Correu Blocs | VilaWeb.cat
PREMIS I PUBLICACIONS
escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dimarts, 26 de maig de 2009 | 14:46h





Publiquem avui el primer premi del concurs de relats Sant Jordi 2009 que, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona, tenia com a tema “La línia”. La imatge que l’il·lustra és de Josep Maria Argilaguet i va guanyar el primer premi en fotografia.

 

LA LÍNIA

Toni Soler

Arribat als nous mesos prescriptius d’embaràs, en Prudenci Rectili i Mitjaner es va veure obligat a néixer. Per dur a terme l’acció només li calia creuar la línea que separa úter i quiròfan, medi amniòtic i atmosfera, interior i exterior.

En Prudenci, però, no hauria dut a terme aquesta gesta sinó hagués estat pel seguit de contraccions amb les que la seva mare va contribuir a fer aquest traspàs.

El doctor va explicar a la mare d’en Prudenci, sense tenir la precaució que el nadó no ho sentís, que tot plegat va ocórrer perquè la gràfica on s’hi representava els nivells d’una hormona que se’n diu oxitocina sobrepassava la línia que indicava l’aparició de les contraccions. La mare no va quedar convençuda amb aquesta explicació perquè va creure que aquell exercici estadístic el que feia era treure-li mèrit al seu esforç. Pel Prudenci, la lliçó del doctor li va servir per aprendre que tot aquell enrenou que l’havia allunyat de la tranquil·litat del ventre matern va ser culpa d’haver superat una maleïda línea. Aquesta situació viscuda després del part va marcar per sempre la vida d’en Prudenci.

De la seva infància en podem dir que va ser ben delimitada. Mai va plorar fins el punt de fer-se pesat, ni va fer un petó de més a cap de les seves tietes. Tot era executat en la seva justa mesura i mantenint-se dins d’uns paràmetres d’absoluta normalitat.

Per entendre la idiosincràsia del nostre protagonista cal esmentar unes observacions en el seu historial acadèmic del mestre de treballs manuals i del de gimnàstica. El primer valorava l’esforç d’en Prudenci per no sobrepassar mai la ratlla a l’hora de pintar un dibuix per molt complicat que fos el contorn d’aquest. I el segon la rapidesa del nostre protagonista en recollir les pilotes que sortien del terreny de joc i la immediatesa en retornar-les al camp, com si la visió de l’esfèric fora dels límits del joc li provoqués un insuportable i indescriptible patiment.

D’aquesta manera el petit Prudenci va anar fent-se gran, en paraules del seu metge dins d’una perfecta normalitat ja que la línea pondoestatural del seu desenvolupament seguia fil per randa la mitjana dibuixada al fons del full mil·limetrat que serveix de referència al metge per determinar si un és més o menys alt o gros per a la seva edat.

Va arribar a la joventut, sense gaires escarafalls. I com qui no vol la cosa, en Prudenci se’ns va enamorar. Un bon dia, sortint de l’escola de delineació va trobar-se amb una noia amb qui havia estat veí quan eren petits. Va ser ella qui va tindre la iniciativa de saludar-lo. Va dirigir-se al Prudenci dient que se li feia estrany coincidir amb ell en una mateixa vorera. Cal saber que els dos havien viscut molts anys en el mateix carrer però que mai havien tingut la necessitat ni un ni l’altre de canviar de vorera. De fet, una persona avança per un carrer quan en fa un desenvolupament longitudinal d’aquest, i això pot fer-se perfectament sempre per la mateixa acera.

En el termini estipulat, en Prudenci va acabar els estudis de delineació. Va iniciar la seva carrera professional en un estudi de cartografia amb l’encàrrec d’actualitzar els mapes de la comarca i, sobretot, d’omplir-los de línies distribuïdes com a paral·lels i meridians que delimitessin finques, camins, turons i qualsevol altra accident geogràfic susceptible d’ésser traslladat a un plànol.

Després del festeig va arribar la boda i un seguit d’anys de feliç vida matrimonial al costat de la seva estimada, i amb una rutina laboral només trencada cada mes d’agost per quinze dies de vacances a la Cerdanya. Així van anar passant els anys, amb una monotonia que impedia distingir-ne un d’un altre.

A l’edat de noranta cinc anys, un capvespre ennuvolat, en Prudenci va sentir tres cops a la porta de casa. No esperava ningú a aquelles hores. De vegades  ensomniava despert que la seva difunta esposa tornava a casa després de fer la compra al mercat i avisava el seu retorn fent sonar la campaneta que s’accionava des de l’exterior de la casa. Però picar a la porta mai, la seva esposa mai hagués fet això de picar com un homenot. Un cop descartada aquesta fantasia com l’artífex d’aquells cops i havent passat una bona estona va sentir un altre sotrac, aquest més fort que els altres tres junts.

En Prudenci va anar cap al rebedor, va apropar-se a l’espiell de la porta i perplex va veure la mort plantada just al mig del replà de l’escala. La va reconèixer sense cap presentació prèvia. Es tractava de la representació clàssica d’aquesta, vestidures negres, el rostre ocult per una caputxa i una fredor que s’escolava pel pany de la porta i semblava arribar fins al pit del Prudenci.

Ell, segur del bon criteri que sempre havia guiat la seva existència, va obrir la porta i digué: -“Bon vespre, vostè dirà”. Una veu fosca va respondre: -“Prudenci Rectilini i Mitjaner?”, -“jo mateix” va respondre amb fermesa. Es va fer el silenci i va passar una bona estona fins que del fons de la caputxa negra va sortir una veu convidant al Prudenci a anar-se’n d’aquest món argumentant que havia arribat al final del camí. També va dir-li que hi ha una línia fina i a l’hora difusa que és fronterera entre la vida terrenal i el més enllà i que ja era hora de fer el pas d’una banda a l’altra.

Però això suposava creuar la línia que separa la vida de la mort, i creuar la línia que separa la cridòria del silenci, i creuar la línia del que en Prudenci controlava i del que li era desconegut. No, en Prudenci no estava disposat a passar un altre trasbals com aquell mal tràngol acompanyat de contraccions, de cap de les maneres! Només plantejar-s’ho li suposava un esforç excessiu. Tenia ben apresa la lliçó i no estava disposat a donar cap pas en fals.

En Prudenci va negar-se a creuar la línea que separava el rebedor del replà de l’escala i d’un estirabot va tancar la porta deixant fora del seu món particular aquella visita inesperada.

Superat aquest ensurt, i refermat en els seus principis, el Prudenci va continuar pintant la seva vida, això sí, sense sortir de la ratlla, tot en la seva justa mesura i mantenint uns paràmetres d’absoluta normalitat.

Els qui encara comparteixen amb el Prudenci partides de dominó al casal segueixen admirant la seva pulcritud a l’hora d’arrenglerar les fitxes damunt la taula, dibuixant línies que mai superaran els límits del tapet.

Toni Soler

 

Fotografia: Miralls de matinada, de Josep Ma. Argilaguet (1er. premi Fotografia Sant Jordi 2009)

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dimecres, 6 de maig de 2009 | 13:13h

El darrer dia de Sant Jordi es van atorgar els premis que convoca anualment l’Escola de Lletres de Tarragona. El lliurament va tenir lloc en el transcurs de la Festa del Llibre que es va celebrar als locals de l’Escola.

Els guardonats en les dues modalitats –s’ha de recordar que el tema proposat era “La línia”- van ser els següents...

II Premi de Relats Sant Jordi
(Jurat: Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo)

1er. premi: La línia, de Toni Soler.
2on. premi: Línia mixta, de Marcel Casas.
3er. premi: La línia, de Judit Pitarg.
Menció especial: La línia, concepte i abstracció, d’Albert Cardona.


III Premi de Fotografia Digital Sant Jordi
(Jurat: Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo)

1er. premi: Miralls de matinada, de Josep Ma. Argilaguet.
2on. premi: Mar i terra, de Chavy Vidal.
3er. premi: Relat sobre pentagrama, de Maite Crespo.

Els relats i les fotografies premiades seran publicats pel nostre diari digital al llarg dels pròxims dies.

Redacció

Fotografia. Arxiu personal de Juan Salas

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dimarts, 7 d'abril de 2009 | 23:44h

L'escriptor Magí Sunyer ha guanyat el XI Premi Roc Boronat de novel·la en llengua catalana, dotat amb 6.000 euros i convocat per l'Organització Nacional de Cecs (Onze), amb Jim, una obra que té el seu punt de partida en el clàssic La illa del tresor, de Robert Louis Stevenson.

El relat és un drama sobre la complexitat de les motivacions humanes i una reflexió ètica sobre el cas estrany de la realitat. La novel·la presenta a Jim Hawskins, qui jugant amb la sort i la protecció dels seus tutors, malgasta els seus diners en una vida fosca i tortuosa que li duu a prendre una important decisió per a reconduir la seva vida.

Sunyer (Reus, 1958) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (UB) i professor titulat de Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Ha escrit poesia, narrativa, crítica literària i assaig, amb obres com el Càntir de llum iu febre, Mar neta o Lucrècia. El llibre guanyador del  Roc Boronat serà publicat per l’editorial Proa.

Redacció

(Font: Europa Press)
escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dimarts, 31 de març de 2009 | 15:38h


BASES “II PREMI DE RELATS BREUS DE L’ESCOLA DE LLETRES DE TARRAGONA”

L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el II Premi de Relats Breus Sant Jordi.
Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un treball literari inèdit (no premiat ni publicat), per autor/a.
Els textos s'han d’enviar en format word, amb un cos de lletra 12, amb una extensió mínima de dos fulls i màxima de cinc, a doble espai, al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.

El tema del concurs serà: “la línia”.

Per Kandinsky, la línia és una melodia. La melodia apel·la al caràcter d'un poble. Perquè hi hagi melodia és necessari el ritme. La melodia s'insereix en el reconeixement d'una identitat d'una comunitat cultural o nació. La història d'un poble és una línia melòdica. Tota melodia és una història.
Us proposem, doncs, aquesta imatge, real o metafòrica: la línia.
La línia de l’horitzó, o aquella que descriu un camí de serpentines, la delicada línia que separa el risc de la tragèdia o la línia de meta. La primera d’un conte o la darrera d’un testament. La que divideix o la que es projecta. La línia de metro, la del telèfon...
Accepteu el repte?
Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament dels textos haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.
Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.
El jurat estarà format per Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo.

Termini de presentació de treballs: 17 d’abril de 2009

Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2008 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.

Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.

BASES “III PREMI DE FOTOGRAFIA DIGITAL SANT JORDI DE L’ESCOLA DE LLETRES DE TARRAGONA”

L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el III Premi de Fotografia Digital Sant Jordi de Tema Literari.
Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un màxim de dues fotografies inèdites (no premiades ni publicades ni exposades), per autor/a, en blanc i negre o en color.
Les fotografies s'han d’enviar en format digital i amb un pes màxim de 500kb al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.

El tema del concurs és: “la línia”.

Al mateix correu electrònic que es faci servir per a l’enviament de les fotografies haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.
Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.

Termini de presentació de treballs: 18 d’abril de 2009

Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2009 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.

Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.

Fotografia: “Lector”, de Juan Salas.

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | divendres, 25 de juliol de 2008 | 18:40h


Publiquem avui el segon premi de relats breus Sant Jordi, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona, il·lustrat amb la fotografia Figura, de Joan Noguera, que va merèixer el segon premi en l’apartat de Fotografia Digital.

 

 

La rondalla del príncep Taiga i Estela

 

Hi havia una vegada un príncep anomenat Taiga que vivia en un país petit, Tigania, rodejat de mar per tot arreu. Cada matí es llevava i pregava al mar, com era el costum a tot el regne.  L’aigua transparent, blavosa, assossegada, sempre els responia com si d’un reflex  interior  d’ells mateixos es tractés. Així dons, el mar escoltava totes les seves penes i també les alegries, era el confident i alhora el metge de totes les ànimes d’aquell petit país. Era considerat com una gran mare, la mare de tots els Tigatinesos.

Un dia el príncep va anar a parlar amb el mar, duia certa tristor als seus grans ulls verds. La pregària va transcórrer amb la pau que dóna el mar, quan el temps no existeix, quan l’assossec penetra molt endins amb suavitat i tendresa.

—Et vull donar gràcies, oh! Mar neu, per tot el que tinc, i demanar-te molta felicitat per tots els meus súbdits.

Així començava el seu diari prec al mar però aquell matí el mar no li responia com sempre ho havia fet. Va parlar amb un missatge diferent comunicant-li:

—Estimat príncep Taiga, conec el teu gran cor i sé que estàs trist i no  t’atreveixes a demanar-me res, tot ho tens, però no tot són coses materials i el teu cor necessita la tendresa d’un dolç amor. Busca’l per tot el regne, sense repòs i el trobaràs. Molts cors enverinats i malignes  s’aproximaran a tu, però confia en el teu instint. Surt aviat, estimat Taiga, el temps passa de pressa.

Aquella conversa va torbar el nostre príncep. Ell no esperava, encara que sí que desitjava, trobar una ànima amb qui compartir el seu cor i la seva vida.

Unes setmanes després, partí el jove príncep sense cap destí a la recerca d’una gran il·lusió. Passaren els mesos i res no trobava. Al regne tothom ho comentava. Feia massa dies que el príncep voltava pels camins parlant i visitant dames, donant festes. Així que les donzelles ja es presentaven davant seu, allà on fos, desitjant ser les escollides.

El príncep cada dia pregava al mar, com sempre, agraint tot el que tenia i desitjant felicitat a tots els súbdits. Però el mar res no li deia de la seva recerca.

Començava Taiga a decaure quan es va presentar davant seu la Cristina, una dona vella i atractiva, amb una veu afalagadora, molt ben vestida i molt perfumada.

—Jo, tinc per vos una verge donzella, la meva filla Estela —li va dir—. És una noia preparada i molt bonica. —Continuà dient— Si vos ho desitgeu, puc dur-la a la vostra presència.

El príncep dubtà d’aquella dona, de tota manera, res no podia perdre, i va accedir a rebre-la dos dies després.

Al matí següent, com tots els Tigatinesos, va anar a pregar amb les mateixes paraules al mar.

—Et vull donar gràcies, oh! Mar meu, per tot el que tinc i vull demanar-te per la felicitat del meu poble.

Aquest cop el mar li parlà:

— Res no em dius de la teva recerca, segueix perseverant,  no defalleixis, escolta la teva ànima príncep Taiga, res no és fàcil, tot costa.

El dia de la cita amb l’Estela, el mar estava molt inquiet, les aigües feien la sensació de voler escapar i volar cap el cel amb turbulentes ones. Una mica espantat Taiga no sabia interpretar la resposta del mar. Aquest silenci i aquelles turbulències el tenien força preocupat.

Així doncs, aquella nit, en aquell sopar preparat amb cura pel servei del príncep, la Cristina va presentar a la seva filla Estela. En Taiga va quedar astorat amb la seva bellesa. La trobada va ser entranyable.

Avançada la vetllada, el príncep es va acomiadar agraint a la Cristina la seva presència i la companyia de la seva filla. Taiga era molt recelós i no volia actuar impulsivament. La veritat és que Estela li havia semblat una noia meravellosa però una mica misteriosa. Tenia uns ulls freds, però amb una calidesa espectacular. Tot pensatiu es va allunyar de la festa sense cap mes comentari.

            Aquella nit no va dormir, recordava la turbulència d’un mar sempre tranquil, sempre acollidor. A ell li semblava que l’Estela seria una bona esposa i mare per als seus fills, però el mar sempre l’havia aconsellat bé..., i ara tenia el pressentiment del seu rebuig.

En llevar-se, va decidir recollir les seves coses i anar a Palau. Un cop allí es va acostar al seu pare i li digué:

—Pare, crec que he trobat la persona que buscava, però el mar es va enfadar el dia que havia de conèixer-la. Què en penses, tu? 

—Estimat fill, només el teu cor pot respondre la pregunta. Ja saps que el mar sempre ha estat el nostre mirall. Escolta’l, valora’l i podràs decidir després. No et precipitis fill meu.

La curta conversa amb el seu pare res no havia aclarit. Aquell consell havia creat encara més confusió dins el cap d’en Taiga.

Va anar a pregar al mar molt aviat al matí següent, com sempre, i li va donar gràcies per tot el que tenia i li va demanar la felicitat de tots el súbdits del regne però el mar no li va respondre, les seves aigües estaven més calmades però hi havia mar de fons i el príncep ho va veure. La resta del dia continuà pensant en Estela, la seva dolça Estela. S’estava enamorant d’ella. El seu record anava envaint  lentament el seu cor. Ara les hores anaven passant més lentes i el seu desig l’aproximava més i més a ella.

Decidí, doncs, que volia tornar-la a veure, parlar-hi sense la presència de la seva mare i així li ho va fer saber. En assabentar-se de la proposta, la Cristina no s’ho podia creure, “per fi ho he aconseguit”, es repetia en veu alta un i un altre cop. De tota manera, tenia por per la innocència de la seva filla.

            Dubtes, molts dubtes, però la malvada bruixa Cristina, sí, sí, he dit malvada bruixa, sabia que havia arribat el moment d’arriscar si volia manar dins el regne de Tigania. La venjança la corroïa per dins. Un antic amor amb el rebesavi d’en Taiga, a qui ella adorava, però que no havia estat correspost, l’havia portat a venjar-se de la seva descendència. La Cristina va se desterrada i abandonada en una altra illa per la seva mala influència envers el rebesavi, ella volia cobrar-se tot el mal que li havien fet. Van ser uns temps grisos i va rebre tanta desconsideració que no podia oblidar-ho.

Bé, doncs la Cristina va assabentar a la seva Estela de les proposicions del príncep. Lluny de negar-se va accedir sense voluntat pròpia a veure’l un altre cop. Hi havia alguna cosa als ulls del noi que la tenia captivada. El príncep va rebre una resposta afirmativa tot seguit.

            Les dues dones van iniciar els preparatius de la trobada. Un vestit senzill però elegant, les sabates a joc, una bolseta de fina pedreria, el seu cabell ondulat i llarg suau com núvols amorosos, i també un perfum dolç amb sensació d’olorosa netedat. Aquelles hores van ser viscudes amb calma però amb força consciència. Tot havia d’estar perfecte i la bruixa Cristina ho sabia. Estela estava il·lusionada, però no enamorada, la seva voluntat era perduda, li semblava un bon noi, però desconeixia els interessos secrets de la seva mare.

Quan tot va estar a punt, les dues dones es van posar en camí. Un carruatge reial amb dos formosos cavalls blancs les esperava a la porta. Tan sols una hora les separava del castell d’en Taiga. Durant el viatge la mare l’aconsellava.

—Actua com si jo fos al teu costat, en cas de dubte, millor una rialla que una paraula fora de lloc —li digué.

La bruixa estava més nerviosa que ella. A la porta del castell la va deixar, tal i com varen quedar. En allunyar-se amb el carruatge la Cristina va restar pensativa, sabia que la tasca d’educar-la havia estat dura, però els resultats eren òptims, n’estava segura. Res no podia fallar.

En Taiga la va rebre amb força il·lusió. El sopar, les presentacions a la família, van ser del tot corteses i correctes. No hi havia cap dubte, sabia estar en tot moment. Semblava, tot perfecte, tot ideal. Taiga s’estava enamorant bojament de la seva senzillesa, de la seva naturalitat i sobretot del seu saber estar. Desconeixia la influència malèvola de la bruixa Cristina i del seu buit en el món dels sentiments.

Al matí següent va tornar al mar un cop més, com feia tots els dies i com feien també tots els Tigatinesos, agraint tot el que tenia i demanat per la felicitat dels seus súbdits. Un cop acabat el prec inicial li va dir a la  mar:

Mirall del meu poble i metge de les nostres ànimes vull presentar-te la donzella que he escollit, demà pregarem junts al matí i podràs conèixer-la.

El príncep es va adonar que encara hi havia mar de fons.

I així va ser, com al matí següent estaven tots dos davant el mar quan ell va començar com sempre els seus precs i en acabar li va presentar Estela. Les aigües van aixecar una gran ona que els va mullar a tots dos. El príncep va estar content perquè va interpretar el que el seu cor volia sentir, ens ha beneït amb la seva aigua, va pensar, però potser no era això el que realment expressava el mar. Un mar que sempre responia fent de mirall dels sentiment comunicats. Llavors una gran tempesta es va desencadenar.

Passat un temps el príncep va voler casar-se amb ella ignorant la resposta de la mare mar de tots els Tigatinesos. Van ser unes noces molt boniques amb molts convidats de la noblesa i molts súbdits. El convit va ser comentat en tot el regne de Tigania. Un castell de focs va ser la cloenda de la festa. Deliciosos colors roses, violetes, blancs amb unes formes espectaculars combinades amb força soroll..., però cada cop que el coet era de color blanc, la cara de la bruixa Cristina esdevenia lletja, arrugada, representant la seva edat autèntica. El príncep es va espantar per la visió, però com que estava tan il·lusionat no li va donar importància al fet. Va pensar que no volia veure el que estava veient de veritat, que s’ho imaginava tot.

Transcorregueren els dies i Taiga no se sentia massa feliç. Tot estava bé, però faltava il·lusió. Estela va demanar-li la companyia de la seva mare, ja que l’enyorava moltíssim. Ell va pensar que la causa d’aquella nostàlgia era la falta de la mare i va accedir. L’actitud d’Estela va canviar amb la seva presència. Se la veia més tranquil·la, més segura. Llavors van començar de veritat els problemes.... Cristina, la bruixa..., a mida que passaven els dies es ficava més i més en tot. Taiga sospitava que alguna cosa succeïa i va demanar informació als seus assessors del regne. Entre tant els seus precs al mar continuaven, però seguia responent amb mar de fons. La Cristina començava amb subtilesa a manar, fent i desfent, tal i com havia somiat que ho faria.

No van trigar gaire els assessors d’en Taiga de trobar la resposta.

—Estimat príncep sabem el que succeeix —digueren.

—Doncs expliqueu-m’ho, si us plau —respongué—. Estic impacient.  

—Bé, doncs, Estela és filla d’uns camperols molt pobres del vostre regne —continuaren.

—Que dieu! no es possible! —Cridà  en Taiga.

—Sí, príncep nostre, hem parlat amb els seus pares, són gent humil a qui la Cristina va canviar la filla per unes llavors màgiques, menjar segur per a tota la seva vida. N’estan molt penedits, però asseguren que no poder alimentar els deu fills és molt dur, príncep Taiga. Així doncs se’n van quedar nou. Estela era la seva petita acabada de néixer. Des de llavors la mare està malalta.

—Bé, moltes gràcies pel vostre treball. Podeu retirar-vos —parlà el Príncep.

Taiga corprès per la noticia intentava comprendre l’actitud de la bruixa, però per molt que pensava i pensava, no entenia la raó per la qual ella havia fet tal cosa.

Va buscar de nou consell amb el seu pare. El va posar al corrent de tot i un gran esglai li va sortir de la seva ànima en forma de lament. 

—Oh fill meu!, la bruixa Cristina és malvada i la pobra Estela una víctima dels seus plans. Vine, seu al meu costat que he explicar-te la historia del teu rebesavi Toga, que també em va explicar el meu pare ara fa molts anys. Jo pensava que Cristina ja era morta, però les seves arts màgiques veig que li han donat llarga vida.

Passaren les hores i tot semblava encaixar, la historia de la relació amb la Cristina i el seu allunyament de l’illa van sorprendre Taiga, quedant-se enfurismat.

Al dia següent els seus precs al mar eren obscurs. Després de donar gràcies pel que tenia i demanar pel seu poble es quedà pensatiu i rumià què fer amb Estela. Entretant només mar de fons.

També aquell matí la princesa Estela, com era el costum a Tigania, com ja sabeu, va anar a pregar al mar amb la seva mare agraint tot el que tenien i demanà la felicitat del seu príncep. La presència de la bruixa va enfurismar el mar i llavors una gran ona de tres metres va pujar fins dalt on eren. En un instant el mar les va engolir d’un sol glop .

A mida que passaven les hores i no tornaven, el príncep començà a sospitar de que alguna cosa no anava bé. Pensava que havien fugit o que fins i tot la bruixa Cristina havia segrestat Estela per allunyar-la d’ell i demanar contrapartida per ella. Què voldria aquella indesitjable dona? Moltes idees van volar pel cap del Príncep. Qui sap el que pot passar dins el cervell malèvol d’una bruixa? Per què el pare no li havia parlat mai de la Cristina i ho feia ara que ja estava bojament enamorat d’Estela? El cap del prìncep treia fum. Un pensament rere l’altre es succeïa sense descans. Va intentar calmar-se i va decidir enviar els seus soldats en busca de les dues dones.

Aquests recorregueren tota Tigania sense trobar-les. La nit va ser llarga i penosa. Patia per la seva desaparició i sospitava de la malvada bruixa. Es lamentava d’haver permès l’entrada a palau de la dolenta Cristina. Si el pare l’hagués assabentat, ben segur que no ho hagués fet. Estela s’hagués acabat acomodant a palau sense la intromissió de la seva mare adoptiva.

            Tan bon punt el sol va sortir, el príncep va anar a pregar al mar i es va sorprendre del transparent, blavós i tranquil de les seves aigües.  Feia molt de temps que no el veia així. I començà la seva pregària:

-Oh! mar meu, et dono gràcies per tot el que tinc i et demano per la felicitat del meu poble. —I desprès afegí— he perdut l’Estela a qui tant estimo i també la Cristina a qui tant odio. En saps tu, alguna cosa? Llavors el mar respongué escopint amb violència  les robes de les dones.

El príncep va comprendre llavors el que havia succeït, el mar se les havia engolit, per això havia recuperat la calma. Trist en Taiga va tornar a casa entenent el missatge que el mar havia estat dient-li sense paraules quan el va mullar en presentar-li la seva estimada i quan tenia mar de fons mentre decidia si es casava o no. Tot demostrava el seu rebuig. Ara ho veia clar. Ara ho comprenia tot, però era massa tard. El seu cor ja s’havia trencat.

De vegades no escoltem el mar i sempre ens diu la veritat.

 

Mariuca Ruíz

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dissabte, 24 de maig de 2008 | 12:30h


Montserrat Abelló
(Tarragona, 1918), poeta i traductora tarragonina, ha guanyat el Premi Jaume Fuster que concedeix l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El guardó, l'únic que concedeixen els escriptors catalans per votació popular, reconeix la trajectòria d'un escriptor. L'anunci de la guanyadora, que enguany ha complert noranta anys, s'ha fet a migdia a l'Ateneu Barcelonès, en un acte on hi han participat Abelló i el president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells.

 

Si voleu, podeu ampliar aquesta notícia a la web de l’AELC...

 

Redacció

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dilluns, 5 de maig de 2008 | 18:39h


Publiquem avui el primer premi de relats breus Sant Jordi, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona, il·lustrat amb la fotografia Llibres a la platja, de Chavy Vidal, que va resultar guanyadora en l’apartat de Fotografia Digital.

 

CEL·LULOIDE

           

Camina lentament amb la mirada perduda i les mans a la butxaca. Va repassant mentalment  totes les ordres que ha de complir, una a una.

El seu voltant sembla que estigui ple de vida; la gent trasteja, uns van desesperats, corrents, els altres senzillament passegen, però li fa l’efecte que tot el que veu, el que sent, fins i tot les olors, és artificial, llunyà, inaccessible.

Pot parlar amb les persones, però no les sent properes. És com si intentés comunicar-se amb els personatges d’una pel·lícula, impresos en una cinta llarga de cel·luloide a dins de la qual no hi pot accedir.

Està amoïnat. Ja fa temps que aquesta impressió de tant en tant l’envaeix. De fet, cada vegada més sovint i ni tan sols sap com evitar-ho.

A dins seu hi ha algú que està tancat, com si ell no fos més que una carcassa, un embolcall d’alguna cosa que està viva però presonera i ofegada.

Sempre té la impressió que té el cap espès, com si s’hi hagués instal·lat la boira d’Urgell a ple hivern, grisa i freda.

Va néixer a les 11 del matí, a  la tardor, sempre li ho recordaven tractant-lo de dropo perquè li costava llevar-se d’hora.

Era un nen pacífic i obedient. Pel que diuen no massa llarg, i amb cara de bona persona. Vivia en un pis petit que la seva mare, portera, compartia amb ell a la Rambla Vella.    

Sense pare, ell ho era tot per aquella dona, l’amoixava i aviciava de tal manera que hom diria que omplia el seu voltant de cotó fluix.

Ja fa dies que es pregunta:

—Quin deu ser el meu paper en aquesta pel·lícula? Si pogués entrar-hi, potser podria parlar amb els seus protagonistes. En canvi, tinc la impressió que sóc el personatge d’una pel·lícula que se n’està mirant una altra, però que no té cap mena de paper en cap de les dues, ni tan sols el d’extra.

Ja falta poc per arribar a la llibreria, trauré la llista i la donaré al dependent, després portaré la nota a la srta. Magda —pensa en Cesc.

Encàrrec rere encàrrec, fil per randa tal i com li han manat. Tan sols es tracta de complir ordres, —és l’única cosa en què se sent segur—. Quan ha de decidir per ell mateix, senzillament quina beguda prendre, si no hi ha les de sempre, s’angoixa tant que prefereix no beure.

Les seves accions són rituals, metòdiques, repetitives. No es pot permetre el luxe de sortir-se’n del costum, només de pensar-hi s’amoïna i, es cansa tant!, que ja no serveix per a fer res mes.

—El meu pobret petitó —li diu la seva mare— i plena de bones intencions segueix ofegant-lo cada vegada més.

De menut l’havia acostumat a jugar sol, no el deixava sortir mai al carrer —no fos cas que li passés alguna cosa— i a poc a poc anava compartint un món propi amb els seus personatges imaginaris.

La llibreria és plena de gom a gom. Les vacances s’han acabat i ja comencen a anar a escola la majoria dels nens. S’espera amb la paciència a punt d’explotar, es treu la nota de la butxaca, una vegada rere l’altra, sempre que se li atansa el dependent.

Alguns nens se’l miren, encuriosits pels seus moviments rituals i mecànics, per la seva expressió quasi bé absent i li descarreguen una rialla a sobre, amb tanta crueltat que fins i tot l’espanten.

La Maria fa estona que s’està esperant, aguantant estoicament les trapelleries de la quitxalla que no para quieta ni un sol moment i, en veure al Cesc tan consternat i nerviós, intenta atansar-se-li per tal de donar-li un cop de mà.

—Fa estona que t’esperes? —li pregunta la Maria.

En Cesc es posa encara més nerviós i troba que li falta l’aire, no està acostumat a parlar amb desconeguts, i més si són dones, què  en pensaria la seva mare? Però, d’altra banda, li resulta estranyament agradable i s’atreveix a contestar:

—Sí.

Quina situació més insòlita, no sap ni com se sent! Està atabalat, com si l’ofegués una situació que el supera. Mort de por, surt corrents de la llibreria, travessa el carrer despistat i es troba de pet sobre el vidre d’un cotxe que, amb la força de l’envestida, l’alça pels aires i cau al terra just en l’altre sentit de la circulació. Un segon cotxe acaba la feina i el deixa ben malferit.

En Cesc quasi bé ja no se sent, la seva mare li retreu, com sempre: què faré jo ara si tu te’n vas?

—Aniré a algun lloc? On? —li respon en Cesc.

Quan ja se li tanquen els ulls, veu passar els crèdits d’una estranya pel·lícula. El seu nom hi surt. Com és possible, si ell no s’hi ha sentit mai a dins, si no hi té cap paper?

Però, una vegada calmat per l’emoció de veure’s anomenat, pot llegir el paper que se li atorga: li ha tocat ser-ne el  boig.

Per fi pot trobar una explicació:

Per això em sento aliè, alienat, boig, no se m’havia acudit mai! —pensa en Cesc— Si me’n surto d’aquesta faré tots els possibles per esgarrapar el cel·luloide i trencar-lo, per desembolicar tot això que està a dins meu quasi mort i ofegat, encara que no faci una altra cosa mentre tingui vida.

Costi el que costi.

 

Ma. Dolors Torrens

______________________________

Ma. Dolors Torrens és escriptora i pintora. Els seus quadres s’han pogut veure recentment al Cafè Musevn de Tarragona i a la delegació de cultura de la mateixa ciutat.

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dijous, 24 d'abril de 2008 | 17:31h

Ahir dia de Sant Jordi es van atorgar els premis que convoca anualment l’Escola de Lletres de Tarragona. El lliurament va tenir lloc en el transcurs de la Festa del Llibre que va tenir lloc als locals de l’Escola.

Els guardonats en les dues modalitats van ser els següents...

 


I Premi de Relats Sant Jordi

(Jurat: Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo)

 

1er. premi: Cel·luloide, de Dolors Torrens.

2on. premi: La rondalla del príncep i Estella, de Mariuca Ruíz.

3er. premi: Guiomar Sánchez.

Menció especial: L’olivera, de Domingo Monlleó.

Accèssit: El encuentro, de Julen Orbegozo.

 


II Premi de Fotografia Digital Sant Jordi

(Jurat: Òscar Palazón, Jordi Amenós i Xulio Ricardo Trigo)

  

1er. premi: Llibres a la platja, de Chavy Vidal.

2on. premi: Figura, de Joan Noguera.

3er. premi: Lletres que travessen els ulls, de Núria Badias.

Accèssit: Canon, de Guiomar Sánchez.

 

Els relats i les fotografies premiades seran publicats pel nostre diari digital al llarg dels pròxims dies.

 

Redacció

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dimarts, 1 d'abril de 2008 | 23:54h

Maite Crespo, alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha estat seleccionada dins l’Exposició de Poemes Il·lustrats de Premià de Dalt amb l'obra "Enfiladisses". La segona convocatòria d’aquest premi, al qual s’han presentat més de dos-cents participants, ha estat inaugurada avui a la Sala d’Actes Can Figueres amb una lectura de poemes i música.

Tots els guanyadors, els assistents que ho han desitjat, han llegit el seu poema en un acte públic i més tard s’ha procedit a inaugurar l’exposició.

 

Aquest certàmen, convocat per l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt, tenia com a premi la il·lustració del poema guanyador per pintors i il·lustradors com Anna Albert, Maria Medina, Joan Gómez, Montse Assens, Joan Pasqual, Andreu Romera o Quima Plana.

 

Maite Crespo ha publicat poemes i proses a pàgines d’internet, com ara “Relats en català.com”, i va rebre el 2007 el segon premi al Certamen de Fotografia convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona. Actualment treballa en el seu primer llibre de relats.

 

Redacció

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dilluns, 17 de març de 2008 | 00:22h

L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el II Premi de Fotografia Digital Sant Jordi de Tema Literari.

Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un màxim de dues fotografies inèdites (no premiades ni publicades ni exposades), per autor/a, en blanc i negre o en color.

Les fotografies s'han d’enviar en format digital i amb un pes màxim de 500kb al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.

El tema del concurs és el món del llibre en totes les seves manifestacions.

Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament de les fotografies haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.

Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.

El jurat estarà format per Òscar Palazón, Pep Escoda i Xulio Ricardo Trigo.

Termini de presentació de treballs: 15 d’abril de 2008

Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2008 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.

Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dilluns, 17 de març de 2008 | 00:19h

L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el I Premi de Relats Breus Sant Jordi.

Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un treball literari inèdit (no premiat ni publicat), per autor/a.

Els textos s'han d’enviar en format word, amb un cos de lletra 12, una mesura mínima de dues fulles i màxima de cinc, a doble espai, al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.

El tema del concurs serà lliure.

Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament dels textos haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.

Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.

El jurat estarà format per Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo.

Termini de presentació de treballs: 15 d’abril de 2008

Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2008 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.

Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | divendres, 4 de maig de 2007 | 17:02h

Publiquem avui el segon accèssit del premi de Periodisme Sant Jordi, “Tecnologia digital”, de Domingo Monlleó, en companyia de la foto guanyadora del segon accèssit del premi de Fotografia Digital, “Horitzons”, de Jordi Roig. Amb ells finalitzem aquesta roda de textos i fotografies dels guanyadors dels premis. S'ha de dir, però, que als guanyadors en la modalitat de fotografia se'ls dedicarà un post especial. Gràcies a tots per la seva participació.

TECNOLOGIA DIGITAL

Els experts en innovacions i canvis socioculturals, em refereixo als etnòlegs, antropòlegs o sociòlegs, sovint es pregunten si la irrupció de la tecnologia digital i informàtica en el món modern està fent perdre els nostres hàbits de lectura i el format i la presentació de l’eina bàsica que ens la permet, el llibre. La munió i diversitat de les respostes que hi donen coincideix a considerar que la manera que tenim de llegir o el fet d’ identificar-nos amb un o altre format de llibre és el resultat de l’estat de desenvolupament cultural, social, econòmic i tecnològic que presenta una societat. Aleshores, diuen, no hi fa res que canviïn les nostres pràctiques de lectura mentre hi hagi condicionants que les motivin, perquè, si l’home té la facultat d’assumir-los i de treure’n el màxim rendiment, també s’adaptarà als canvis lectors que s’esdevinguin encara que el suport de lectura sigui la pedra, com en els pobles mesopotàmics, el papir enroscat, com a Grècia i Roma, el paper manuscrit, el llibre imprès o el digital, com en l’ Alta Edat Mitjana, l’ època moderna i la contemporània. I és que, per a aquells experts, el geni humà no té límits en el procés de creació i culturització.

Tanmateix, no falten veus contràries a aquest posicionament, l’ argument de les quals defensa la idea que qualsevol societat humana avança i retrocedeix segons quins són els elements de progrés que empra o si els comportaments de cultura cerquen un o altre model de civilització. En aquest sentit, la pervivència dels nostres hàbits de lectura i del llibre amb format tradicional depèn únicament del desenvolupament històric actual, és a dir, de si el canvi de paradigma cultural que vivim acabarà amb la cultura humanista que ha parit el llibre de suport material o si, contràriament, en sortirà més reeixida. Sigui com sigui, alerten, però, d’estar amatents perquè l’ús de les tecnologies digitals i els canvis de model que s’esdevenen poden situar en estats d’incultura extrems la facultat i la capacitat lectores de què gaudim, atès que mai no hi ha hagut un poble que hagi adquirit l’hàbit lector a partir de suports virtuals i que els períodes històrics de decadència sovint són de barbàrie i d’esfondrament dels avenços del període d’esplendor.

Finalment, els defensors de la psicologia de la forma, no pas de la del jo, aporten a aquest debat un punt de reflexió interessant:  Que qualsevol pretensió de fer perviure els hàbits de lectura ha de passar per situar l’escriptura en un context formal suficient perquè la psique humana hi pugui concebre pels sentits  -per la sensualitat, diuen-, un contingut significatiu. I és que, per a ells, la forma és la màxima expressió del contingut. És per això que són crítics amb la bibliografia digital, perquè el suport energètic de lectura amb què s’empara no permet de tenir experiència sensorial de tota la força suggestiva i seductora del contingut, ni fins i tot de recrear-lo i imaginar-lo significativament. Així doncs, consideren el llibre virtual com una eina que tan sols pot transmetre i processar unitats d’informació freda, sense ànima ni virtut generadora de sentiments, els bits de les quals s’adrecen a satisfer tan sols el jo intel·lectiu i a bandejar, en la més estricta moral calvinista, el poder creador dels sentits corporals.      

Vet aquí, doncs, tot un estol de consideracions per a un debat que no solament qüestiona el futur dels nostres comportaments lectors sinó fins i tot el nostre posicionament vital en aquest món globalitzat i en canvi permanent. Reflexionar-hi és obligat. Si he de ser franc, però, a mi em deleix de decantar-me pels plantejaments de la psicologia de la forma perquè veig l’ànima de cada cosa en aquell sentit que els sentits hi desperten i la del món, en l’acció de sentir-lo i d’imaginar-lo. D’ aquí, doncs, que defensi el llibre tradicional com l’eina més adient per a mantenir la capacitat lectora perquè l’experiència sensitiva del seu suport material em fa viu i significatiu el seu contingut.       

Domingo Monlleó

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dijous, 3 de maig de 2007 | 10:11h

Publiquem avui el primer accèssit del premi de Periodisme Sant Jordi, “Trobat un llibre a les portes de la biblioteca”, de Mar Albújar, en companyia de la foto guanyadora del primer accèssit del premi de Fotografia Digital, “Llibre etern”, de Maite Crespo.

TROBAT UN LLIBRE A LES PORTES DE LA BIBLIOTECA

Aquesta matinada els mossos d’esquadra han trobat davant la porta d’entrada de la biblioteca Municipal de Tarragona un exemplar de la novel·la Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany. Segons fonts oficials, el llibre ha estat recuperat en perfectes condicions i en aquests moments s’està fent l’estudi científic per provar-ne l’autenticitat.

El fet pren rellevància si tenim en compte que des de l’any 2075, any en què va desaparèixer el paper provinent de la matèria prima dels arbres com a conseqüència de la desertització del planeta, tots els llibres existents van passar a formar part del Patrimoni de la Humanitat. Des de llavors, els exemplars impresos arreu del món es troben a les biblioteques, dins d’unes urnes instal·lades per a la seva conservació. Així mateix des d’aquella època totes les obres van ser digitalitzades i es poden consultar i llegir des de qualsevol ordinador i comprar a través de les PDAs configurades per a la lectura.

Un lloc entre les morts era l’única novel·la de la Literatura Catalana que havia quedat exempta d’aquest tracte ja que es creia que no se n’havia conservat cap exemplar després de la sequera i la pol·lució atmosfèrica que va corrompre la tinta que usaven les impremtes del segle XXI fent que els llibres fossin il·legibles i que s’acabessin desintegrant coincidint amb la pluja àcida de finals dels anys 2070.

La troballa d’aquesta obra ha estat considerada un miracle per part dels científics experts en Conservació dels Llibres i el Paper. Segons les seves declaracions, el propietari d’aquest llibre el devia haver conservat en condicions hermètiques i asèptiques des de fa uns quaranta anys, la qual cosa augmenta el valor de la troballa.

Les investigacions, per tant, es centren en trobar aquest propietari, que ha comès un delicte de desobediència a l’autoritat i d’apropiació d’obres Patrimoni de la Humanitat, el qual està penalitzat amb l’exili interplanetari.

Donada la magnitud de la notícia s’han desplaçat a la nostra ciutat experts en Llibrologia procedent de tots els indrets del planeta per tal de datar el llibre i assegurar-ne la seva correcta conservació. L’última troballa d’aquestes característiques es va produir al Japó, al gener de l’any 2102. El llibre, després de tot el procés de conservació va acabar desintegrant-se al cap de dos anys per mala tècnica d’embalsamament.

Curiosament la troballa de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany s’ha produït avui, dia 23 d’abril, data en què antigament es celebrava la Festa del Llibre.

Mar Albújar Font

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dimarts, 1 de maig de 2007 | 10:31h

Publiquem avui el primer premi de Periodisme Sant Jordi, “La química de les roses”, de Mari Carme Ruíz, en companyia de la foto guanyadora del primer premi de Fotografia Digital, “Dos”, de Mónica Solís.

LA QUÍMICA DE LES ROSES

Enguany les roses de la Diada de Sant Jordi seran de polietilè amb aroma artificial. Un virus mutant ocasionat pel canvi climàtic ha fet malbé la collita europea.

Rosita Abril Martí. Tarragona.

Tres setmanes abans de Sant Jordi, una nova malaltia tan voraç com desconeguda va infectar els conreus de roses a tota Europa. Els milions de roses afectades van perdre totes les seves fulles. La catàstrofe va ser ocasionada per un virus mutant que va néixer arran del canvi climàtic. El director de l’Associació de Roses Europees, Flavi Manzini, va assegurar a aquest rotatiu que  la dimensió del problema és realment important. El catedràtic de Microbiologia de la Universitat Tomeu Cabra, Pere Ros, està desolat davant d’aquesta situació: “no sé com acabarà tot això” confessa. “El problema radica –afegeix- en què el virus pot tornar a mutar infectant altres espècies vegetals”. La veu d’alarma ha aixecat l’interès de tots els científics del món.

L’Oficina de Canvi Climàtic, recentment creada per la Generalitat, ha trobat una alternativa per fer front a la demanda de roses prevista per la Diada de Sant Jordi. La solució consisteix en la creació de roses artificials amb una base de polietilè.

El Govern va encarregar a la multinacional anglesa Fine Chemical dos tones de polietilè, necessàries per fabricar els sis milions de roses que es comercialitzen cada 23 d’abril. “Estem molt concienciats del gran problema que crea la situació i volem participar en el manteniment de la tradició cultural de la Diada de Sant Jordi”, va apuntar un portaveu de l’empresa, que ha proveït la matèria primera de les roses de franc.

Amb  els grans de plàstic a la mà, i a tan sols quinze dies de la celebració de la festivitat, l’empresa familiar d’injecció de plàstics Pastes Tèbies va començar a treballar dia i nit per tal de crear les roses a base de calor i pressió. El gerent de la companyia, Piero Maroni, explica que han dut a terme  “moltes proves”, al terme de les quals van obtenir “un resultat excel·lent ”.  La firma ha desenvolupat un motlle amb el qual esculpeix uns pètals que ningú no distingiria dels creats per la natura. Roses amb diferents colors aconseguits mitjançant l’addició de tints. Així doncs, no faltaran roses vermelles, blanques, negres, blaves, liles, i fins i tots verdes... aquestes últimes seran la gran novetat d’enguany en el mercat.

Quedava l’olor. L’empresa d’aromatitzants Flaires del Mont-sec va aportar-hi la solució, injectant essència de roses a la pasta calenta de polietilè abans de donar-li forma i afegir-hi el tint. La directora comercial de l’empresa, Marina Espígol afirma que no els va costar gaire crear els 500 litres del producte. Els seus laboratoris estan preparats per grans comandes. A més a més, creu que tothom deu conscienciar-se de l’enorme problemàtica que originarà el canvi climàtic en els propers anys. 

La Generalitat destinarà una quarta part dels ingressos obtinguts per la venda de les flors a subvencionar la recerca per eliminar el virus maligne.

En un principi, els distribuïdors eren escèptics davant de l’idea de vendre roses artificials, però la situació no els ha deixat gaires alternatives. Els propis floristes suggereixen que la flor de plàstic hauria de tenir un preu semblant a l’habitual, és a dir, tres euros per unitat, per tal de no desanimar als clients amb una pujada sobtada, i mantenir així la tradició.

La propietària de la macro floristeria La Margarida Salvatge, Clavelina Carbassona, explica que “malgrat que siguin de plàstic, estic segura que tothom les comprarà”, perquè “som gent de tradicions”.

A menys d’una setmana del Dia del Llibre i la Flor, sembla que els efectes del canvi climàtic no se sortiran amb la seva i que tindrem la preciosa i cobejada rosa a les nostres llars. Això sí, amb un tacte diferent.

Mari Carme Ruíz

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dimarts, 24 d'abril de 2007 | 20:39h

L’alumna del Taller Itinerant de l'Escola de Lletres de Tarragona, Mari Carme Ruíz, va rebre dilluns el I premi de Periodisme Sant Jordi, pel treball "La química de les roses", una intel·ligent aproximació futurista a un món sense roses en el dia de Sant Jordi.  En aquesta mateixa categoria es va atorgar un segon premi a l’alumna del Taller Estable I, Mar Albújar, pel treball "Trobat un llibre a les portes de la biblioteca" i un tercer premi a Domingo Monlleó, alumne del Taller Estable II, per "Tecnologia digital".

El jurat estava format per Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo. Aquests treballs guanyadors seran publicats al llarg dels pròxims dies a les pàgines de "Tarragona Literària".

I Premi de Fotografia Digital

D'altra banda, en el transcurs del mateix acte van ser atorgats els guardons del I Premi de Fotografia Digital Sant Jordi. Va resultar guanyadora la foto titulada "Dos", de la mexicana Mónica Solís. Així mateix, el segon premi va ser per a Maite Crespo per la fotografia "Llibre etern", i el tercer premi per la imatge conceptual de Jordi Roig, "Horitzons/Límits". Els membres del jurat, Pep Escoda, Òscar Palazón i Xulio Ricardo Trigo, van destacar la qualitat de les fotografies presentades.

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | diumenge, 22 d'abril de 2007 | 12:29h

Amb motiu de la diada de Sant Jordi, tindrà lloc el dia 23 d’abril a l'Escola de Lletres de Tarragona la Festa de Lliurament del I premi de Periodisme i del I premi de Fotografia Digital que ha convocat aquesta entitat amb la col·laboració de l'Associació Tarragona Literària. La Festa es celebrarà a la Sala Maria Aurèlia Capmany (Escola de Lletres, Sant Llorenç, 3, Tarragona), a les 21’30 hores.

Els treballs guardonats veuran la llum pròximament en "Tarragona Literària", tant els de Periodisme (amb un jurat format per Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo) com els de Fotografia Digital (que seran decidits per Pep Escoda, Òscar Palazón i Xulio Ricardo Trigo).

Després d'un dia de Sant Jordi en què els alumnes de l'Escola de Lletres participaran en diverses lectures a la Rambla Nova de Tarragona, queda oberta doncs aquesta possibilitat d'apropar-nos als seus locals i assabentar-nos dels resultats dels premis, a més de fer-nos una copa d’aigua de València.

Redacció

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | diumenge, 15 d'abril de 2007 | 12:00h

L'Escola de Lletres de Tarragona ha convocat enguany per primera vegada els premis de Periodisme Literari i de Fotografia Digital Sant Jordi. Adreçats als alumnes de l'Escola i als membres de l'Associació Tarragona Literària, aquests premis neixen amb la intenció de dinamitzar la creació artística dins dels col·lectius esmentats.

Tots dos s'atorgaran dins els actes de celebració del dia 23 d'abril, Sant Jordi, que tindran lloc als locals de l'Escola de Lletres, carrer Sant Llorenç, 3, a les 21 hores; és a dir, poc més tard que dos dels tallers de l'Escola facin una lectura de textos a la Khaima dels Escriptors del Camp de Tarragona que, com ja sabeu, s'instal·larà a la Rambla.

Així doncs, encara sou a temps de presentar-vos al premi de Periodisme Literari i al premi de Fotografia Digital, segons ens informen fins el dia 21 d'abril.

Redacció

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dissabte, 17 de març de 2007 | 19:38h

L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el I Premi de Fotografia Digital Sant Jordi de Tema Literari.

Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un màxim de dues fotografies inèdites (no premiades ni publicades ni exposades), per autor, en blanc i negre o en color.

Les fotografies s'han d’enviar en format digital i amb un pes màxim de 500kb al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.

El tema del concurs és el món del llibre en totes les seves manifestacions.

Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament de les fotografies haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.

Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.

El jurat estarà format per Òscar Palazón, Pep Escoda i Xulio Ricardo Trigo.

Termini de presentació de treballs: 15 d’abril de 2007.

Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2007 a la Sala Maria Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.

Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi.

Els guanyadors rebran un regal sorpresa.

Redacció

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | dimecres, 14 de març de 2007 | 16:15h

Amb motiu del Sant Jordi, que ja és a les portes, l’Associació Tarragona Literària i l’Escola de Lletres de Tarragona han programat una sèrie d’activitats de les quals us donarem notícia al llarg dels pròxims dies. Entre avui i demà avançarem, però, les bases dels premis convocats. I comencem amb les del I Premi de Periodisme Literari Sant Jordi…

L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el I Premi de Periodisme Literari Sant Jordi.

Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un treball literari inèdit (no premiat ni publicat), per autor/a.

Els textos s'han d’enviar en format word, amb un cos de lletra 12 i una mesura màxima de dues fulles a doble espai, al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.

El tema del concurs és el món del llibre en totes les seves manifestacions. S’admet la crònica periodística, la crítica de llibres, l’entrevista o la ficció, sempre que es tingui en compte el tema proposat.

Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament dels textos haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a.

Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.

El jurat estarà format per Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo.

Termini de presentació de treballs: 15 d’abril de 2007.

Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2007 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.

Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.

Coia Valls (Cap de redacció)

escolalletres | PREMIS I PUBLICACIONS | diumenge, 11 de març de 2007 | 13:41h

L’APELLC / Associació de professionals i estudiosos en llengua i literatura catalanes ha convocat el Premi “Joves.lit”, I Premi Apellc Jove de narrativa i poesia, per a joves de 14  a 21 anys.

Dotat amb 600 euros i una beca per a l’Escola de Lletres de Tarragona, aquest premi es divideix en dues modalitats segons l’edat: un premi al millor relat o millor recull de poesia per a joves d’entre 14 i 17 anys, i un premi al millor relat o millor recull poètic per a joves d’entre 18 i 21 anys.

Els treballs que optin a qualsevol de les modalitats del premi joves.lit han de ser inèdits i tenir una extensió mínima de 20 fulls mecanografiats a doble espai i per una sola cara. Les obres s’han de fer arribar a L’APELLC / Associació de professionals i estudiosos en llengua i literatura catalanes. Plaça Imperial Tarraco, 1, 43005 Tarragona.

El termini d’admissió és el 12 d’abril de 2007 i el jurat estarà format per Fina Anglès, Josep Cots, Anna Gispert, Lurdes Malgrat i Agnès Toda com a secretària. El veredicte es donarà a conèixer el 23 d’abril, durant la diada de Sant Jordi a Tarragona.

Si voleu més informació podeu visitar el díptic que adjuntem a sota d’aquestes línies.

Categories

  • Presentacions, recitals, cursos i actes diversos en l'òrbita de l'Escola de Lletres.
  • Articles sobre literatura dels nostres col·laboradors.
  • Recull de textos poètics, narratius o assagístics escrits pels alumnes de l'Escola.
  • Horaris, matèries, professors i altres coses que vulgueu saber sobre els cursos.
  • L'última hora de l'Escola de Lletres.
  • Notícia de premis literaris i de publicacions relacionades amb "Tarragona Literària".

Últims 40 canvis

MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats