria.
Lloc: Sala Maria Aurèlia Capmany (Escola de Lletres de Tarragona), Carrer Sant Llorenç, 3, baixos. Ciutat Vella. Tarragona.
Data: Dissabte 12 maig 2007
De 12 a 14 hores
- Reunió professional: La Ciència-Ficció com a gènere als inicis del segle XXI.
Participants: Antoni Munné-Jordà, Jordi de Manuel, Pere Gallardo, Eduard Castanyo, Jordi Soler Camardons, Xulio Ricardo Trigo, Lurdes Malgrat...
Lloc: Aula de l’Escola de Lletres de Tarragona.
En acabar es farà un comunicat de premsa amb les conclusions.
De 17’30 a 18 hores
- Visita a la llibreria La Rambla.
De 18’30 a 20 hores
- Taula rodona: El futur de la Ciència ficció.
Participants: Antoni Munné-Jordà (moderador), Jordi de Manuel, Pere Gallardo, Jordi Soler Camardons, Eduard Castanyo.
Lloc: Sala Maria Aurèlia Capmany, Carrer Sant Llorenç, 3, baixos.
- Presentació de les últimes novetats en Ciència-Ficció.
- Lectura de textos de Ciència-Ficció.
Actes paral·lels
- Exposició de llibres de Ciència-Ficció en llengua catalana.
Lloc: Sala Ma. Aurèlia Capmany.
El mitjà de premsa digital “Tarragona Literària” farà un seguiment de tots els actes.
Organitzen: SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA / ASSOCIACIÓ TARRAGONA LITERÀRIA / ESCOLA DE LLETRES DE TARRAGONA / DELEGACIÓ TERRITORIAL DE CULTURA DE TARRAGONA / PAGÊS EDITORS / LLIBRERIA LA RAMBLA.
L'Escola de Lletres de Tarragona ens ofereix unes lectures poètiques en el marc de Tarraco Viva. El plaer, l'amor, l'erotisme, però també l'humor i la curiositat, marquen haches recorregut literari i històric per figures cabdals de la literatura llatina. Poetes com Ovidi, Catul, Marcial o Virgili es faran presents a la Tarragona actual i ens tornaran el millor d'una època irrepetible.
Dies i horari :
Divendres 11, dissabte 12, divendres 18, dissabte 19. A partir de les 24 h.
Llocs : Cafè Museum (C/St. Llorenç, 5), As Grechas (Plaça del Fòrum, cantonada c/ Talavera), Lo Raconet (Plaça de la Font, 25).
Aquest dissabte 12 de maig tindrà lloc a l’Escola de Lletres de Tarragona la I Jornada de Ciència-Ficció que hem anunciat ja en aquest diari. Es tracta d’una iniciativa conjunta de l’Associació Tarragona Literària i l’Associació Catalana de Ciència-Ficció (SCCFF) que han triat l’Escola de Lletres com escenari de l’encontre.
Hi prendran part alguns dels millors escriptors i especialistes del gènere en llengua catalana, com ara Jordi de Manuel, Antoni Munné-Jordà, Eduard Castanyo, Jordi SolerCamardons o Pere Gallardo, amb un doble objectiu. Per una banda es durà a terme una reunió professional, el matí de dissabte -amb invitació-, on es posaran a debat les coordinades que han de regir el futur d’aquest gènere, que no ha perdut la seva força tot i l’evolució tecnològica. D’una altra, hi haurà un acte a la Sala Maria Aurèlia Capmany (carrer Sant Llorenç, 3) on es faran públiques les conclusions en una taula rodona, amb la participació dels escriptors convidats i moderada per Antoni Munné, que analitzarà el passat, el present i el futur de la Ciència-Ficció.
Com a complement a aquesta taula rodona es farà una lectura de textos i es donarà notícia de les últimes novetats del gènere. També a la Sala Maria Aurèlia Capmany hi haurà al llarg de tot el dissabte una exposició de llibres de Ciència-Ficció, complementada pel desplegament especial de novetats que farà aquesta setmana la Llibreria la Rambla.
Els organitzadors volen també agrair la col·laboració de Pagès Editors, l’única empresa editora en llengua catalana que manté una col·lecció dedicada a aquest gènere.
L’escriptora i directora de l’Escola de Lletres de Tarragona, Lurdes Malgrat, participarà el dijous 24 de maig dins el cicle “Veus Paral·leles”, que cada any promou la Institució de les Lletres Catalanes. En aquesta edició, De la Via Augusta a la Via Flamínia,comptarà amb la participació de quatre poetes italianes i quatre catalanes. El recital tindrà lloc a les 20 hores al Teatre El Magatzem.
Una actriu, Mireia Chalamanch, farà de fil conductor d’aquest recital a partir d’un guió d’Albert Mestres i Sofia Fonseca. D’altra banda, els poemes italians també tindran una versió catalana i seran dits per la mateixa actriu. L’espectacle es repetirà a Barcelona, Vilafranca del Penedès i, més tard, a Itàlia.
Publiquem avui el segon accèssit del premi de Periodisme Sant Jordi, “Tecnologia digital”, de Domingo Monlleó, en companyia de la foto guanyadora del segon accèssit del premi de Fotografia Digital, “Horitzons”, de Jordi Roig. Amb ells finalitzem aquesta roda de textos i fotografies dels guanyadors dels premis. S'ha de dir, però, que als guanyadors en la modalitat de fotografia se'ls dedicarà un post especial. Gràcies a tots per la seva participació.
TECNOLOGIA DIGITAL
Els experts en innovacions i canvis socioculturals, em refereixo als etnòlegs, antropòlegs o sociòlegs, sovint es pregunten si la irrupció de la tecnologia digital i informàtica en el món modern està fent perdre els nostres hàbits de lectura i el format i la presentació de l’eina bàsica que ens la permet, el llibre. La munió i diversitat de les respostes que hi donen coincideix a considerar que la manera que tenim de llegir o el fet d’ identificar-nos amb un o altre format de llibre és el resultat de l’estat de desenvolupament cultural, social, econòmic i tecnològic que presenta una societat. Aleshores, diuen, no hi fa res que canviïn les nostres pràctiques de lectura mentre hi hagi condicionants que les motivin, perquè, si l’home té la facultat d’assumir-los i de treure’n el màxim rendiment, també s’adaptarà als canvis lectors que s’esdevinguin encara que el suport de lectura sigui la pedra, com en els pobles mesopotàmics, el papir enroscat, com a Grècia i Roma, el paper manuscrit, el llibre imprès o el digital, com en l’ Alta Edat Mitjana, l’ època moderna i la contemporània. I és que, per a aquells experts, el geni humà no té límits en el procés de creació i culturització.
Tanmateix, no falten veus contràries a aquest posicionament, l’ argument de les quals defensa la idea que qualsevol societat humana avança i retrocedeix segons quins són els elements de progrés que empra o si els comportaments de cultura cerquen un o altre model de civilització. En aquest sentit, la pervivència dels nostres hàbits de lectura i del llibre amb format tradicional depèn únicament del desenvolupament històric actual, és a dir, de si el canvi de paradigma cultural que vivim acabarà amb la cultura humanista que ha parit el llibre de suport material o si, contràriament, en sortirà més reeixida. Sigui com sigui, alerten, però, d’estar amatents perquè l’ús de les tecnologies digitals i els canvis de model que s’esdevenen poden situar en estats d’incultura extrems la facultat i la capacitat lectores de què gaudim, atès que mai no hi ha hagut un poble que hagi adquirit l’hàbit lector a partir de suports virtuals i que els períodes històrics de decadència sovint són de barbàrie i d’esfondrament dels avenços del període d’esplendor.
Finalment, els defensors de la psicologia de la forma, no pas de la del jo, aporten a aquest debat un punt de reflexió interessant:Que qualsevol pretensió de fer perviure els hàbits de lectura ha de passar per situar l’escriptura en un context formal suficient perquè la psique humana hi pugui concebre pels sentits-per la sensualitat, diuen-, un contingut significatiu. I és que, per a ells, la forma és la màxima expressió del contingut. És per això que són crítics amb la bibliografia digital, perquè el suport energètic de lectura amb què s’empara no permet de tenir experiència sensorial de tota la força suggestiva i seductora del contingut, ni fins i tot de recrear-lo i imaginar-lo significativament. Així doncs, consideren el llibre virtual com una eina que tan sols pot transmetre i processar unitats d’informació freda, sense ànima ni virtut generadora de sentiments, els bits de les quals s’adrecen a satisfer tan sols el jo intel·lectiu i a bandejar, en la més estricta moral calvinista, el poder creador dels sentits corporals.
Vet aquí, doncs, tot un estol de consideracions per a un debat que no solament qüestiona el futur dels nostres comportaments lectors sinó fins i tot el nostre posicionament vital en aquest món globalitzat i en canvi permanent. Reflexionar-hi és obligat. Si he de ser franc, però, a mi em deleix de decantar-me pels plantejaments de la psicologia de la forma perquè veig l’ànima de cada cosa en aquell sentit que els sentits hi desperten i la del món, en l’acció de sentir-lo i d’imaginar-lo. D’ aquí, doncs, que defensi el llibre tradicional com l’eina més adient per a mantenir la capacitat lectora perquè l’experiència sensitiva del seu suport material em fa viu i significatiu el seu contingut.
Publiquem avui el primer accèssit del premi de Periodisme Sant Jordi, “Trobat un llibre a les portes de la biblioteca”, de Mar Albújar, en companyia de la foto guanyadora del primer accèssit del premi de Fotografia Digital, “Llibre etern”, de Maite Crespo.
TROBAT UN LLIBRE A LES PORTES DE LA BIBLIOTECA
Aquesta matinada els mossos d’esquadra han trobat davant la porta d’entrada de la biblioteca Municipal de Tarragona un exemplar de la novel·la Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany. Segons fonts oficials, el llibre ha estat recuperat en perfectes condicions i en aquests moments s’està fent l’estudi científic per provar-ne l’autenticitat.
El fet pren rellevància si tenim en compte que des de l’any 2075, any en què va desaparèixer el paper provinent de la matèria prima dels arbres com a conseqüència de la desertització del planeta, tots els llibres existents van passar a formar part del Patrimoni de la Humanitat. Des de llavors, els exemplars impresos arreu del món es troben a les biblioteques, dins d’unes urnes instal·lades per a la seva conservació. Així mateix des d’aquella època totes les obres van ser digitalitzades i es poden consultar i llegir des de qualsevol ordinador i comprar a través de les PDAs configurades per a la lectura.
Un lloc entre les morts era l’única novel·la de la Literatura Catalana que havia quedat exempta d’aquest tracte ja que es creia que no se n’havia conservat cap exemplar després de la sequera i la pol·lució atmosfèrica que va corrompre la tinta que usaven les impremtes del segle XXI fent que els llibres fossin il·legibles i que s’acabessin desintegrant coincidint amb la pluja àcida de finals dels anys 2070.
La troballa d’aquesta obra ha estat considerada un miracle per part dels científics experts en Conservació dels Llibres i el Paper. Segons les seves declaracions, el propietari d’aquest llibre el devia haver conservat en condicions hermètiques i asèptiques des de fa uns quaranta anys, la qual cosa augmenta el valor de la troballa.
Les investigacions, per tant, es centren en trobar aquest propietari, que ha comès un delicte de desobediència a l’autoritat i d’apropiació d’obres Patrimoni de la Humanitat, el qual està penalitzat amb l’exili interplanetari.
Donada la magnitud de la notícia s’han desplaçat a la nostra ciutat experts en Llibrologia procedent de tots els indrets del planeta per tal de datar el llibre i assegurar-ne la seva correcta conservació. L’última troballa d’aquestes característiques es va produir al Japó, al gener de l’any 2102. El llibre, després de tot el procés de conservació va acabar desintegrant-se al cap de dos anys per mala tècnica d’embalsamament.
Curiosament la troballa de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany s’ha produït avui, dia 23 d’abril, data en què antigament es celebrava la Festa del Llibre.
