- M’han fotut la cartera i la vida. –Sí, sí , així ho va dir. Amb aquesta aparent naturalitat que sempre lluïa als seus ulls.
L’inspector, entaforat dins d’un cos cansat del dia fosc i d’una vida monòtona, se’l mirava.
- Així li dic. Anava pel carrer i com aquell qui no vol la cosa. Zap! M’he quedat sense cartera i sense vida.
L’inspector arrufava el nas i s’estirava el bigoti amb aquells dits allargats. Semblava que la mantega que conformava aquelles mans es desfés per dintre el pelatge de sota el nas. Per fi es va decidir a parlar, però les paraules li van sortir feixugament fins que es van estavellar contra les ulleres de la nostre víctima.
- No crec... –va fer una inspiració– que l’esmenat succés hagués pogut prendre realitat en aquesta mena de ciutat.
- Doncs jo crec... –el nostre home començava a ficar-se nerviós i sense voler-ho imitava la forma pausada de parlar de l’inspector per dissimular-ho– que si vostè observa l’interior de la meva bossa, pararà esment en que no hi podem copsar tal portamonedes amb la seva corresponent vida.
Aquesta vegada l’intercanvi de mirades va ser fatal. El darrer interlocutor s’ajustava el pont de les ulleres mentre recolzava la seva esquena a la incòmoda cadira. L’inspector havia deixat de furgar dins del seu bigoti i amb aquells dits cremosos es fregava la cara.
Vull afegir que el nostre inspector era un home que no tenia un cervell massa brillant, ja m’entenen, que si estava en aquell lloc de treball era més aviat per un... diguem acte de l’atzar?
Finalment es decidí.
- Bé. Prosseguim. Va poder veure el possible lladre?
- Vaig veure un braç i una mà. Però podria assegurar que era una dona.
L’inspector deixà caure els seus braços sobre la taula. I el mirà als ulls.
- Com pot afirmar que era una dona?
- Doncs perquè duia cabells llargs. I de lluny vaig veure com la seva cabellera onejava al vent.
El nostre inspector es fregava la cara, com aquell qui unta una llesca de pa. Les mans se li desfeien mentre es resseguia amb els palmells el volant de les galtes, la barbeta i el coll.
- Per tan, vostè m’està dient que s’ha quedat sense vida. M’equivoco?
- En absolut, és el que li he dit.
- Per tan, vostè està mort. – va sentenciar.
- I vostè es fa dir inspector?
La situació se li escapava de les mans. Més ben dit, se li desfeia a les seves mans. La temperatura de la sala anava en augment, o potser era l’inspector qui cada vegada estava més acalorat.
- M’està dient que vostè està mort.
- Sí, sí i que no tinc cartera. Perdoni es troba bé?
L’inspector es va desfer allà mateix, com si d’un floc de nata es tractés. Poc a poc va anar oblidant la forma fins que es convertí en un bassal greixós de tons groguencs.
Jordi Roig Ferré
____________________________________________
Jordi Roig Ferré va néixer el 1989 a Tarragona. Actualment està cursant el segon curs de Batxillerat i és alumne del Taller Jove de l’Escola de Lletres on ha participat en diverses lectures. Ha publicat dos textos en la revista de La Pell del Llavi i juntament amb Ingrid Ventura i Xavier Jiménez va escriure l’obra de teatre ksting (representada a la Mostra de Teatre Jove ‘06). Recentment ha realitzat un estudi sobre el grup d’escriptors La Gent del Llamp pel seu treball de recerca.