Poesia subterrània

Quan entre nosaltres ben just si ningú n’havia sentit a parlar, l’escriptura més radicalment d’avantguarda tenia una vitalitat sorprenent al Camp de Tarragona. Això va començar en els anys setanta i els protagonistes van ser, sobretot, Marcel Pey i Pep Saragossa, que signava els llibres amb pseudònim, el nom real de la mítica Marilyn Monroe, Norma Jean. S’editaven uns llibres excepcionals, de tirada reduïdíssima, sense cap pretensió de comercialitat, en què convivien les paraules i tota mena de grafismes i que, quan la immensa majoria de poetes joves del país circulaven pel realisme poètic i, com a molt, s’incorporaven al neoformalisme foixià d’El Mall, es feien ressò del pop art i de l’underground. La Montse Palau els va dedicar una tesi de llicenciatura que no comprenc per què no s’ha publicat mai, amb una selecció de textos. Des dels primigenis intents de constituir un grup, en el Col·lectiu Heroïna, del qual també va formar part l’Ismael A. Lludrigues, eren absolutament perceptibles el tremp de pura avantguarda que els animava i la força, provinent de l’autenticitat, d’una poesia que no es conformava amb la paraula. No em voldria ficar en el terreny dels especialistes en l’afer, però em sembla que el seu cas és singular en la poesia catalana del moment.
Després l’avantguarda ha fet un camí important en aquestes comarques, i segurament el protagonisme més evident ha correspost a les iniciatives de Francesc Vidal i Montse Cortadellas, en les nombroses revistes i pamflets de tota mena de circulació peculiar i sempre a l’altra banda del convencionalisme, però aquella embranzida de fa trenta anys tenia una singularitat distintiva respecte al que va venir després: sortia de la literatura, i no de les arts plàstiques, ni que les utilitzessin i els concedissin una gran importància. Encara que els artistes subterranis que van aflorar en els anys vuitanta reconeguessin el paper dels predecessors, sobretot de Marcel Pey, el punt de partida era un altre. L’únic autèntic seguidor de la línia que aquests havien encetat, el molt enyorat Jordi Salort, que signava Gel Gelinda, va morir massa jove perquè es pogués comprovar cap a on derivava el que s’apuntava en els llibres que va editar amb procediments manuals.
No sé si Josep Saragossa continua escrivint poemes, jo no n’he vist més des de llavors; qui sí que ha mantingut una producció, si no constant –quin mèrit té la constància en poesia?, serveix per a altra cosa que per a fabricar poetes de curriculum vitae?- continuada i d’una alta qualitat és Marcel Pey. Molt poca gent la coneix de veritat, perquè per comprendre la poesia de Marcel Pey s’ha de llegir en els llibres de tirada limitada que ell mateix es publica, en els formats més diversos i menys convencionals, amb fotografies tractades i sempre en base a la construcció d’una història. S’han de veure aquests llibres per comprendre el seu autor quan explica que ell, tant en les publicacions com en els quadres que exposa, sempre fa poesia, que ell és un poeta, i no un artista plàstic. Tal com passa amb l’autèntica poesia, aquesta, ni que obtingui l’esplendor en els llibres amb imatges, passa la prova de l’arc, que en la poesia sempre és la de la lletra sola. Ell va publicar un primer recull de textos a Vae victis, i un altre a Falling down, i un i altre constitueixen mostres de la poesia més original escrita en aquest país en les últimes dècades, i si no se n’ha adonat més gent és perquè sembla que aquí la poesia es llegeixi només des d’uns determinats prejudicis, que sovint tapen les propostes més brillants.
En el vell debat, promogut entre nosaltres per J. V. Foix, sobre l’autèntic significat de les avantguardes, aquesta poesia ajunta la qualitat d’investigació artística amb la d’alenada vital, i així aconsegueix la conjunció perfecta.

Magí Sunyer

Joaquim Mallafrè: La llengua del traductor.

Dimarts feiner a Reus. Arribo massa d’hora. Temps de revisar les notes, d’anar amunt i avall del carrer Major. És una ciutat que freqüento els caps de setmana. Potser perquè fa goig remenar entre els llibres de la Galatea i la Gaudí, fer un bon àpat a La Ferreteria i deixar que avanci la tarda al cafè de Reus. Avui trobo els carrers sense la gatzara pròpia dels homes i dones que fan compres, passegen i es diverteixen a la manera del segle XXI. Però la cita amb Joaquim Mallafrè a les portes del Centre de Lectura és una bona ocasió per a un canvi de perspectiva, per a entendre l’altra vessant de la ciutat, el cultural, l’històric, i fer d’aquest dimarts un dia dels que agrada conservar en la memòria.
Durant l’espera, m’esforço a imaginar com seria la vida a Reus durant la infantesa del traductor de l’Ulisses, i penso que, d’alguna manera, totes les ciutats petites amb història tenen punts de confluència. És Reus el Dublín d’en Mallafrè? Quins són els primers passos d’aquest català que ha deixat una empremta indubtable en la llengua escrita dels últims anys? Trobar una resposta a aquesta pregunta ja justificaria l’entrevista, però sóc conscient que hi ha més.
Mallafrè ha traduït al català obres cabdals de la literatura: l’Ulisses, de Joyce; el Tom Jones, de Fielding; la Utopia, de More, el teatre de Beckett o el de Harold Pinter, entre moltes d’altres. Ha exercit com a professor durant més de 30 anys a universitats catalanes; també és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual ha estat vicepresident, i l’han distingit amb premis com el Nacional, el de la Crítica o la Creu de Sant Jordi.
Aquesta vàlua intel·lectual i moral de qui ha estat un dels protagonistes de la cultura escrita a casa nostra contrasta amb l’actitud sempre distesa del personatge. Sabem, gràcies als estudiosos que han burxat en els engranatges de la seva feina, que Mallafrè és un treballador minuciós, intens, que persegueix l’excel·lència, potser com a recurs contra les dificultats. Però sempre m’han semblat admirables els qui després d’un esforç màxim saben transmetre aquella part de felicitat personal que conté el treball literari.
Per això somric quan el veig acostar-se per un carrer lateral. Ell també arriba d’hora, i anem cap al Centre de Lectura, un dels escenaris més preats de la seva ciutat fetitxe...

“A casa meva érem de classe treballadora. El meu pare pertanyia a la primera generació urbana i va venir a treballar a Reus des de Mont-Roig. El llenguatge popular aleshores era un català molt ric. Hi vaig entendre des de petit les diferències entre l’oriental i l’occidental perquè aquesta ciutat és un lloc de confluència. A més que la meva família té un especial gust per les frases fetes, pels jocs lingüístics. La base que conforma tot això és molt rica, però jo me n’adono molt més tard, quan prenc consciència a través de la meva feina. L’escola i la universitat de l’època eren en castellà.”

M’ho explica mentre travessem les sales del Centre tot cercant un lloc adient per a les fotografies. Finalment ens situem en un racó de la sala principal, amb la llum tímida de la finestra, els prestatges de fusta i llibres nous darrere els vidres. Seu a la taula ovalada i veig a través de la pantalla digital de la càmera el seu rostre de professor amable, gairebé comprensiu. Però no m’enganyo. A l’aguait hi ha el traductor inflexible, exigent fins a la desesperació. Li pregunto com va néixer a la literatura, si li van influir els mestres...

“Quan van posar el meu pare al camp de concentració, la meva família va tenir la sort de comptar amb l’ajuda d’una veïna. Era soltera, néta de militars liberals i tenia alguns contactes que van poder avalar el pare. En agraïment, la van fer padrina del primer fill que va néixer després de la guerra. Vaig ser jo i, des d’aleshores, vaig tenir dues cases. Ella, dependenta de botiga, venia d’un sector més il·lustrat. Em va passar els primers Patufet i altres llibres, tant en castellà com en català. Era l’afeccionada a la literatura.”

Mentre obeeix sense queixa les meves indicacions per a les fotografies, en Mallafrè s’esforça a destacar aquests dos pols de la seva primera època. D’una banda el més popular de la família, de l’ambient del poble, d’altra aquell més “selecte” i, endevinem, una mica secret, de la seva padrina. La càmera digital es resisteix a la llum tènue, però el nostre entrevistat encara és en un altre lloc, en allò que anomena la prehistòria, recordant com va aprendre a llegir amb el Folch i Torres, les Pàgines viscudes o Les extraordinàries aventures d'en Massagran, i amb el Joan G. Junceda, que era el seu il·lustrador oficial. En Mallafrè torna a la figura de la seva padrina, explica com va influir perquè acabés estudiant i la seva llunyania del catalanisme com a idea política, tot i que: “la padrina era una persona intel·ligent que sabia veure les coses des d’una certa distància. Diguem-ne que pertanyia a la dreta més assensurada.” Però, el tema que travessa la conversa és la llengua. Gaudeix explicant la seva percepció d’un idioma, el català, que apareix en els moments clau de la seva existència intel·lectual, tal com les gorges d’un riu de muntanya brollen de sobte entre les pedres...

“Començo a llegir de molt jove, però a partir del batxiller la llengua és el castellà. La resta ni es planteja. Obtinc una beca de Sindicats, gairebé l’única manera d’estudiar aleshores, i la conservo, amb l'exigida mitjana de notable, durant tota la carrera. Tot i que no perdo l’interès, són anys de parèntesi quant a la meva relació amb la llengua. Faig filologia romànica, amb la voluntat de llegir tota la literatura que s’ha fet al món. És cert que vaig pertànyer a la junta de facultat, on hi havia el Vázquez Montalbán i altres persones amb una alta consciència política, però jo participo sempre des de la prudència, conscient que si em treuen la beca me’n vaig a Reus a fer d’aprenent. D’altra banda, acabo la universitat el 1964 i els canvis de rumb socials i educatius, tenen lloc una mica més tard.”

Demanem permís a la bibliotecària i pugem a la galeria correguda que hi ha sobre la sala. Encara faig fotografies, però el discurs espontani i circular d’en Mallafrè s’apodera a poc a poc de l’escena. La curiositat per saber si alguna vegada va escriure obra pròpia obté aviat una resposta: “Quan m’arriba el moment d’escriure ho faig en català. Entenc que és la meva llengua íntima i assajo uns poemes dolentíssims. Fins després d'acabada la carrera, ja lector en un institut d'Anglaterra, no entro una mica al camp de la traducció. I amb ella recupero la riquesa del català; sobretot amb el Joyce, que m’obliga a fer servir la història personal. Em descobreixo pensant que una tia meva em pot ajudar en alguna expressió, o recordo que al Patufet ja hi havia un joc de paraules semblant. És quan me n’adono que sé més català que no em pensava.”

Li pregunto si no hi ha més, si no resulta excessiu deixar de banda el teu món, renunciar a convertir-lo en literatura i traduir el món dels altres. Però Mallafrè no sembla haver viscut aquesta circumstància com a renúncia. “Pot semblar una boutade. Però quan es tradueix Joyce, Sterne, Fielding...” Ho deixa en l’aire i el sentit és molt clar, però jo encara no dic res i ell continua... “A mi em costa escriure. M’agrada, però m’ho miro i m’ho rellegeixo, i subratllo. Després condenso fins a les mides exigides pel diari. De vegades em costa tant un article com redactar una ponència. Sóc una mica exigent, suposo. Pel que fa a la traducció, em sento força realitzat quan penso: això és el que diria Joyce o Sterne en català. I fixa’t que m’agraden autors amb una marcada complexitat lingüística. De vegades m’han dit: Per què no en fas notes que expliquin la traducció, les opcions? Potser les notes són importants, però no són traducció pròpiament. Les deixo per a treballs a part. Jo vull parlar amb un lector anglès, que ell parli de la versió anglesa i jo de la catalana, que faci esment d’una frase concreta, d'un personatge, i que parlem de la mateixa obra. Aquest hauria de ser l’objectiu d’un traductor.”

Hi ha el dubte etern sobre la viabilitat d’aquesta reescriptura mirall, que en algun moment ha volgut projectar la figura del traductor com la d’un traïdor a l’obra original, però en Mallafrè també ens pot respondre a això: “Hi crec en la mesura que és difícil la comunicació, en la mesura que tu em pots trair parlant en català. En el sentit que tu t’hi projectes i pots interpretar des de la teva experiència el que t’explico de la meva infància. És clar que primer em traeixo jo mateix per explicar unes coses i no unes altres. Te’n posaré un exemple. Un dia vaig argumentar que Joyce feia servir una gran quantitat de llenguatges, des dels molt elevats fins els dels jocs infantils. Amb aquestes paraules, algú va titular: “A partir d’ara els nens catalans podran llegir l’Ulisses”. Aquesta persona no tenia ni idea de qui era Joyce, ni l’Ulisses, ni els nens catalans, però a més a més és la prova que parlant en català et poden trair de manera extraordinària. Hi ha un problema, doncs, que entra de ple en la teoria de la comunicació. De vegades, per fer entendre una frase has d’actuar a través de paràfrasis, tant en la teva llengua com quan tradueixes.”

Per uns instants fa l’efecte que ens situem en un carreró sense sortida, però en Mallafrè s’enganxa aviat als suggeriments. Davant del meu comentari sobre la possibilitat que les traduccions tinguin una data de caducitat, que envelleixin, opina que també ho fan els originals i, una vegada més, sense presses, intenta lligar caps...

“Si una traducció és bona pot funcionar com una obra de creació. Pensem en la traducció catalana del Decameró al segle XV; la traducció és vàlida avui. També és molt llegidora la Divina Comèdia del Sagarra, però no fa inútil la d’en Joan Francesc Mira, perquè funciona en un altre nivell. Jo puc llegir el Segarra i el Mira i m’enriquirà la Divina Comèdia. Quan llegia Shakespeare, m’agradava fer-ho en les traduccions del Sagarra i del Valverde, dues traduccions diferents. Potser pensis que parlo massa des de la postura del lector ideal, però hi ha una gradació. El lector de la Divina Comèdia, avui en dia, també és un lector ideal. En cada època es llegeix d’una manera diferent i la traducció pot remarcar-la. Fins i tot pot condicionar el gènere. Recordo una conversa amb el Francesc Parcerisas quan explicava que la Ilíada, en un moment determinat, es tradueix en prosa a l’anglès. És clar que al segle XIX, el gènere que més llegeixen els anglesos és la novel·la. Pel contrari, el Carles Riba tradueix L'Odissea en vers, perquè la poesia és la manera d’aproximar-se el lector català d’aquell moment històric a la literatura.”

Sortim al carrer no sense abans contemplar una estona l’esplèndid Rusiñol, que domina la Sala de Xerrades del Centre. La idea d’en Mallafrè és visitar el teatre Bartrina i caminem pel carrer de l'Abadia mentre m’explica la seva memòria de llibreries, la predilecció per la del seu amic Isidre Font, les dificultats per trobar els títols que l’interessaven aleshores. Penso que aquesta és una bona raó per a fer-se traductor, però no li ho dic. Parlem de Julio Cortázar i de la seva cèlebre recomanació als escriptors: “si no tenen idees, si no troben res a explicar, que tradueixin”, opinava l’autor de Rayuela, i en Mallafré ens diu que “traduir és com escriure amb una falsilla a sota”. Aquesta frase em sorprèn. Argumento que hi ha un gran component creatiu, en la traducció, però les seves paraules sonen més contundents: “És clar, que s’hi amaguen coses, però jo diria que és un component lingüístic, no pas creatiu. El gran desafiament és la seva adaptació.”

La modesta grandesa del Bartrina talla per uns minuts la conversa. En Mallafrè em porta per les bambolines i fa goig sentir-se de l’altre costat de l’espectacle, amb la sala il·luminada i buida. En tot moment, tant al Centre de Lectura com al teatre, plana la sensació de trobar-nos una mica a casa seva. Així seiem uns minuts a les butaques de primera fila. M’explica que el terra de la sala és una plataforma que permet diverses inclinacions, que l’espai s’ha fet servir també per a celebrar altres actes no escènics. Potser és el moment de forçar una mica la seva voluntat, d’anar més enllà, de posar sobre la taula la sospita que hi ha molt més encara inèdit en aquell Reus dels 50, on jugava un joveníssim Mallafrè...

“Jo era un nen de pis, però Déu n’hi do la relació de barri. Els amics pujaven a jugar, et relacionaves força. A Reus, l’ambient era molt de poble. Al meu carrer mateix hi havia un lloc on es trepitjava raïm, venien els carros amb les verdures i descarregaven. Recordo el forn del davant, on es coïa el pa amb llenya, la carboneria. Vivia a tocar d'un dels ravals que feien el tomb al voltant del nucli antic. Vaig tenir sort amb l’institut, el Gaudí, de certa tradició a la ciutat. Sobretot perquè després de la guerra van exiliar de Barcelona molta gent de l’Institut Escola. Com ara la Rosa Ferrer Sensat, filla de la Rosa Sensat, o el Valentí Fiol, gran professor de llatí. També gent de fora. Amb la participació de tots, es va crear un ambient cultural notable. S’hi feien revistes on també es publicaven textos en català gràcies al Francisco Hernanz, un mestre del qual tinc un gran record.”

Sembla imprescindible preguntar-li pel paper del Centre de Lectura, una institució cultural privada de vocació pública que data del 1859. En Mallafrè confirma amb entusiasme la seva importància, però no triga a perdre’s de nou en una memòria una mica caòtica per la seva riquesa. Encara sota les llums del teatre, recordo alguns passatges de l’Ulisses, l’esclat de cultura i idees en un ambient provincià. Ell s’encarrega d’il·lustrar els meus pensaments...

“Saps què va ser lingüísticament important, vist des d’ara? Anar a Doctrina. Vaig fer la comunió l’any 48, i tota la doctrina que vaig aprendre va ser en català. Això implicava l’ús d’un llenguatge formal, que parlava de virtuts teologals i sobrenaturals, diferent al més popular del carrer. Puc dir que, des de molt petit, el llenguatge del Patufet i la Doctrina em resultaven naturals. Però no em recordo obsessionat en excés per l’infern, ni per aspectes que em poguessin marcar de manera significativa, perquè vaig tenir la sort de tractar amb capellans raonables. I el clergat secular mantenia un catalanisme viu, malgrat la situació. En tornar de Barcelona és quan m’incorporo més a fons al Centre de Lectura. És la universitat popular de l’època a Reus. Hi ha el doctor Vallespinosa, que tradueix Moliere i Ionesco, Tenessee Williams... I parlem dels primers anys seixanta.”

Són moltes les sensacions que provoca la companyia d’en Joaquim Mallafrè, però la més intensa és aquest desig de tenir-lo com a mestre, de burxar en els trencacolls de la llengua amb el full de ruta de la seva experiència. Potser per això em resisteixo a donar per acabada l’entrevista sense aventurar-me en la universitat Rovira i Virgili de Tarragona. És 24 de maig, un dia feiner, en aparença un dia com qualsevol altre, i a l’interior d’aquest vell edifici té lloc l’homenatge al professor Mallafrè que es jubila aquest any de les seves obligacions docents.
Els passadissos de la universitat són un desert, però només entrar a l’Aula Magna en descobrim el motiu. Tothom sembla haver-se confabulat per acomiadar en Mallafrè. Acadèmics, amics, antics alumnes prenen esment quan el professor anuncia el tema de la seva dissertació: Memòries de traducció: literalitat i equivalència (en les traduccions de Joyce).
A partir d’aquí, les seves reflexions sobre literalitat, equivalència, adaptació, configuren una nova lliçó magistral. Però ens quedem amb algunes frases posteriors on clama contra la mobilitat laboral: “Un científic s’ha de sentir acollit, ha de fer arrels”, o explica de manera rotunda les intencions que han mogut la seva passió: “Sempre he volgut traduir per al lector. No oblidem que els clàssics són clàssics per la seva capacitat de ser traïts.”
Pocs segons després de finalitzar la seva intervenció m’absento de l’aula, de la universitat. Potser hauria estat més lògic quedar-me fins a la fi de l’homenatge, però tinc necessitat de pensar les seves paraules. És un dia esplèndid de primavera a Tarragona i camino fins al Fòrum. M’hi assec a prendre aquestes notes mentre imagino, ingènuament, que les enormes columnes romanes em protegeixen del món exterior. Escriure hauria de ser tan fàcil com mirar.

Xulio Ricardo Trigo

(Publicat a Serra d'Or)

Poetes bascos i catalans a Tarragona

La poesia deu ser, en aquest moment, l’art més pura, la que menys contaminació de negoci té. No hi deu haver cap poeta ric gràcies a la venda de llibres. Tampoc no omple estadis, però genera una afició limitada i, tanmateix, constant. Quan semblava que les lectures de poesia havien quedat desterrades a la consideració d’activitat poc actractiva per a la gent jove, ha sorgit, sovint als locals on aquesta gent va, una afició renovada cap al gènere. Es pot parlar d’una nova florida de les lectures públiques, si hi afegim l’agradable sorpresa que suposen els contacontes. Comptat i debatut, i per sort, no ens podem aferrar a cap tòpic, i allò que són certeses per a una generació o durant uns anys, es converteixen en tot el contrari poc temps després. L’activitat de llegir poesia en públic és una de les programades amb assiduïtat en les ciutats principals del país; la poesia, en conseqüència, ha tornat a ocupar els indrets públics, tancats o de carrer, i ho ha fet amb suport institucional o sense, amb una vitalitat insospitada. A l’individu cronometrat i temptat per tota mena d’imatges, de sons i de colors, la paraula, la paraula nua, l’atreu; encara més: la necessita. El poeta continuarà sense fer-se ric i les editorials continuaran tancant col·leccions de poesia, però la necessitat existeix, i sorgiran noves col·leccions que tampoc no faran ric l’editor, però propiciran la continuïtat del gènere.
Tarragona disposa d’una tradició, recent però tradició, en recitacions de poesia a càrrec de poetes en llengües diverses. El Joc partit de la Nit de la Poesia de la Tardor Literària ha dut a l’escenari de La Vaqueria poetes en català al costat d’altres que utilitzen el gallegoportuguès, el francès del Quebec i l’anglès. Aquest contacte cultural ha estat ben rebut per un públic nombrós –relativament nombrós, perquè és ben sabut que l’art sense afegits de pallasseria acostuma a moure quantitats limitades d’espectadors- que ha seguit amb respecte i entusiasme els versos recitats pels seus autors i, quan ha convingut, a més a més, traduïts al català.
Aquesta setmana, dimecres dia 26 en concret, a la sala El Magatzem es farà un acte similar, amb lleugeres variacions. Procedent de la Setmana de Poesia de Barcelona, en el marc de la qual s’ha estrenat diumenge passat, arriba Veus paral·leles. Pirineoak-Pirineus, d’una riba a l’altra, que reuneix quatre poetes bascos i quatre de catalans en un acte dirigit per Albert Mestres i Sofia Fonseca i amb la novetat substancial, respecte de la fórmula de la Tardor Literària, de l’afegit de la veu de l’actriu Mireia Chalamanch a les dels poetes. Una proposta similar a la que tornarem a tenir d’aquí a mig any però amb presentació una mica diferent i uns altres protagonistes, és clar. La qualitat dels i les poetes que intervindran – Josep Palau i Fabre, Arantxa Urretabizkaia, Felipe Juaristi, Gemma Gorga, Jean-Louis Davant, Marta Pessarrodona, Marc Granell i Tere Irastortza, la meitat dones, la meitat homes- garanteix un producte excepcional que, plantejat per professionals del teatre amb alta sensibilitat per la poesia, pot convertir-se en un espectacle memorable, que les persones sensibles al fet poètic no es poden perdre. Els promotors de la idea volen establir com a nexe d’unió entre les successives edicions el fet minoritari, tant si és per la llengua –en aquest cas el basc- com per alguna altra raó –per a l’any vinent planegen portar poetes iranianes-. Un repte per als degustadors del gènere a la ciutat i al Camp, assistir-hi per fer possible la continuïtat de l’experiència i que s’estableixi com una nova tradició cultural, connectada amb la festa de la poesia a Barcelona.

Magí Sunyer

Atles de la memòria, d’Òscar Palazón

Costa de trobar un primer llibre de poesies tan madur, i encara més que no sigui un aplec de poesies sinó un llibre pensat de manera global, amb un tema que el domina i que es desenvolupa des d’angles diversos. Atles de la memòria, d’Òscar Palazón, reuneix, d’entrada, aquestes dues qualitats. A través de les quatre parts en què està dividit el llibre –i de manera més evident en les dues primeres-, l’escriptor explora en la possibilitat de recuperar el passat a través de la memòria, que li ha de servir per rescatar-ne les ombres més amagades, arrancar-les de l’oblit i donar-los forma (“Trencar el silenci”) perquè se’l pugui comprendre. Amb aquesta voluntat, utilitza referències mitològiques –Teseu- , recorre a les més diverses ciències que puguin il·luminar el procés de recerca, s’aventura a tècniques de retenció del temps com la filmació d’una pel·lícula (“Videocreació”), procura negar l’evidència de les substitucions que el temps opera (“Plaça del treball, 5”), constata els obstacles, rebutja les sortides precipitades davant el desànim i conclou que la pretensió és inútil, que no és pot recobrar el passat, que no es pot propiciar el ple accés a un món que, ni que en algunes cruïlles de la memòria reaparegui, ha desaparegut. Francament agosarat és l’experiment de la segona part (“El cicle vital de les papallones”), en què la metamorfosi va paral·lela a la utilització com a recurs formal dels parèntesis; i atractives i vàlides elles soles, sense relacionar-les amb el discurs clar de la primera secció, ni que l’acabin de completar, la tercera i la quarta (“Diari d’operacions del mariscal Crécy” i “Hauikús de la batalla final”), que ens certifiquen les molt diverses possibilitats del poeta Òscar Palazón: la poesia narrativa i sarcàstica en la simulació d’un diari de campanya o la concisió, l’exactitud, la precisió dels haikai. El llibre s’adscriu a una línia de poètica clara que es complica a mesura que avança. Resisteix totes les proves de foc que ell mateix es planteja: quan el poema és llarg, el ritme el condueix sense entrebancs i s’hi solidifica el discurs, quan es redueix a l’expressió mínima del haikú, sap treure partit de la brevetat, segueix un alè narratiu quan s’ho proposa, i quan busca la intertextualitat, no se li esgarrinxen els versos. Amb el plantejament individualitzat de cada poesia, al servei, ja s’ha dit, d’un pla superior que no es perd de vista, els textos guanyen la intensitat que s’ha d’exigir a qualsevol grup de línies més o menys curtes que es vulgui considerar com a poesia. Per aquesta raó, no és estrany que alguns dels poemes hagin estat premiats en concursos, com el de la Catalana de Lletres. Fins i tot gosa trepitjar arenes movedisses perquè han estat objecte d’experimentacions molt repetides durant el convuls segle XX poètic i en surt estalvi, amb guanys afegits. Em refereixo, per exemple, al poema-llista. Quatre parts, quatre estils, quatre demostracions de força per desenvolupar una única història sense reiteracions ni gratuïtats, amb una bona administració de les emocions vistes a partir de ciències com la quïmica, la botànica, l’ornitologia, l’oftalmologia, que no distreuen del flux vertebral, sinó que l’enriqueixen. La decepció a què s’arriba condueix a un pessimisme intern -en efecte, resulta impossible el recobrament que es proposa- però obre les finestres a un camp més ampli: eliminades aquestes possibilitats, assumides les impossibilitats, el terreny a recórrer és potser infinit i amb menys destorbs que si s’hi estigués sotmès. En definitiva, és el camí de la llibertat, en el qual potser es comprovarà que la memòria no és tan inútil i que les visites al passat es converteixen en inevitables, per un imparable imperi de la ment, que no es deixa controlar sempre. Però aquests són uns altres possibles versos, que no figuren en aquest llibre i que el poeta no té per què escriure. Ara ens correspon la satisfacció de saludar aquesta primera obra tan carregada de realitats sòlides.

Magí Sunyer

Revistes de carnaval de Reus

En aquest carnaval més aviat penós, de censors i piròmans, que hem passat, la bona notícia ha estat la vitalitat de la premsa satírica a Reus. Des de fa temps, molt de temps, i sense menyspreu de les excepcions, sembla que la literatura burlesca i picant en català hagi perdut el periòdic com a mitjà de comunicació. Quina diferència amb la vitalitat d’altres èpoques! Per això ve de gust saludar l’aparició d’una allau de fulls solts amb l’excusa del carnestoltes però que va molt més enllà d’aquestes festes, perquè l’arrancada data de mig any enrere i no sé si hi ha intenció de convertir-la en habitual, setmanal o mensual. La primera cosa que impresiona és la quantitat de títols: més de trenta-cinc capçaleres diferents amb un total d’uns cent vint números. Com que totes es publiquen protegides per l’anonimat, és difícil saber –impossible per a mi, que no sóc de la població i que no en conec les interioritats- si l’abundància de títols i d’exemplars es correspon amb una quantitat considerable de persones dedicades a la feina o si tot és joc d’uns quants que procuren desorientar-nos amb les rèpliques i les contrarèpliques que només els títols ja fan endevinar: El ganxet juantxi / El ganxet gens juantxi, Marejant la perdiu / L’ull de la perdiu, Vergonya! / ¡Vergüenza! / ¡Sinvergüenzas!, La veu de l’Anzame / La veu de l’infame, ...I l’últim que l’enterri! / ...I al final l’enterraran, entre altres. El joc és divertit i els esforços dedicats importants. Algunes de les capçaleres no és el primer any que apareixen. Són prou diferenciades: les que adopten el to fatxa –algunes de les redactades en castellà-, les de nom ben suggestiu –Opus gai-, desenfadat –Tururut viola, alguna de ben ocasional, com ara els goigs dedicats a un mossèn de Valls, els títols que parodien altres publicacions molt més regulars –El puny / La punta-, les de capçalera més previsible El diari de Carnaval i altres referències que segur que hi deu haver i que a mi se m’escapen. És ben difícil caracteritzar-les en poc espai, i jo ni tan sols les he arribat a tenir totes, com és normal en un material de distribució tan volandera. Posats a destacar-ne en una secció dedicada a les lletres, en triaré dues: pel títol –no n’he vist cap exemplar-, Guardeu-me la paraula!, no crec que calgui explicar per què; pel contingut, un número d’El cap de lluç. El col·leccionable de poesia més trempat, que parodia sengles poesies conegudíssimes de noucentistes com Josep Carner, Carles Riba i Clementina Arderiu amb tot de referències eroticopornogràfiques.
Vagi com vagi la confecció d’aquests papers –ja he dit que ho desconec- l’abundància ha d’indicar, per força, un interès en els receptors, que no paguen per adquirir-los però hi deuen participar rient o emprenyant-se. Si això s’esdevé, han acomplert el seu objectiu: comunicar, d’una manera diferent, carnavalesca, una comunitat, que no és tota la ciutat, sinó una part de la que participa d’uns certs codis comuns, per adhesió o per reacció –sovint de signe i motivacions molt diversos. Llarga vida i que l’exemple s’escampi, encara que el desig comporti el perill de rebre en alguna ocasió.

Magí Sunyer