L'Arxiu de Tarragona Literària

Xavier Amorós: De Hans C. Andersen a Pierre Drieu la Rochelle.

2007-03-22T10:37:00.000Z

Xavier Amorós Corbella, el poeta de ja consolidada trajectòria, ens ofereix ara (qui sap si en això –ja es veurà– seguint en part una similar evolució paterna) un llibre en prosa. Com no és impropi dels poetes que aparquen la lira per temptar gèneres narratius, la seva és una prosa que per damunt de tot transmet delicadesa. Una escriptura delicada, gens forçada, sense afectació, que flueix amb aquella naturalitat que revela un vincle directe amb les paraules, una familiar immediatesa amb el llenguatge. Tal és el vehicle que usa Amorós Corbella per fer-nos arribar una veu narrativa amarada d'una certa fragilitat i d'una certa tendència al desencant que no deuen pas estar –no poden estar– del tot allunyades de la seva veu poètica.
En aquesta ocasió l'autor ens ha confegit un volum (editat per Arola amb la generositat i solvència tipogràfiques marca de la casa) amb materials força heterogenis, el principi ordenador dels quals va descobrint el lector a mesura que s'endinsa en el llibre. Pot sorprendre que una obra composta amb proses diverses –fins i tot al·logèniques– comenci sota l'advocació de Hans Christian Andersen i acabi sota la de Pierre Drieu la Rochelle, però això és exactament el que s'esdevé aquí. Amb candoroses citacions del primer s'encapçalen alguns capítols de la meitat inicial del llibre, i una tèrbola frase del segon presideix la part final. Aquesta és també d'alguna manera l'evolució del contingut literari reunit en el volum. Del conte fantàstic al relat versemblant, de la literatura infantil a l'estrictament adulta, de la historieta onírica a l'aforisme despietat. Podríem dir: d'una literatura inofensiva a una literatura del mal.
Tanmateix la narrativa d'Amorós Corbella no és mai del tot inofensiva, i fins i tot en les parts que semblen escrites buscant un to de literatura infantil clàssica, l'element oníric –present al llarg de tot el volum– sovint resulta inquietant si no angoixant. Els relats primers formen un espai ficcional ple d'imatges com aturades en el temps, com d'un món perdut sobre el qual el narrador llança una particular mirada naïf. El lector ha d'avançar disposat a un permanent canvi de personatges, d'històries (algunes entrecreuades) i de veus narratives. Els diàlegs –que l'autor té el capritx ortotipogràfic d'escriure en cursives– sempre desprenen un encant especial, i suposen durant tot el llibre un dels principals trets distintius d'aquesta mutant veu narrativa. Més que en l'estructura del relats o en el disseny constructiu de les ficcions, la bellesa ens surt a l'encontre inesperadament, en petites mostres, en petites joies citables que ens indiquen allò que després la part final del llibre ens confirma: que l'autor es complau a conrear el fragment, que s'acull de bon grat a l'art de l'esbós.
Cert caràcter impressionista té també l'ordenació polièdrica –dins d'algunes parts del llibre– de diferents cares d'una història. La part V, cap a la meitat del recull, fa com de frontissa. La literatura fantàstica es combina aquí amb l'estètica neorealista, i comença a prendre cos un llenguatge més políticament incorrecte. En el viatge entre Andersen i Drieu, sembla que féssim un sojorn sota l'ombra d'Italo Calvino. En la part VI s'acaba imposant el realisme sobre el surrealisme, el narrador es torna una mica més cínic i els diàlegs solen tenir un punt d'ironia distanciada. Finalment, la part VII, que dóna títol al conjunt de l'obra, ens presenta la figura d'un lletraferit reflexiu i solitari que ha llegit amb profit Pessoa, Svevo, Hesse o Machado. És la millor part del llibre. Anècdotes tristes, contes pessimistes o màximes desencantades van dibuixant una mena de poètica del conformisme que traspua un arrelat escepticisme melancòlic. El narrador que s'amaga darrere l'home del barret sona més lliure, més incisiu, més convincent, que aquell altre que en algun moment anterior semblava voler amagar-se darrere d'un bolet.

Xavier Jové
(Publicat a El Punt)

_______________________________________

Xavier Amorós Corbella, L'home del barret, Tarragona, Arola, 2006.

ENTREVISTA A ISABEL OLESTI, per Òscar Palazón.

2007-03-04T19:09:00.000Z

Isabel Olesti ha retornat als seus orígens. Tot just fa un parell de mesos, va deixar Barcelona i es va instal·lar amb la família molt a prop de Reus. Quedem a casa seva, un pis que dóna a una placeta on la canalla juga en silenci, com si sabessin que allà dalt hi viu una escriptora. I mentre conversem, de reüll, no puc evitar fixar-me en els discs compactes que cobreixen una de les parets del saló. Segons em comenta, els seus gustos musicals són molt variats: des de la música italiana i el jazz fins a l’òpera, sense oblidar el flamenc i el bolero.

Tots coneixem la teva passió per la música i la dansa. El que no és tan conegut, però, és el teu pas d’aquesta disciplina artística a la literatura. Podries explicar-nos per què vas decidir dedicar-te professionalment al món de les lletres?

Una mica per casualitat. M’agrada molt llegir i sempre em picava el cuc de saber si jo també podria inventar històries. Un dia ho vaig provar i vaig enviar un conte a un premi que feien (o potser encara fan) a l’Espluga de Francolí. El vaig guanyar i això em va animar a continuar. Sense adonar-me’n em vaig trobar amb un bon plec de contes. Els vaig enviar als Premis Octubre de València i em van donar l’Andròmina de narració. No m’ho podia creure. Pensa que els meus pares van saber que escrivia quan ho van anunciar a les notícies de Catalunya Ràdio. Quasi els agafa un cobriment de cor. “¿Es la nostra filla?” deien, mentre es ficaven al llit astorats. Va ser molt emocionant i divertit. A partir d’aquí vaig continuar escrivint i a poc a poc, per altres motius, vaig deixar de donar classes i em vaig llençar a l’escriptura. Ara puc dir que, d’una manera o altra, en visc.

Escriure és, d’alguna manera, una altra forma de ballar?

És una forma d’expressar-se, molt més íntima que la dansa. Jo, de fet, sempre dic que no he deixat de ser ballarina, encara que no balli. És una cosa que duc a dins i quan veig ballar bé i una cosa que m’agrada m’emociono com una burra. Escriure no és tan complicat com ballar: no necessites tantes coses, només un ordinador i un editor.

Després de publicar sis llibres de ficció, el 2005 va sortir “Nou dones i una guerra”, un recull d’entrevistes amb la Guerra Civil com a rerefons. A què és degut aquest canvi de gènere? En quin dels dos et trobes més còmoda?

Doncs també va ser una casualitat. Jo escric regularment al diari El País i això em va portar a conèixer un col·lectiu de dones molt grans que es dediquen a fer xerrades sobre la seva experiència en el temps de la República, en la guerra, la postguerra i l’exili. Són dones increïbles, plenes de força i fermes en les seves conviccions. Vaig quedar enamorada d’elles i els vaig proposar d’escriure la seva biografia: una per una. És un llibre molt estimat, per elles i per mi. He après moltíssim.

Aquest mes de novembre estàs doblement d’actualitat. D’una banda, el dia 30 participes en el cicle Lletres a Taula de la Tardor Literària de Tarragona. Com ha anat l’experiència de crear uns textos a partir del menú que et va proposar el restaurant Barhaus?

Una experiència interessant. Jo estic força habituada a parlar de temes gastronòmics perquè m’agrada i a El País, d’alguna manera i sense pretendre-ho, m’he convertit en l’escriptora que, a més a més, fa les cròniques gastronòmiques. Per tant, les Lletres a Taula ha estat una cosa positiva.

D’altra banda, per segon any consecutiu ets al capdavant del Festival de Poesia Taca d’Oli de Reus. Quines novetats hi ha enguany?

Vam proposat al poeta Pere Gimferrer que triés els quinze millors poetes de la literatura catalana de tots els temps, segon el seu parer, és clar. Gimferrer ha escrit un pròleg justificant la tria i de tot això se n’ha fet un llibre que sortirà abans de Nadal i un recital dirigit per Ferran Madico. La idea és que cada any un poeta reconegut faci aquesta tria. L’altra novetat, feta juntament amb la Tardor Literària de Tarragona, va ser el Tren de Poesia, una manera d’unir Reus i Tarragona amb poemes d’autors d’aquí. La idea era que els poetes pugessin dalt del tren a recitar la seva obra entre el trajecte de les dues ciutats. Va ser una experiència molt bona i divertida. Els poetes estan encantats i espero repetir-ho l’any que ve.

El teu company, Xavier Lloveras, és poeta, traductor i llibreter (www.llibresdelmirall.com). Ens agradaria saber com és la convivència entre dues persones tan vinculades a la literatura. Sense ànim de ser indiscrets, per exemple, de què parleu quan sopeu?

Doncs gairebé de tot menys de literatura.

Òscar Palazón

(Diari de Tarragona, 26 - 11 - 2006)

____________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC D’ISABEL OLESTI

Isabel Olesti es va dedicar a la dansa contemporània fins al 1995. Ha publicat el recull de contes Desfici (premi Andròmina 1988) i Dibuix de dona amb ocells blancs (premi Josep Pla 1995) i les novel·les L’aire groc, El marit invisible i El festí de Nàpols. Ha col·laborat al diari Avui, El temps, Interviu, El Observador, Diari de Barcelona, Presència... Actualment escriu al diari El País i Diari de Tarragona.

ENTREVISTA A XAVIER FARRÉ, per Òscar Palazón.

2007-03-04T19:02:00.000Z

Com es converteix un llicenciat en Filologia Catalana en traductor del polonès i l’eslovè? D’on prové la teva passió per les llengües eslaves?

La meva passió va ser principalment a partir del polonès. I va ser una fascinació per la literatura. Des que vaig llegir la poesia de Czeslaw Milosz, en una petita antologia en castellà, i després en anglès, em vaig fer el ferm propòsit que havia d'aprendre el polonès per, com a mínim, poder-lo llegir en original. Més endavant es va ajuntar amb una altra passió, que és la traducció. Quant a l'eslovè, de fet també va ser més per un interès literari. M'interessaven alguns autors eslovens, i ja que tenia coneixement d'una altra llengua eslava, vaig pensar que pagaria també la pena estudiar l'eslovè per tenir un coneixement dels autors de primera mà. Per altra banda, el fet d'haver viscut en els dos països: Polònia i Eslovènia, ha ajudat a aprendre-les. Així doncs, en el fons, la meva principal activitat, a banda de l'ensenyament, està relacionada en camps que no he estudiat directament, el món de les llengües eslaves, i la traducció.

L’any 2000 vas ser finalista del “Vidal Alcover” amb un projecte de traducció de l’obra de Czeslaw Milosz que acaba de ser publicat sota el títol de Travessant fronteres. Què en penses, d’aquests premis? Són una bona eina, per exemple, per trencar la dependència de les traduccions catalanes del mercat castellà?

Crec que sí, que són una eina que podria ser molt eficaç per trencar aquesta tendència que esmentes. Ara bé, per una banda n'hi hauria d'haver més, de premis de traducció; i per una altra, les editorials haurien de creure realment en aquests projectes. Actualment, sóc bastant pessimista quant al mercat editorial català, només hi ha poques editorials, precisament les més petites, que s'arrisquen a treure algunes obres de qualitat, i ja no parlo tan sols de traduccions. Hi ha una tendència a publicar únicament allò que se sap que vendrà. Quan entrem en el terreny de la traducció, el panorama comença a assemblar-se a un camp totalment erm, i quan parlem de traducció de poesia, aleshores ja ens podem posar les mans al cap. En èpoques anteriors, en una situació políticament molt més adversa quant a la llengua, es realitzaven excel·lents traduccions, però ara el mercat editorial ha fet un gir de 180 graus. Malauradament, aquest gir s'ha entès a Catalunya tan sols d'una manera, en un mercantilisme globalitzat. I s'ha de tenir en compte que també poden existir altres sortides. Però, com deia fa una estona, per sort encara hi ha algunes editorials que intenten desmarcar-se d'aquestes tendències.
Per altra banda, no sé fins a quin punt el fet de tenir més premis pot contribuir massa a millorar la situació. El que de fet és absolutament necessari són més plataformes perquè es pugui saber què passa a l'exterior. Catalunya és potser l'únic país en què no trobem revistes dedicades a la creació (ara sí que en podem trobar alguna a internet, però no pas en format paper), ni a la publicació de traduccions. Si no hi ha aquesta primera plataforma, és ben difícil després poder publicar res en una editorial.

Qui més qui menys, tothom podria anomenar algun escriptor de l’Europa de l’Est. Però, i a l’inrevés? Quin grau de coneixement de la nostra cultura hi ha en aquests països? Per què estudien català els teus alumnes?

Aquí topem amb un altre element problemàtic de la nostra cultura. Em refereixo a un relatiu fracàs de l'exportació de la nostra literatura. Hi ha ajuts que es concedeixen cada any, i tanmateix la literatura catalana segueix essent una gran desconeguda fora de les seves fronteres. La literatura catalana (o la cultura, o el que finalment decideixin, políticament, fer encabir amb un nom i un adjectiu) es veu representada en fires internacionals. Va ser, per exemple, a Guadalajara (a Mèxic) i ben aviat serà a Frankfurt. Però no es dóna una imatge d'una literatura amb uns noms punters. Els assistents, els editors, els mitjans de comunicació, es perden en una tirallonga de noms i acaben sense saber qui és qui. I això en el millor dels casos, és a dir quan parlen de literatura que s'escriu en català. En el fons, és necessari, urgent, determinar un cànon, encara que no ens agradi, dels autors que han de ser representatius, dels autors que haurien de ser traduïts, ja que d'una primera traducció pot dependre l'èxit d'una literatura en un mercat determinat.
Quant als països que conec, cal dir que hi ha diferències en la recepció de la literatura catalana. Mentre a Eslovènia la literatura catalana comença a ser reconeguda i valorada, gràcies sobretot a la ingent tasca que duu a terme Simona Skrabec, a Polònia es coneix encara molt poc. Se sap qui és Mercè Rodoreda, i poca cosa més. Hi ha intents de traducció (per exemple, aviat sortirà una traducció d'un llibre de contes de Jesús Moncada, hi ha el projecte de traduir Tirant lo Blanc, però encara queda molt camí per recórrer).
Pel que fa a la teva darrera pregunta, cal dir que són ben diversos els motius pels quals els alumnes estudien català, des de la persona que sent una fascinació per la llengua o la cultura, a la que està enamorada de Barcelona, passant per aquella que té el xicot o la xicota de Catalunya. Per tant, no hi ha un motiu clar i ben definit. Per altra banda, s'ha de tenir en compte que és una assignatura que s'ofereix d'entrada a aquells alumnes que ja estan cursant Filologia espanyola.

A la teva poesia hi ha moltes referències històriques i filosòfiques. Podem deduir-hi, doncs, que la literatura eslava és una de les teves influències a l’hora d’escriure?

Sense cap mena de dubte. Un dels elements positius de conèixer altres literatures és el fet de poder ampliar la tradició de la teva pròpia literatura, aportar-hi elements nous. En el meu cas, hi ha dues línies que m'han marcat molt en la pròpia escriptura poètica: per una banda, alguns poetes d'expressió anglesa, i per altra banda alguns poetes polonesos, o d'una manera més amplia, alguns poetes eslaus. El fet de trobar, principalment, alguns elements de caire moral i una reflexió de caire més metafísic ha determinat que la poesia polonesa o, més aviat, el que Milosz qualifica com a “escola poètica polonesa”, tingui una influència remarcable en allò que escric.

La natura i el paisatge són imatges habituals en molts dels poetes que hem entrevistat en aquestes pàgines. Tu, malgrat haver nascut en un poble, sembles estimar-te més els escenaris urbans. A què ho atribueixes, això?

Potser és degut al fet de viure entre dos mons, el món del poble que, diguem-ho així, és el meu natural, si més no, durant una bona part de la meva vida, i el món de la ciutat on trobo tots els elements que em manquen al poble. En el fons, és estar en una recerca constant entre l'un i l'altre. Per altra banda, però, ho atribueixo més al fet d'haver canviat sovint de geografia. De trobar-me en ciutats diferents, i que aquestes hagin format part de la meva formació. Haver de descobrir contínuament una nova ciutat, acostumar-s'hi, endinsar-se en la seva història, entrar en un procés de vegades de mitificació, és el que després es transforma també en matèria literària. De fet, el que hi ha és una recerca de la pròpia identitat a partir de l'estranyesa, de l'altre que tenim al davant. No és casualitat que això s'hagi produït en la ciutat, i sobretot en ciutats “estrangeres”. M'interessa més la reflexió que provoca ser lluny no ja d'un lloc sinó també d'un mateix (diguem-li exili, encara que voluntari, o posem-li un altre nom) que no pas la ciutat en si.

Quin paper juguen els records —aquestes “imatges fraudulentes”, tal com tu les anomenes— en la teva poesia?

En el llibre Retorns de l'Est tenen un paper fonamental. És a través dels records que ens descobrim a nosaltres mateixos, ja que els modulem tal com volem que siguin, i no pas tal com poden ser realment. A partir d'aquí juga l'estranyesa de reconèixer-se en un mateix en una imatge i en una realitat que són, en el fons, fictícies. Nosaltres som i no som a la vegada aquella persona que filtrem a partir del record. Per això són “imatges fraudulentes”. A la vegada, però, són necessàries per a la nostra creació com a subjecte. Sense records esdevenim el no res, ja que no podem construir-nos la nostra pròpia història.

“La curiositat ens mena a llocs, / i no sabem com escapar-ne”, dius en un dels teus poemes. És aquesta la sensació que t’envaeix en viure a l’estranger? Quins lligams s’hi estableixen per tal que l’escapatòria sigui impossible?

Viure a l'estranger exerceix una espècie d'atracció constant, el fet d'utilitzar una llengua que no és la pròpia, i que no acabes mai de dominar del tot, de conèixer nous costums, i de tenir la sensació que s'està vivint en més d'un món a la vegada exerceix una espècie de poder magnètic que provoca que un no pugui ja deslliurar-se del lloc on ha estat. Però a la vegada, això comporta una doble direcció, i implica també que un seguirà sent ja estranger arreu.

En canvi, els hiverns no són tan agradables. En parles als teus llibres, i en dónes una dimensió poètica. Què simbolitza, per a tu, aquesta estació de l’any?

Com dic en un dels poemes, és l'estació veritable. Per a mi, és completament poètica, sobretot la imatge de l'hivern en les ciutats i països que he tingut la sort de viure. Un hivern fred, i molt sovint amb constants nevades. La imatge de la neu blanca (i el silenci que se'n desprèn) en una nit llarga, juntament amb els arbres ennegrits és captivadora. Potser també pel fet que provinc d'un lloc on la diferència de les estacions no és massa marcada. I la sensació, un cop arribada la primavera, que tot allò era com un miratge, com si no hagués existit, actua de la mateixa manera com els records de què parlàvem abans. Per a mi simbolitza el silenci, o potser la nostàlgia del silenci, l'ensonyament, una letargia en què tot esdevé emboirat, com estar en una irrealitat i voler-se convèncer de la seva realitat.

Per acabar, pot fer-nos cinc cèntims dels teus projectes actuals?

Només puc parlar dels projectes immediats, ja que se'm fa difícil dir què puc fer d'aquí a un any. D'entrada, espero la publicació cap al setembre de la traducció d'un poeta eslovè: Ales Debeljak. I de cara a final d'any i principis de l'any vinent hauré d'enllestir un parell de traduccions, una novel·la i un llibre de poemes. Per altra banda, estic també acabant de perfilar un nou llibre de poemes, però no sé encara en quina editorial es podrà publicar.

Òscar Palazón

(Diari de Tarragona, 14 - 05 - 06)

__________________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC DE XAVIER FARRÉ
Xavier Farré va néixer a L’Espluga de Francolí (Tarragona) l’any 1971. Es professor i traductor. Ha estat lector a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia), a la Universitat de Ljubljana (Eslovènia), i actualment a la Universitat Jagiellonski, de Cracòvia. Ha traduït del polonès els poetes Czeslaw Milosz i Adam Zagajewski. L’antologia que ha preparat de Czeslaw Milosz, Travessant fronteres (Antologia poètica 1945-2000), acaba de ser publicada a l’editorial Proa. També s’ha encarregat de fer la traducció de l’obra teatral Auslöschung/ Extinció, una adaptació que el director de teatre Krystian Lupa ha fet de la novel.la homònima de Thomas Bernhard. I també del mateix director, la versió de Els germans Karamàzov. Ambdues obres per al Festival Grec de Barcelona. De l’eslovè, ha traduït el poeta Ales Debeljak, de publicació imminent. Ha publicat el llibre de poesia Llocs comuns (2004) i, recentment, Retorns de l’Est (tria de poemes 1990-2001) (2005)

Per si les mosques, de Jordi Cervera.

2007-03-04T18:53:00.000Z

Si cerqueu informació sobre qualsevol llibre a www.amazon.com, segur que no us en sentireu decebuts. N’hi ha per dar i per vendre. Hi trobareu opinions d’altres lectors o les ressenyes que en van publicar els diaris. Així mateix, si us ve de gust, podreu encetar-hi un fòrum. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha un apartat si més no curiós. Encapçalat amb la frase “customers who bought items like this also bought”, suggereix al possible comprador altres títols que podrien interessar-li per afinitats temàtiques o estilístiques amb el llibre en qüestió.
Doncs bé, posats a fer l’exercici a la inversa, permeteu-me que us recomani una novel·la per a aquest estiu que ja s’acaba. Si us agrada una prosa farcida de giragonses —això sí, sense anar en detriment de la fluïdesa— que de tant en tant recorda la ploma de Javier Marías, amb pinzellades d’un llenguatge poètic que embelleix la narració, encara que sigui per parlar d’un tema (en principi) tan prosaic com la boxa, tal com va fer Alessandro Baricco a City, amb assassinat inclòs i una dosi d’intriga final, llavors, en aquest cas, hauríeu de llegir Mosques (Pagès editors, 2005), del periodista i escriptor Jordi Cervera.
Mosques, no obstant això, és molt més. Guanyadora del XIV Premi Ferran Canyameres, a més de ser considerada la millor novel·la negra en català del mateix any per Brigada 21 i pels lectors de la llibreria Negra y Criminal, aquesta primera incursió del reusenc en el gènere suposa, també, una dissecció de la psicologia dels personatges que hi apareixen. Potser és per això que el crim no es produeix fins a les acaballes de la novel·la. No en va Cervera dedica tres quartes parts del llibre a bastir-ne els fonaments. A partir de dues històries paral·leles que es van alternant, el lector es familiaritza amb els personatges i les seves aspiracions. Per una banda hi surten Sebastià Garriga, l’alcalde d’un poble del Camp de Tarragona; Joan Vidal, pagès i amic de l’alcalde; i Albert Vallmitjana, un fotògraf de prestigi que, juntament amb la seva dona, Anna Ballester, compra una casa a l’esmentada població per fugir de la gran ciutat. Per altra banda coneixem el boxador Jo Molins en plena acció, durant el combat en què es pot convertir en el nou campió d’Espanya dels pesos pesants. I per descomptat, enmig de tot plegat, també comptem amb la presència intermitent de les mosques que donen títol a la novel·la. Unes bestioles que, a banda d’enutjar els personatges, compleixen una funció simbòlica ja que el narrador les qualifica de “missatgeres del desastre, senyals alades de la misèria, topònims mòbils del camí de l’angúnia, de la ruta final de la mort” (pàg. 155). Els insectes semblen ser, doncs, l’únic nexe entre les dues línies argumentals de la novel·la. Tot i això, cap a la meitat del llibre, veurem que totes dues hi conflueixen. O millor dit, topen l’una amb l’altra. I de resultes d’aquest xoc, en sorgeix el conflicte. Es crea un triangle amorós, els fets es desencadenen de forma inevitable i, finalment, s’esdevé la tragèdia.
Mosques és, sens dubte, un llibre a tenir en compte. Però no és l’únic. Recentment, Jordi Cervera n’ha publicat quatre més. Sense moure’ns de l’àmbit narratiu, per exemple, tenim un altre triangle, El triangle blau (Cossetània edicions), “la història d’unes passions furioses”. En canvi, si us estimeu més la poesia, hi ha diverses opcions. Talaiot i Rentadora (ambdós a Edicions del Salobre) i Metrònom (Cossetània) són els títols dels seus darrers poemaris. Sense oblidar, per cert, que aviat sortirà Tanta xerrameca cansa (Pagès editors), l’obra amb què va obtenir el Premi Benet Ribas 2006. Com veieu, l’oferta és àmplia. Ara la decisió és vostra. Trieu el que trieu, però, estic segur que en gaudireu. I és que Cervera és un autor de qualitat que cal seguir de prop.

Òscar Palazón

(El punt, 25 -09 - 06)

Entrevista amb Roser Guasch, per Òscar Palazón.

2007-02-11T16:40:00.000Z

Un dels trets de la teva escriptura és la concisió. És per això que vas decantar-te cap a la poesia? Creus que algun dia podries escriure una novel·la, per exemple?

La poesia permet dir molt amb poques paraules. Sempre m’ha semblat un repte poder expressar el màxim amb el mínim. Si ho puc dir en dues línies, per què ho he de fer en dos fulls? I posats a anar més lluny, no es tracta de dir, sinó de sentir. Una novel·la, un dietari, un llibre de prosa poètica, un altre llibre de poesia, qui ho sap el que vindrà? I si no ve res més, tampoc passa res!

Quina importància té la natura en la teva obra?

La mateixa que té en la meva vida. Jo també sóc natura. Tots ho som. No ens podem deslligar d’aquesta veritat tan elemental. En la poesia que escric sempre hi ha les vinyes. El meu pare, quan vol estar bé, diu, me’n vaig a la vinya. I se n’hi va. Allí aprens que, malgrat els hiverns, un dia inesperat, la vida retorna.

El poeta veneçolà Arturo Gutiérrez escriu que “De las piedras se habla con envidia,/quizás, porque ellas no hablan.” I més endavant afegeix: “De ellas se escribe siempre/para hablar de otra cosa”. Com a autora de L’amistat de les pedres, hi estàs d’acord?

Les pedres són memòria fòssil. És una memòria tan pura que el llenguatge no hi cal. M. Yourcenar fa dir a l’emperador Adrià: “Cada pedra era l’estranya concreció d’una voluntat, d’una memòria, d’un desafiament a vegades”. En aquesta concreció hi veig un tresor.

Sovint, els teus poemes parlen de la vida diària. S’amaga alguna cosa rere aquesta quotidianitat? O bé vols destacar la poesia que ens envolta?

La poesia és a tot arreu. Ens pensem que l’escrivim als llibres, però la poesia ja és. La inspiració deu ser el punt de descoberta d’aquesta realitat. Després ve la feina. La tria de les paraules. Deixar-ho i tornar-hi. A vegades no tocar res més i d’altres recuperar el punt trobat. Sobretot sense cap pressa. Comparteixo la idea d’en Comadira que la poesia no neix de la raó sinó de la força del sentiment.

El teu darrer poemari, La terra del record, es basa en les pintures de M. Teresa Baltasar. Quins avantatges té la creació d’un llibre d’aquestes característiques?

El més important és el fet de compartir significats, sentits, lligams, definicions i mirades del mateix llenguatge. És intercanvi i és il·lusió. Amb la M. Teresa Baltasar compartim el paisatge i la història del Baix Penedès interior. Trobem en les nostres arrels un signe d’identitat. En aquest llibre n’hem volgut sintetitzar l’essència a través del celler de casa seva. Des del record.

Dos dels teus poemes (“Urgències” i “Quiròfan”) recorden “Tulips”, un poema de Sylvia Plath publicat el 1965. La temàtica hospitalària, certes imatges i un jo poètic desvalgut hi coincideixen. Existeix, doncs, una mena de connexió intuïtiva entre creadors de diferents èpoques i cultures?

No hi ha connexió intuïtiva només entre creadors sinó també entre entrevistadors! La periodista Eva Piquer va lligar, fa sis anys!, una ressenya de L’amistat de les pedres amb l’aparició de Birthday Letters de Ted Hughes, marit de Sylvia Plath. L’Eva Piquer va titular l’article “Poesia o mentida” i em va fer adonar que la paraula mentida sortia diferents cops al meu llibre. Ella citava a algú que deia que el poeta és un mentider, doncs, que sempre explica la veritat.

Per què la majoria de les citacions que encapçalen els teus poemes són d’homes?

No faig diferències. Reivindico la poesia escrita per dones pel que ha estat de silenciada. En aquest sentit, veure que en gairebé totes les antologies recents de poesia continuen sortint una o dues dones, només, em sembla bastant greu. Sempre que a classe, per exemple, parlo d’en Riba, també ho faig de l’Arderiu, encara que ella no surt en cap llibre de text. Però és que no surt ni ella ni cap més poeta! La poesia no és d’homes ni de dones. La poesia és o no és.

Sabem que, esporàdicament, fas crítica literària a la premsa. Què ha de tenir un llibre perquè n’escriguis una ressenya?

A vegades, les ressenyes són fruit d’encàrrecs. Altres vegades, voluntàriament escric sobre llibres d’autors que conec. Sempre, però, escric sobre els llibres que m’agraden, que penso que són bons llibres. Això m’ho va ensenyar la Maria Àngels Anglada. Ella deia que, dels llibres dolents, el que s’ha de fer és no parlar-ne mai, i ho practicava!

Després de guanyar alguns premis literaris, n’has format part del jurat. Havent-ne estat a tots dos costats, quina valoració en fas?

Quan era adolescent i em presentava a concursos literaris, en deien així, moltes vegades havia quedat segona. Moltes vegades. No sabia entendre què tenia el primer premi i què tenia el meu segon. Ara ho entenc millor. Sovint, el primer, el segon i el tercer són tots el primer. No sé quin estrany atzar participa del premis...

El text amb què vas participar al cicle Lletres a Taula de la Tardor Literària 2004 pronosticava que “el temps s’endurà les paraules que hem dit”. Penses que la literatura és una manera eficaç per lluitar contra l’oblit?

L’oblit sempre acaba fent bé la seva feina. I la literatura, si és bona, també. Vaig escriure que “el temps s’endurà les paraules que hem dit”, i el que continua, per expressar que allò que queda de debò són els bons moments. Amb el temps, oblidarem de què vam parlar en aquells dinars i sopars de les tardors literàries, unes tardors literàries que a Tarragona s’omplen de festa, però sempre en quedarà el record i el somriure dels instants viscuts. Una esperança compartida, un desig encès o un somni encara per explicar.

A Plena de tu afirmaves: “Torna el desfici si no escric”. Escriure és, per a tu, una necessitat?

Per mi escriure és una manera de ser. Et posaré un exemple. De sempre que m’he sentit “quina lletra més maca que tens”. I deu ser veritat, perquè m’ho continuen repetint. Llavors dic “gràcies”, i tot seguit penso que aquesta lletra tan maca no em costa gens. A veure si m’explico, vull dir que jo no he fet res addicional per tenir aquesta lletra. És la meva. Tinc la sort de tenir-la maca. Punt. Si m’hi hagués d’esforçar terriblement, no tindria sentit! Crec que amb totes les arts passa una mica el mateix. El vers “torna el desfici si no escric” fa referència al desfici que sentim si ens allunyem del que som.

Òscar Palazón

(Diari de Tarragona, 26 març 2006)

______________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC DE ROSER GUASCH

Nascuda a les Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès, el 1969, resideix a Tarragona. És filòloga. Professora de secundària. Col·laboradora en suplements de cultura de diaris i revistes, es dedica també a la investigació literària. Ha publicat L'amistat de les pedres (Arola Editors, Tarragona, 1999. Premi Miquel Martí i Pol 1998), Plena de tu , Ed. Trujal, Cambrils, 2003, i La terra del record, Arola Editors, Tarragona 2005.

Entrevista amb Noemi Bagés, per Òscar Palazón.

2007-02-11T16:23:00.000Z

Molts autors novells comencen a publicar amb l’obtenció d’un premi literari. En el teu cas, en canvi, les coses no van anar pas així. Pots explicar-nos com vas treure el teu primer llibre?

Doncs tens raó. No van anar pas així. Des de ben petita, havia somniat a escriure algun llibre, però em semblava impossible, fora del meu abast. Vaig començar a creure que hi havia alguna possibilitat quan a l’editorial Barcanova em van proposar llegir alguns originals que es plantejaven publicar per donar-los la meva opinió. Tenir a les mans aquelles històries impreses en folis Din-A4 i relligades amb cargolins de plàstic em va fer pensar que no era una idea tan sonada, que jo també n’escrivís una. Al capdavall, no hi tenia res a perdre! Així que vaig posar la meva història en un sobre, la vaig enviar i al cap d’uns quants mesos em van trucar per telèfon per dir que hi estaven interessats.

Com et sents després de ser una de les autores més venudes a Tarragona durant aquest darrer Sant Jordi?

Sorpresa! Molt sorpresa! Si que les meves novel·les es publiquessin ja em semblava impossible, que es venguessin (i bé) ni m’havia passat mai pel cap, de veritat. Aquest Sant Jordi ha estat el primer en què he participat activament com a escriptora, i ha estat una experiència increïble: en teoria els lectors han d’existir, però jo no els conec. Escriure és un acte solitari, i els lectors, per a mi, eren uns éssers que devien existir, però no n’era del tot conscient. Em va impressionar una mica veure persones comprant I la mort em parlava, demanant-me que els el signés. Encara més que algunes em diguessin: “El primer em va agradar molt, per això quan vaig llegir al diari que n’havies escrit un altre vaig decidir que compraria el teu.” Que entre tots els llibres que hi ha compressin el meu em va fer témer que se sentissin estafats. I si després no en gaudien? Quina estona més malaguanyada! Espero que tots els meus lectors creguin que van invertir bé els seus diners... Però tornant a la pregunta: a més de sorpresa, molt satisfeta, perquè la literatura amb l’etiqueta “juvenil” (deixant de banda casos molt particulars) sol passar desapercebuda. Que es trenqués aquesta tendència m’ha alegrat.

Ser professora de secundària facilita la teva tasca com a escriptora de literatura juvenil?

Sí, n’estic convençuda. Estar-me diàriament amb els nois i les noies a la classe, als passadissos, al pati... em fa conèixer moltes realitats diferents, moltes vides. És clar que podem dir que tenen uns patrons de conducta i uns interessos generalitzats (la preocupació pels canvis, per l’acceptació dels qui volen com a amics, la descoberta de nous horitzons...), però cadascuna de les persones que seuen en aquelles taules són un món en si mateixos. Jo intento ensenyar-los a accentuar i distingir esses sonores d’esses sordes, però tinc clar que jo, d’ells, n’aprenc moltes coses. Els lectors juvenils em solen preguntar si els personatges són algú en concret, alguna persona que existeix. Jo els responc que els meus personatges no són una persona, en són moltes al mateix temps: la mirada d’una, les paraules d’una altra, una anècdota, encara, d’alguna altra. Per això m’agrada tant escoltar-los, i per això em suposa un premi tan gran que de vegades em diguin: “Com pots fer que els personatges siguin tan creïbles? Com saps tan bé què pensem, què sentim?”

En unes declaracions recents també recomanaves “I la mort em parlava” a un públic no tan jove. Quina seria la frontera, per a tu, entre una novel·la juvenil i una per a adults? La temàtica? El vocabulari? L’estructura?

Penso que I la mort em parlava també està dirigit als lectors adults perquè he mirat de construir-hi molts punts de vista, molts personatges que viuen la mateixa situació i s’enfronten al mateix problema, i més de la meitat d’aquests personatges són adults. De vegades, en les novel·les juvenils, els protagonistes són tots adolescents, i els adults són personatges secundaris o que, en tot cas, desenvolupen patrons previsibles, que actuen com creiem que els adolescents pensen que hem d’actuar. També pot passar que els personatges adults siguin plans i segueixin rols de suport: el dolent, per exemple, a què s’enfronten els protagonistes d’una novel·la d’aventures. En el meu cas, els adults també són protagonistes, i estan caracteritzats psicològicament de manera complexa: tenen dubtes, problemes, se senten insegurs i no saben com actuar en moltes ocasions. Ser adolescent és difícil, ja ho sabem, però ser el pare o la mare d’un adolescent ho deu ser més. I si hi afegim els nostres fantasmes particulars, la cosa es complica.
La frontera entre una novel·la juvenil i una per adults pot ser imperceptible. Una obra per a infants no ha de tenir un vocabulari complicat, però una per a adults pot tenir-lo molt simple. Alguns temes són perfectament vàlids en tots dos casos: les relacions o les aventures, per exemple. Així que penso que depèn de la identificació que pugui fer el lector amb algun dels personatges.

A fi que els personatges d’una novel·la juvenil siguin versemblants, entre d’altres factors, han de parlar com els nois i les noies d’avui. I tots sabem com parlen! T’ha creat això algun conflicte a l’hora d’incloure determinades paraules als teus llibres?

Suposa buscar alternatives a tot el seguit de vocabulari no acceptat. Potser ho fa que sóc professora de llengua, però vull que tot el que apareix als meus llibres sigui normatiu. Fins i tot les combinacions de pronoms febles, tan allunyades de la parla del carrer! Miro d’imitar-ne el ritme i la sintaxi.

De fet, una de les característiques de les teves novel·les és la profusió de diàlegs que hi apareixen. Com els desenvolupes? Els llegeixes en veu alta per tal que sonin amb naturalitat?

M’agrada incloure diàlegs. En tots dos llibres n’hi ha força, és cert. I en el darrer, a més, n’hi ha de diversos tipus. Hi he experimentat. Quan escric miro d’imaginar-me l’escena com si fos una pel·lícula, com si s’estigués produint i jo només la transcrivís. I després, sí, les llegeixo en veu alta.

De quina manera vas documentar-te per escriure “Perdoni...”? Va ser molt complicat imaginar i reproduir-hi una conversa entre Ausiàs March i Joanot Martorell?

Vaig visitar alguns museus i, sobretot, vaig aprofitar totes les enciclopèdies sobre història, cultura i literatura dels Països Catalans que els meus pares m’havien anat regalant durant anys. Gràcies a ells no vaig haver de moure’m gaire de casa.
La conversa entre els dos escriptors més importants del segle XV em va suposar un petit dubte: crear personatges que han existit realment pot suposar no ser fidel del tot a la realitat. Podia escriure aquella conversa d’aquella manera? Enganyava els lectors, que d’entrada, tindrien uns dotze o tretze anys? Bé, en tot cas, una conversa com aquella podria haver-se produït, i la ficció és ficció. I sempre m’he preguntat de què devien parlar els dos cunyats, cavallers i escriptors.

Els personatges de la teva primera novel·la són nens. Els de la segona, adolescents i adults. Estarà el teu següent llibre protagonitzat per adults únicament? Estem davant d’una evolució en la teva obra?

Doncs per ser sincera, encara no ho sé. Si és que hi ha d’haver un proper llibre, encara no té personatges. Pel que fa a l’evolució, amb dues obres és una mica difícil de dir, però crec que sí que hi ha unes diferències que és probable que es mantinguin: la interrelació d’arguments i punts de vista, el tractament del temps narratiu, i la caracterització psicològica dels personatges són tècniques que vaig treballar en el segon llibre i que m’han estat molt interessants a l’hora de construir el text. Pot ser que continuï treballant-los en el futur.

Acabes d'obtenir un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per crear una pàgina web. Pots fer-nos cinc cèntims del teu projecte?

El lloc web serà noemibages.cat i s’estructurarà en quatre blocs: les meves obres i els llocs de la ciutat de Tarragona que hi apareixen; autors convidats, especialment de les nostres comarques, per recomanar alguna de les seves obres i entrevistar-los; un espai de difusió de creacions literàries d’autors juvenils, i, per acabar, un fòrum perquè els joves lectors puguin fer crítiques de llibres que han llegit i recomanar obres a altres joves. Espero que es converteixi en una plataforma de difusió literària.

I per acabar, pots explicar-nos com veus el panorama de la literatura infantil i juvenil a casa nostra?

Crec que viu un bon moment. Hi ha molts autors i moltes autores catalans que escriuen literatura infantil i juvenil i, per tant, hi ha molta diversitat temàtica perquè els lectors puguin remenar i triar.

Òscar Palazón

(Diari de Tarragona, 5 agost 2006)

____________________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC DE NOEMI BAGÉS

Vaig nàixer el 1974 a Frankfurt (Alemanya), perquè els meus pares, que són de Flix (localitat de la Ribera d’Ebre) hi van viure durant quinze anys. La meva família va instal·lar-se a Tarragona quan jo tenia dos anys.
Vaig estudiar al Col·legi Santa Teresa de Jesús, a Tarragona, durant catorze anys. Després, em vaig llicenciar en Filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili.
Sempre he treballat com a professora de llengua i literatura a secundària; set anys al Col·legi Sant Pau, a Tarragona i, actualment, a l’IES Josep Tapiró, a Reus. Tinc la sort de treballar en allò que sempre he volgut: puc dir que em guanyo la vida amb el meu hobby.
Fins ara m’han publicat dues obres (ambdues l’editorial Barcanova): Perdoni, a quin segle diu que som?, destinada a lectors de dotze anys en endavant, i I la mort em parlava, per a nois i noies més madurs.

Escriptors del Camp de Tarragona, una presentació

2007-02-03T22:05:00.000Z

Ens presentem. Potser no caldria, perquè el darrer any i mig han sovintejat les notícies amb protagonisme de l’epígraf que presideix aquesta secció, Escriptors del Camp de Tarragona, però avui que comença aquesta col·laboració setmanal és una bona oacasió per explicar qui som i perquè ocupem l’espai que amb tanta amabilitat ens cedeix aquest diari.
A partir d’ara, cada dimecres es parlarà de literatura escrita en llengua catalana per escriptors d’aquesta àrea geogràfica més o menys difusa que anomenem Camp de Tarragona. Si fem memòria, recordarem que la tardor de l’any 2001 el Departament de Filologia Catalana de la URV i l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Tarragona convocaven per primera vegada els escriptors en català d’aquesta regió amb una sèrie de propostes. El punt de partida era que, constatat l’alt nivell de creativitat literària del col·lectiu –no organitzat i sense consciència comuna-, s’observava que l’activitat desplegada no tenia –no té- un ressò mediàtica i popular en correspondència. Per pal·liar-ho, s’endegava una doble línia d’acció: per una part, establir trobades periòdiques, amb assumptes concrets, dels escriptors; per altra, iniciar una sèrie de sessions monogràfiques –lectura de textos, comentaris de l’escriptor- dedicades cada una a un autor.
En la segona iniciativa, L’escriptor convidat, s’ha aconseguit un èxit espectacular, superior al que es podia preveure, tant per la qualitat artística de cada una de les lectures de textos, a càrrec de professionals, com pel grau d’implicació dels escriptors convidats com les la quantitat de públic que hi ha assistit com per la satisfacció expressada per uns i altres al final de les actuacions, convertides en petites i efímeres però gratificants iniciacions als escriptors que en menys de dos anys hi han desfilat: Josep Anton Baixeras, Xavier Amorós, Olga Xirinacs, Montserrat Abelló i Joaquim Mallafrè. No tot s’ha fos en una nit: uns fulletons acuradament elaborats i la web elaborats per a cadascun, perduren.
La primera de les iniciatives és l’origen d’aquest article. A partir de debat entre els escriptors i de les converses amb diversos mitjans de comunicació, s’ha arribat a resultats concrets com la secció que avui s’inaugura. Es traca d’un espai fix elaborat per Escriptors del Camp que aquest diari us ofereix cada dimecres. S’hi comentaran llibres, es farà balanç de col·leccions literàries, s’examinarà l’activitat d’editorials... en definitiva, s’estableix una plataforma que reflectirà una activitat artística abundant i de qualitat, sense provincianismes ni complexos, perquè l’escriptor s’adreça a un públic amplíssim, divers, idealment universal, i, alhora, molt sovint té uns punts de connexió –llengua, paisatges, maneres de sentir- amb la realitat immediata que, d’entrada, els hauria de fer més valorables pels lectors dels indrets on viuen i creen la seva obra.
En ús de les facultats que m’han estat conferides, tallo la cinta inaugural d’aquest espai de cultura. Esperem que enriqueixi el diàleg artístic, que orienti el possible lector i que contribueixi a convertir aquest bocí dels Països Catalans en un territori més allunyat de la barbaritat i més favorable a la convivència culta entre les persones.

Magí Sunyer

El vell somriure de la veritat, de Jordi Agràs

2007-02-03T21:57:00.000Z

Guanyadora del primer premi Pragma de narrativa, aquesta novel·la s’ajusta perfectament a les pretensions de la convocatòria de recuperar Reus i el Baix Camp “com a trampolí per a la imaginació”. Jordi Agràs, sense necessitat d’estímuls d’aquesta mena, ja hi havia contribuït en la seva primera novel·la publicada, El Fortuny retrobat, una entrada afortunada en el camp de la literatura. Amb la segona, tenim la confirmació que som no tan sols davant una persona culta que ha escrit una novel·la sinó davant un novel·lista. Potser algun dia Jordi Agràs ens farà conèixer resultats de dedicacions a algun altre gènere literari, no ho sé, però des de l’evidència actual es pot afirmar que disposa d’aquesta capacitat per crear universos poblats de personatges vius que defineixen el novel·lista. L’enjòlit que provoca la resolució de tres misteris interconnectats –un crim, unes joies, un quiròfan clandestí- sostè el ritme de la narració, però el novel·lista hi introdueix més i més personatges amb les seves històries incorporades que enriqueixen la trama i la diversifiquen. És així que la novel·la es converteix en el compendi d’unes quantes novel·les possibles, subordinades a l’interès de la trama principal. Aquesta subordinació no elimina la sensació que és en algunes de les accions laterals que trobem les millors pàgines de la novel·la, més i tot que en les peripècies d’un protagonista que recull molts trets del tòpic del personatge perdedor, assuavits per un tractament humorístic que sembla un constituent de l’escriptura de Jordi Agràs. La novel·la juga a moltes bandes alhora: intriga, humor, crítica social, costumisme, caricatura... i així apareixen unes quantes possibilitats de novel·la que es resolen en benefici de l’opció triada per l’autor sense que les altres quedin anul·lades. Pere Anguera, en el pròleg, descarta que es tracti d’una novel·la en clau, i ell i l’autor ho saben millor que jo, però al lector li queda la sensació que, si bé el periòdic reusenc no passa de ser una entelèquia, aquelles dones i aquells homes de l’alta burgesia local podrien respondre a models del natural. Deu ser més plausible llegir-los com a síntesis, de la mateixa manera que ho són relats com el de l’experiència hyppie de la Roser o el de les aventures parisenques de la puta vella trobada per casualitat en un bar de mala mort de Barcelona. Si no hi podem reconèixer personatges reals, sí que s’hi fa notar l’ambició de construir el referent literari d’uns mons que, si no han existit d’aquesta precisa manera, són reals en la majoria de detalls, ni que s’hagin repartit de manera aleatòria. Potser per aquesta mateixa potència narrativa, que de vegades ultrapassa les necessitats estrictes del relat, fa la impressió que en determinats passatges el to menor propiciat per l’humor no beneficia gaire la possible volada que la narració hi podria agafar. Jordi Agràs està capacitat per escriure una bona sèrie de novel·les que ofereixin una visió del Reus contemporani similar a la que la novel·la realista va proporcionar de determinats indrets, ni que sigui des d’uns altres plantejaments. Per aconseguir-ho, potser hauria de reforçar, d’esporgar d’elements anecdòtics, els personatges vertebrals i potser també definir-los d’acord amb un interès general. Però tot això són exposicions de desitjos, elucubracions gratuïtes, i cadascú ha d’elaborar el seu projecte. Ara tenim aquesta novel·la, sovint divertida, de tant en tant enlairada, que demostra en Jordi Agràs una força com a creador que li obre unes grans possibilitats. Aquí el material i l’energia si de cas sobren més que no falten. El lector d’El vell somriure de la veritat ho percebrà, perquè és el primer que s’hi transmet, i la llegirà amb molt de gust si supera l’entrebanc visual interposat entre el text i la lectura per un cos de lletra mínim, inadequat per a un llibre tan amè i, amb una bona promoció, destinat a obtenir l’accés al gran públic com la novel·la de Jordi Agràs.

Magí Sunyer

Els persistents

2007-02-03T21:45:00.000Z

Ramon Pallicé és un novel·lista lent però d’escriptura segura. Quan va publicar Cap de brot, va sorprendre a més d’un per la materialització d’un projecte llargament anunciat, i la continuació s’ha fet esperar, però finalment ha arribat amb Els persistents. Ell que es va presentar amb una novel·la històrica quan semblava que el gènere havia periclitat, ha pogut assistir, entre un i altr relat, a una sorprenent resurrecció de la modalitat, sorprenent sobretot per la sistemàtica revisió dels tòpics de la història nacional que ja semblaven reservats a les neveres per a englantines. Però Ramon Pallicé va a la seva, no té res a veure amb aquesta operació comercial. Ell es va proposar bastir l’èpica de la Catalunya derrotada del segle XVIII, i si la primera novel·la se centrava en un guerriler antiborbònic que esdevenia cap d’una nissaga dedicada al comerç i amb la dèria persistent de trobar el moment oportú per recuperar les llibertats nacionals perdudes, en aquesta va avançar la narració cap a finals de segle, en temps dels rebomboris del pa i de la Guerra Gran. L’acció es reparteix entre Barcelona, Reus, Anglaterra, Amèrica del Nord i la mar, perquè el personatge que assumeix el major protagonisme és, sobretot, un mariner. Només li sabria retreure un final una mica esganguelat, fa l’efecte que l’aventura entre els indis se li arribi a escapar de les mans; en la resta del llibre –en quasi tot el llibre- la proporció entre el projecte patriòtic que anima la família protagonista i les vides privades està ben trobada, de manera que si les grans accions aixequen l’esperit amb l’alè de l’epopeia –una epopeia burgesa i al cap i a la fi fracassada en el seu objectiu central, però vigoritzada per la fe en un gran ideal- les relacions personals emocionen, tant quan es polsa la corda de l’erotisme com, i de manera superior, quan arriba el moment de les grans renúncies. El sacrifici que la Rosa fa del seu gran amor, per la diferència de posició social, acceptada amb dolor però sense vacil·lacions en el context de la societat de l’època, constitueix un dels moments que explica al lector fins a on arriba l’art narratiu de Ramon Pallicé.
Els persistents és, sobretot, una novel·la patriòtica, però no ens hi enganyem, l’esperit que la travessa, no dissimulat en cap moment, sempre amb les cartes enlaire, no la priven d’arribar a ser una excel·lent novel·la. Més enllà de la documentació i del temps dedicat a cada una de les novel·les, que deuen explicar l’escassesa de lliuraments literaris de Ramon Pallicé, la novel·la funciona, quan tantes altres amb molta més promoció mediàtica fracassen, pel tremp de l’escriptor, perquè per a ell escriure no és un exercici que es practica per obtenir uns diners o per ascendir un esglaonet més en l’escala del cursus honorum en què s’han convertit les trajectòries literàries, amb molt poc de marge per a les sorpreses, tot ben controladet per mans conservadores. En Ramon Pallicé i en aquesta novel·la, com en l’anterior, hi trobem aquell espai per a la diferència i el cop de geni que falta en altres productes –i no únicament de literatura històrica- eixits d’unes cadenes de producció amb ben poc de suc. Per això d’Els persistents en arriben a interessar de veritat tant la vida col·lectiva com la privada.

Magí Sunyer

El mercant, de Jordi Tiñena

2007-02-02T20:38:00.000Z

Una de les facetes més admirables d’un novel·lista pot ser la seva capacitat per assolir riscs, tant formals com temàtics. És fàcil caure en la temptació d’escriure la mateixa història, de transitar els camins coneguts. Però la qüestió seria si s’ha de tenir en compte la unitat de l’obra sencera d’un escriptor o, pel contrari, hem d’atendre cada peça concreta i posar-nos en el lloc del lector.
Des dels primers llibres que Jordi Tiñena ens proposa noves perspectives a cada lliurament de la seva extensa obra. Registres tan diversos ens obliguen a veure’l com un treballador incessant que necessita copsar l’abisme abans de cada temps d’escriptura. Només així, en la recerca de noves vies, sembla trobar l’impuls adequat per enfrontar-se de nou al paper en blanc.
El resultat d’aquesta recerca ens posa en contacte amb dèries molt diverses. La novel·la històrica, la urbana, una certa estima per la novel·la de l’Europa de l’Est. Però sovint sorprèn el lector amb obres que extremen el seu punt de vista. Com és el cas d’El mercant, una fantasia amb la mar com a emblema que investiga en la nostra capacitat per acceptar l’inacceptable.
Tiñena ens explica l’estranya aventura d’en Sean, un confiat americà que, per una errada lamentable, acaba presoner en una mena de Guantánamo flotant. En aquesta situació inesperada, el protagonista viurà tot tipus de transformacions, sempre amb la condició humana com a motiu principal de la història. Sean es convertirà en tots els altres éssers que portem a dins alhora que defensarà els escassos privilegis que li queden.
Narrada amb un pols cinematogràfic, amb nombrosos canvis de ritme i de fortuna que atrapen el lector, El mercant és una novel·la inusual, molt ben escrita, arriscada per la seva aposta. I és també una obra que ofereix un final esplèndid quan més difícil ens sembla tancar la història que transcorre davant dels nostres ulls. Aventura i pressa de consciència, Kafka i Jack London revisitats des de la narrativa més actual amb l’encert i l’agilitat d’un novel·lista a tenir en compte.

Xulio Ricardo Trigo

(Publicat a Serra d'Or)

Poesia subterrània

2007-02-02T20:18:00.000Z

Quan entre nosaltres ben just si ningú n’havia sentit a parlar, l’escriptura més radicalment d’avantguarda tenia una vitalitat sorprenent al Camp de Tarragona. Això va començar en els anys setanta i els protagonistes van ser, sobretot, Marcel Pey i Pep Saragossa, que signava els llibres amb pseudònim, el nom real de la mítica Marilyn Monroe, Norma Jean. S’editaven uns llibres excepcionals, de tirada reduïdíssima, sense cap pretensió de comercialitat, en què convivien les paraules i tota mena de grafismes i que, quan la immensa majoria de poetes joves del país circulaven pel realisme poètic i, com a molt, s’incorporaven al neoformalisme foixià d’El Mall, es feien ressò del pop art i de l’underground. La Montse Palau els va dedicar una tesi de llicenciatura que no comprenc per què no s’ha publicat mai, amb una selecció de textos. Des dels primigenis intents de constituir un grup, en el Col·lectiu Heroïna, del qual també va formar part l’Ismael A. Lludrigues, eren absolutament perceptibles el tremp de pura avantguarda que els animava i la força, provinent de l’autenticitat, d’una poesia que no es conformava amb la paraula. No em voldria ficar en el terreny dels especialistes en l’afer, però em sembla que el seu cas és singular en la poesia catalana del moment.
Després l’avantguarda ha fet un camí important en aquestes comarques, i segurament el protagonisme més evident ha correspost a les iniciatives de Francesc Vidal i Montse Cortadellas, en les nombroses revistes i pamflets de tota mena de circulació peculiar i sempre a l’altra banda del convencionalisme, però aquella embranzida de fa trenta anys tenia una singularitat distintiva respecte al que va venir després: sortia de la literatura, i no de les arts plàstiques, ni que les utilitzessin i els concedissin una gran importància. Encara que els artistes subterranis que van aflorar en els anys vuitanta reconeguessin el paper dels predecessors, sobretot de Marcel Pey, el punt de partida era un altre. L’únic autèntic seguidor de la línia que aquests havien encetat, el molt enyorat Jordi Salort, que signava Gel Gelinda, va morir massa jove perquè es pogués comprovar cap a on derivava el que s’apuntava en els llibres que va editar amb procediments manuals.
No sé si Josep Saragossa continua escrivint poemes, jo no n’he vist més des de llavors; qui sí que ha mantingut una producció, si no constant –quin mèrit té la constància en poesia?, serveix per a altra cosa que per a fabricar poetes de curriculum vitae?- continuada i d’una alta qualitat és Marcel Pey. Molt poca gent la coneix de veritat, perquè per comprendre la poesia de Marcel Pey s’ha de llegir en els llibres de tirada limitada que ell mateix es publica, en els formats més diversos i menys convencionals, amb fotografies tractades i sempre en base a la construcció d’una història. S’han de veure aquests llibres per comprendre el seu autor quan explica que ell, tant en les publicacions com en els quadres que exposa, sempre fa poesia, que ell és un poeta, i no un artista plàstic. Tal com passa amb l’autèntica poesia, aquesta, ni que obtingui l’esplendor en els llibres amb imatges, passa la prova de l’arc, que en la poesia sempre és la de la lletra sola. Ell va publicar un primer recull de textos a Vae victis, i un altre a Falling down, i un i altre constitueixen mostres de la poesia més original escrita en aquest país en les últimes dècades, i si no se n’ha adonat més gent és perquè sembla que aquí la poesia es llegeixi només des d’uns determinats prejudicis, que sovint tapen les propostes més brillants.
En el vell debat, promogut entre nosaltres per J. V. Foix, sobre l’autèntic significat de les avantguardes, aquesta poesia ajunta la qualitat d’investigació artística amb la d’alenada vital, i així aconsegueix la conjunció perfecta.

Magí Sunyer

Joaquim Mallafrè: La llengua del traductor.

2007-02-02T20:06:00.000Z

Dimarts feiner a Reus. Arribo massa d’hora. Temps de revisar les notes, d’anar amunt i avall del carrer Major. És una ciutat que freqüento els caps de setmana. Potser perquè fa goig remenar entre els llibres de la Galatea i la Gaudí, fer un bon àpat a La Ferreteria i deixar que avanci la tarda al cafè de Reus. Avui trobo els carrers sense la gatzara pròpia dels homes i dones que fan compres, passegen i es diverteixen a la manera del segle XXI. Però la cita amb Joaquim Mallafrè a les portes del Centre de Lectura és una bona ocasió per a un canvi de perspectiva, per a entendre l’altra vessant de la ciutat, el cultural, l’històric, i fer d’aquest dimarts un dia dels que agrada conservar en la memòria.
Durant l’espera, m’esforço a imaginar com seria la vida a Reus durant la infantesa del traductor de l’Ulisses, i penso que, d’alguna manera, totes les ciutats petites amb història tenen punts de confluència. És Reus el Dublín d’en Mallafrè? Quins són els primers passos d’aquest català que ha deixat una empremta indubtable en la llengua escrita dels últims anys? Trobar una resposta a aquesta pregunta ja justificaria l’entrevista, però sóc conscient que hi ha més.
Mallafrè ha traduït al català obres cabdals de la literatura: l’Ulisses, de Joyce; el Tom Jones, de Fielding; la Utopia, de More, el teatre de Beckett o el de Harold Pinter, entre moltes d’altres. Ha exercit com a professor durant més de 30 anys a universitats catalanes; també és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual ha estat vicepresident, i l’han distingit amb premis com el Nacional, el de la Crítica o la Creu de Sant Jordi.
Aquesta vàlua intel·lectual i moral de qui ha estat un dels protagonistes de la cultura escrita a casa nostra contrasta amb l’actitud sempre distesa del personatge. Sabem, gràcies als estudiosos que han burxat en els engranatges de la seva feina, que Mallafrè és un treballador minuciós, intens, que persegueix l’excel·lència, potser com a recurs contra les dificultats. Però sempre m’han semblat admirables els qui després d’un esforç màxim saben transmetre aquella part de felicitat personal que conté el treball literari.
Per això somric quan el veig acostar-se per un carrer lateral. Ell també arriba d’hora, i anem cap al Centre de Lectura, un dels escenaris més preats de la seva ciutat fetitxe...

“A casa meva érem de classe treballadora. El meu pare pertanyia a la primera generació urbana i va venir a treballar a Reus des de Mont-Roig. El llenguatge popular aleshores era un català molt ric. Hi vaig entendre des de petit les diferències entre l’oriental i l’occidental perquè aquesta ciutat és un lloc de confluència. A més que la meva família té un especial gust per les frases fetes, pels jocs lingüístics. La base que conforma tot això és molt rica, però jo me n’adono molt més tard, quan prenc consciència a través de la meva feina. L’escola i la universitat de l’època eren en castellà.”

M’ho explica mentre travessem les sales del Centre tot cercant un lloc adient per a les fotografies. Finalment ens situem en un racó de la sala principal, amb la llum tímida de la finestra, els prestatges de fusta i llibres nous darrere els vidres. Seu a la taula ovalada i veig a través de la pantalla digital de la càmera el seu rostre de professor amable, gairebé comprensiu. Però no m’enganyo. A l’aguait hi ha el traductor inflexible, exigent fins a la desesperació. Li pregunto com va néixer a la literatura, si li van influir els mestres...

“Quan van posar el meu pare al camp de concentració, la meva família va tenir la sort de comptar amb l’ajuda d’una veïna. Era soltera, néta de militars liberals i tenia alguns contactes que van poder avalar el pare. En agraïment, la van fer padrina del primer fill que va néixer després de la guerra. Vaig ser jo i, des d’aleshores, vaig tenir dues cases. Ella, dependenta de botiga, venia d’un sector més il·lustrat. Em va passar els primers Patufet i altres llibres, tant en castellà com en català. Era l’afeccionada a la literatura.”

Mentre obeeix sense queixa les meves indicacions per a les fotografies, en Mallafrè s’esforça a destacar aquests dos pols de la seva primera època. D’una banda el més popular de la família, de l’ambient del poble, d’altra aquell més “selecte” i, endevinem, una mica secret, de la seva padrina. La càmera digital es resisteix a la llum tènue, però el nostre entrevistat encara és en un altre lloc, en allò que anomena la prehistòria, recordant com va aprendre a llegir amb el Folch i Torres, les Pàgines viscudes o Les extraordinàries aventures d'en Massagran, i amb el Joan G. Junceda, que era el seu il·lustrador oficial. En Mallafrè torna a la figura de la seva padrina, explica com va influir perquè acabés estudiant i la seva llunyania del catalanisme com a idea política, tot i que: “la padrina era una persona intel·ligent que sabia veure les coses des d’una certa distància. Diguem-ne que pertanyia a la dreta més assensurada.” Però, el tema que travessa la conversa és la llengua. Gaudeix explicant la seva percepció d’un idioma, el català, que apareix en els moments clau de la seva existència intel·lectual, tal com les gorges d’un riu de muntanya brollen de sobte entre les pedres...

“Començo a llegir de molt jove, però a partir del batxiller la llengua és el castellà. La resta ni es planteja. Obtinc una beca de Sindicats, gairebé l’única manera d’estudiar aleshores, i la conservo, amb l'exigida mitjana de notable, durant tota la carrera. Tot i que no perdo l’interès, són anys de parèntesi quant a la meva relació amb la llengua. Faig filologia romànica, amb la voluntat de llegir tota la literatura que s’ha fet al món. És cert que vaig pertànyer a la junta de facultat, on hi havia el Vázquez Montalbán i altres persones amb una alta consciència política, però jo participo sempre des de la prudència, conscient que si em treuen la beca me’n vaig a Reus a fer d’aprenent. D’altra banda, acabo la universitat el 1964 i els canvis de rumb socials i educatius, tenen lloc una mica més tard.”

Demanem permís a la bibliotecària i pugem a la galeria correguda que hi ha sobre la sala. Encara faig fotografies, però el discurs espontani i circular d’en Mallafrè s’apodera a poc a poc de l’escena. La curiositat per saber si alguna vegada va escriure obra pròpia obté aviat una resposta: “Quan m’arriba el moment d’escriure ho faig en català. Entenc que és la meva llengua íntima i assajo uns poemes dolentíssims. Fins després d'acabada la carrera, ja lector en un institut d'Anglaterra, no entro una mica al camp de la traducció. I amb ella recupero la riquesa del català; sobretot amb el Joyce, que m’obliga a fer servir la història personal. Em descobreixo pensant que una tia meva em pot ajudar en alguna expressió, o recordo que al Patufet ja hi havia un joc de paraules semblant. És quan me n’adono que sé més català que no em pensava.”

Li pregunto si no hi ha més, si no resulta excessiu deixar de banda el teu món, renunciar a convertir-lo en literatura i traduir el món dels altres. Però Mallafrè no sembla haver viscut aquesta circumstància com a renúncia. “Pot semblar una boutade. Però quan es tradueix Joyce, Sterne, Fielding...” Ho deixa en l’aire i el sentit és molt clar, però jo encara no dic res i ell continua... “A mi em costa escriure. M’agrada, però m’ho miro i m’ho rellegeixo, i subratllo. Després condenso fins a les mides exigides pel diari. De vegades em costa tant un article com redactar una ponència. Sóc una mica exigent, suposo. Pel que fa a la traducció, em sento força realitzat quan penso: això és el que diria Joyce o Sterne en català. I fixa’t que m’agraden autors amb una marcada complexitat lingüística. De vegades m’han dit: Per què no en fas notes que expliquin la traducció, les opcions? Potser les notes són importants, però no són traducció pròpiament. Les deixo per a treballs a part. Jo vull parlar amb un lector anglès, que ell parli de la versió anglesa i jo de la catalana, que faci esment d’una frase concreta, d'un personatge, i que parlem de la mateixa obra. Aquest hauria de ser l’objectiu d’un traductor.”

Hi ha el dubte etern sobre la viabilitat d’aquesta reescriptura mirall, que en algun moment ha volgut projectar la figura del traductor com la d’un traïdor a l’obra original, però en Mallafrè també ens pot respondre a això: “Hi crec en la mesura que és difícil la comunicació, en la mesura que tu em pots trair parlant en català. En el sentit que tu t’hi projectes i pots interpretar des de la teva experiència el que t’explico de la meva infància. És clar que primer em traeixo jo mateix per explicar unes coses i no unes altres. Te’n posaré un exemple. Un dia vaig argumentar que Joyce feia servir una gran quantitat de llenguatges, des dels molt elevats fins els dels jocs infantils. Amb aquestes paraules, algú va titular: “A partir d’ara els nens catalans podran llegir l’Ulisses”. Aquesta persona no tenia ni idea de qui era Joyce, ni l’Ulisses, ni els nens catalans, però a més a més és la prova que parlant en català et poden trair de manera extraordinària. Hi ha un problema, doncs, que entra de ple en la teoria de la comunicació. De vegades, per fer entendre una frase has d’actuar a través de paràfrasis, tant en la teva llengua com quan tradueixes.”

Per uns instants fa l’efecte que ens situem en un carreró sense sortida, però en Mallafrè s’enganxa aviat als suggeriments. Davant del meu comentari sobre la possibilitat que les traduccions tinguin una data de caducitat, que envelleixin, opina que també ho fan els originals i, una vegada més, sense presses, intenta lligar caps...

“Si una traducció és bona pot funcionar com una obra de creació. Pensem en la traducció catalana del Decameró al segle XV; la traducció és vàlida avui. També és molt llegidora la Divina Comèdia del Sagarra, però no fa inútil la d’en Joan Francesc Mira, perquè funciona en un altre nivell. Jo puc llegir el Segarra i el Mira i m’enriquirà la Divina Comèdia. Quan llegia Shakespeare, m’agradava fer-ho en les traduccions del Sagarra i del Valverde, dues traduccions diferents. Potser pensis que parlo massa des de la postura del lector ideal, però hi ha una gradació. El lector de la Divina Comèdia, avui en dia, també és un lector ideal. En cada època es llegeix d’una manera diferent i la traducció pot remarcar-la. Fins i tot pot condicionar el gènere. Recordo una conversa amb el Francesc Parcerisas quan explicava que la Ilíada, en un moment determinat, es tradueix en prosa a l’anglès. És clar que al segle XIX, el gènere que més llegeixen els anglesos és la novel·la. Pel contrari, el Carles Riba tradueix L'Odissea en vers, perquè la poesia és la manera d’aproximar-se el lector català d’aquell moment històric a la literatura.”

Sortim al carrer no sense abans contemplar una estona l’esplèndid Rusiñol, que domina la Sala de Xerrades del Centre. La idea d’en Mallafrè és visitar el teatre Bartrina i caminem pel carrer de l'Abadia mentre m’explica la seva memòria de llibreries, la predilecció per la del seu amic Isidre Font, les dificultats per trobar els títols que l’interessaven aleshores. Penso que aquesta és una bona raó per a fer-se traductor, però no li ho dic. Parlem de Julio Cortázar i de la seva cèlebre recomanació als escriptors: “si no tenen idees, si no troben res a explicar, que tradueixin”, opinava l’autor de Rayuela, i en Mallafré ens diu que “traduir és com escriure amb una falsilla a sota”. Aquesta frase em sorprèn. Argumento que hi ha un gran component creatiu, en la traducció, però les seves paraules sonen més contundents: “És clar, que s’hi amaguen coses, però jo diria que és un component lingüístic, no pas creatiu. El gran desafiament és la seva adaptació.”

La modesta grandesa del Bartrina talla per uns minuts la conversa. En Mallafrè em porta per les bambolines i fa goig sentir-se de l’altre costat de l’espectacle, amb la sala il·luminada i buida. En tot moment, tant al Centre de Lectura com al teatre, plana la sensació de trobar-nos una mica a casa seva. Així seiem uns minuts a les butaques de primera fila. M’explica que el terra de la sala és una plataforma que permet diverses inclinacions, que l’espai s’ha fet servir també per a celebrar altres actes no escènics. Potser és el moment de forçar una mica la seva voluntat, d’anar més enllà, de posar sobre la taula la sospita que hi ha molt més encara inèdit en aquell Reus dels 50, on jugava un joveníssim Mallafrè...

“Jo era un nen de pis, però Déu n’hi do la relació de barri. Els amics pujaven a jugar, et relacionaves força. A Reus, l’ambient era molt de poble. Al meu carrer mateix hi havia un lloc on es trepitjava raïm, venien els carros amb les verdures i descarregaven. Recordo el forn del davant, on es coïa el pa amb llenya, la carboneria. Vivia a tocar d'un dels ravals que feien el tomb al voltant del nucli antic. Vaig tenir sort amb l’institut, el Gaudí, de certa tradició a la ciutat. Sobretot perquè després de la guerra van exiliar de Barcelona molta gent de l’Institut Escola. Com ara la Rosa Ferrer Sensat, filla de la Rosa Sensat, o el Valentí Fiol, gran professor de llatí. També gent de fora. Amb la participació de tots, es va crear un ambient cultural notable. S’hi feien revistes on també es publicaven textos en català gràcies al Francisco Hernanz, un mestre del qual tinc un gran record.”

Sembla imprescindible preguntar-li pel paper del Centre de Lectura, una institució cultural privada de vocació pública que data del 1859. En Mallafrè confirma amb entusiasme la seva importància, però no triga a perdre’s de nou en una memòria una mica caòtica per la seva riquesa. Encara sota les llums del teatre, recordo alguns passatges de l’Ulisses, l’esclat de cultura i idees en un ambient provincià. Ell s’encarrega d’il·lustrar els meus pensaments...

“Saps què va ser lingüísticament important, vist des d’ara? Anar a Doctrina. Vaig fer la comunió l’any 48, i tota la doctrina que vaig aprendre va ser en català. Això implicava l’ús d’un llenguatge formal, que parlava de virtuts teologals i sobrenaturals, diferent al més popular del carrer. Puc dir que, des de molt petit, el llenguatge del Patufet i la Doctrina em resultaven naturals. Però no em recordo obsessionat en excés per l’infern, ni per aspectes que em poguessin marcar de manera significativa, perquè vaig tenir la sort de tractar amb capellans raonables. I el clergat secular mantenia un catalanisme viu, malgrat la situació. En tornar de Barcelona és quan m’incorporo més a fons al Centre de Lectura. És la universitat popular de l’època a Reus. Hi ha el doctor Vallespinosa, que tradueix Moliere i Ionesco, Tenessee Williams... I parlem dels primers anys seixanta.”

Són moltes les sensacions que provoca la companyia d’en Joaquim Mallafrè, però la més intensa és aquest desig de tenir-lo com a mestre, de burxar en els trencacolls de la llengua amb el full de ruta de la seva experiència. Potser per això em resisteixo a donar per acabada l’entrevista sense aventurar-me en la universitat Rovira i Virgili de Tarragona. És 24 de maig, un dia feiner, en aparença un dia com qualsevol altre, i a l’interior d’aquest vell edifici té lloc l’homenatge al professor Mallafrè que es jubila aquest any de les seves obligacions docents.
Els passadissos de la universitat són un desert, però només entrar a l’Aula Magna en descobrim el motiu. Tothom sembla haver-se confabulat per acomiadar en Mallafrè. Acadèmics, amics, antics alumnes prenen esment quan el professor anuncia el tema de la seva dissertació: Memòries de traducció: literalitat i equivalència (en les traduccions de Joyce).
A partir d’aquí, les seves reflexions sobre literalitat, equivalència, adaptació, configuren una nova lliçó magistral. Però ens quedem amb algunes frases posteriors on clama contra la mobilitat laboral: “Un científic s’ha de sentir acollit, ha de fer arrels”, o explica de manera rotunda les intencions que han mogut la seva passió: “Sempre he volgut traduir per al lector. No oblidem que els clàssics són clàssics per la seva capacitat de ser traïts.”
Pocs segons després de finalitzar la seva intervenció m’absento de l’aula, de la universitat. Potser hauria estat més lògic quedar-me fins a la fi de l’homenatge, però tinc necessitat de pensar les seves paraules. És un dia esplèndid de primavera a Tarragona i camino fins al Fòrum. M’hi assec a prendre aquestes notes mentre imagino, ingènuament, que les enormes columnes romanes em protegeixen del món exterior. Escriure hauria de ser tan fàcil com mirar.

Xulio Ricardo Trigo

(Publicat a Serra d'Or)

Poetes bascos i catalans a Tarragona

2007-02-02T20:02:00.000Z

La poesia deu ser, en aquest moment, l’art més pura, la que menys contaminació de negoci té. No hi deu haver cap poeta ric gràcies a la venda de llibres. Tampoc no omple estadis, però genera una afició limitada i, tanmateix, constant. Quan semblava que les lectures de poesia havien quedat desterrades a la consideració d’activitat poc actractiva per a la gent jove, ha sorgit, sovint als locals on aquesta gent va, una afició renovada cap al gènere. Es pot parlar d’una nova florida de les lectures públiques, si hi afegim l’agradable sorpresa que suposen els contacontes. Comptat i debatut, i per sort, no ens podem aferrar a cap tòpic, i allò que són certeses per a una generació o durant uns anys, es converteixen en tot el contrari poc temps després. L’activitat de llegir poesia en públic és una de les programades amb assiduïtat en les ciutats principals del país; la poesia, en conseqüència, ha tornat a ocupar els indrets públics, tancats o de carrer, i ho ha fet amb suport institucional o sense, amb una vitalitat insospitada. A l’individu cronometrat i temptat per tota mena d’imatges, de sons i de colors, la paraula, la paraula nua, l’atreu; encara més: la necessita. El poeta continuarà sense fer-se ric i les editorials continuaran tancant col·leccions de poesia, però la necessitat existeix, i sorgiran noves col·leccions que tampoc no faran ric l’editor, però propiciran la continuïtat del gènere.
Tarragona disposa d’una tradició, recent però tradició, en recitacions de poesia a càrrec de poetes en llengües diverses. El Joc partit de la Nit de la Poesia de la Tardor Literària ha dut a l’escenari de La Vaqueria poetes en català al costat d’altres que utilitzen el gallegoportuguès, el francès del Quebec i l’anglès. Aquest contacte cultural ha estat ben rebut per un públic nombrós –relativament nombrós, perquè és ben sabut que l’art sense afegits de pallasseria acostuma a moure quantitats limitades d’espectadors- que ha seguit amb respecte i entusiasme els versos recitats pels seus autors i, quan ha convingut, a més a més, traduïts al català.
Aquesta setmana, dimecres dia 26 en concret, a la sala El Magatzem es farà un acte similar, amb lleugeres variacions. Procedent de la Setmana de Poesia de Barcelona, en el marc de la qual s’ha estrenat diumenge passat, arriba Veus paral·leles. Pirineoak-Pirineus, d’una riba a l’altra, que reuneix quatre poetes bascos i quatre de catalans en un acte dirigit per Albert Mestres i Sofia Fonseca i amb la novetat substancial, respecte de la fórmula de la Tardor Literària, de l’afegit de la veu de l’actriu Mireia Chalamanch a les dels poetes. Una proposta similar a la que tornarem a tenir d’aquí a mig any però amb presentació una mica diferent i uns altres protagonistes, és clar. La qualitat dels i les poetes que intervindran – Josep Palau i Fabre, Arantxa Urretabizkaia, Felipe Juaristi, Gemma Gorga, Jean-Louis Davant, Marta Pessarrodona, Marc Granell i Tere Irastortza, la meitat dones, la meitat homes- garanteix un producte excepcional que, plantejat per professionals del teatre amb alta sensibilitat per la poesia, pot convertir-se en un espectacle memorable, que les persones sensibles al fet poètic no es poden perdre. Els promotors de la idea volen establir com a nexe d’unió entre les successives edicions el fet minoritari, tant si és per la llengua –en aquest cas el basc- com per alguna altra raó –per a l’any vinent planegen portar poetes iranianes-. Un repte per als degustadors del gènere a la ciutat i al Camp, assistir-hi per fer possible la continuïtat de l’experiència i que s’estableixi com una nova tradició cultural, connectada amb la festa de la poesia a Barcelona.

Magí Sunyer

Atles de la memòria, d’Òscar Palazón

2007-02-02T19:22:00.000Z

Costa de trobar un primer llibre de poesies tan madur, i encara més que no sigui un aplec de poesies sinó un llibre pensat de manera global, amb un tema que el domina i que es desenvolupa des d’angles diversos. Atles de la memòria, d’Òscar Palazón, reuneix, d’entrada, aquestes dues qualitats. A través de les quatre parts en què està dividit el llibre –i de manera més evident en les dues primeres-, l’escriptor explora en la possibilitat de recuperar el passat a través de la memòria, que li ha de servir per rescatar-ne les ombres més amagades, arrancar-les de l’oblit i donar-los forma (“Trencar el silenci”) perquè se’l pugui comprendre. Amb aquesta voluntat, utilitza referències mitològiques –Teseu- , recorre a les més diverses ciències que puguin il·luminar el procés de recerca, s’aventura a tècniques de retenció del temps com la filmació d’una pel·lícula (“Videocreació”), procura negar l’evidència de les substitucions que el temps opera (“Plaça del treball, 5”), constata els obstacles, rebutja les sortides precipitades davant el desànim i conclou que la pretensió és inútil, que no és pot recobrar el passat, que no es pot propiciar el ple accés a un món que, ni que en algunes cruïlles de la memòria reaparegui, ha desaparegut. Francament agosarat és l’experiment de la segona part (“El cicle vital de les papallones”), en què la metamorfosi va paral·lela a la utilització com a recurs formal dels parèntesis; i atractives i vàlides elles soles, sense relacionar-les amb el discurs clar de la primera secció, ni que l’acabin de completar, la tercera i la quarta (“Diari d’operacions del mariscal Crécy” i “Hauikús de la batalla final”), que ens certifiquen les molt diverses possibilitats del poeta Òscar Palazón: la poesia narrativa i sarcàstica en la simulació d’un diari de campanya o la concisió, l’exactitud, la precisió dels haikai. El llibre s’adscriu a una línia de poètica clara que es complica a mesura que avança. Resisteix totes les proves de foc que ell mateix es planteja: quan el poema és llarg, el ritme el condueix sense entrebancs i s’hi solidifica el discurs, quan es redueix a l’expressió mínima del haikú, sap treure partit de la brevetat, segueix un alè narratiu quan s’ho proposa, i quan busca la intertextualitat, no se li esgarrinxen els versos. Amb el plantejament individualitzat de cada poesia, al servei, ja s’ha dit, d’un pla superior que no es perd de vista, els textos guanyen la intensitat que s’ha d’exigir a qualsevol grup de línies més o menys curtes que es vulgui considerar com a poesia. Per aquesta raó, no és estrany que alguns dels poemes hagin estat premiats en concursos, com el de la Catalana de Lletres. Fins i tot gosa trepitjar arenes movedisses perquè han estat objecte d’experimentacions molt repetides durant el convuls segle XX poètic i en surt estalvi, amb guanys afegits. Em refereixo, per exemple, al poema-llista. Quatre parts, quatre estils, quatre demostracions de força per desenvolupar una única història sense reiteracions ni gratuïtats, amb una bona administració de les emocions vistes a partir de ciències com la quïmica, la botànica, l’ornitologia, l’oftalmologia, que no distreuen del flux vertebral, sinó que l’enriqueixen. La decepció a què s’arriba condueix a un pessimisme intern -en efecte, resulta impossible el recobrament que es proposa- però obre les finestres a un camp més ampli: eliminades aquestes possibilitats, assumides les impossibilitats, el terreny a recórrer és potser infinit i amb menys destorbs que si s’hi estigués sotmès. En definitiva, és el camí de la llibertat, en el qual potser es comprovarà que la memòria no és tan inútil i que les visites al passat es converteixen en inevitables, per un imparable imperi de la ment, que no es deixa controlar sempre. Però aquests són uns altres possibles versos, que no figuren en aquest llibre i que el poeta no té per què escriure. Ara ens correspon la satisfacció de saludar aquesta primera obra tan carregada de realitats sòlides.

Magí Sunyer

Revistes de carnaval de Reus

2007-02-02T19:18:00.000Z

En aquest carnaval més aviat penós, de censors i piròmans, que hem passat, la bona notícia ha estat la vitalitat de la premsa satírica a Reus. Des de fa temps, molt de temps, i sense menyspreu de les excepcions, sembla que la literatura burlesca i picant en català hagi perdut el periòdic com a mitjà de comunicació. Quina diferència amb la vitalitat d’altres èpoques! Per això ve de gust saludar l’aparició d’una allau de fulls solts amb l’excusa del carnestoltes però que va molt més enllà d’aquestes festes, perquè l’arrancada data de mig any enrere i no sé si hi ha intenció de convertir-la en habitual, setmanal o mensual. La primera cosa que impresiona és la quantitat de títols: més de trenta-cinc capçaleres diferents amb un total d’uns cent vint números. Com que totes es publiquen protegides per l’anonimat, és difícil saber –impossible per a mi, que no sóc de la població i que no en conec les interioritats- si l’abundància de títols i d’exemplars es correspon amb una quantitat considerable de persones dedicades a la feina o si tot és joc d’uns quants que procuren desorientar-nos amb les rèpliques i les contrarèpliques que només els títols ja fan endevinar: El ganxet juantxi / El ganxet gens juantxi, Marejant la perdiu / L’ull de la perdiu, Vergonya! / ¡Vergüenza! / ¡Sinvergüenzas!, La veu de l’Anzame / La veu de l’infame, ...I l’últim que l’enterri! / ...I al final l’enterraran, entre altres. El joc és divertit i els esforços dedicats importants. Algunes de les capçaleres no és el primer any que apareixen. Són prou diferenciades: les que adopten el to fatxa –algunes de les redactades en castellà-, les de nom ben suggestiu –Opus gai-, desenfadat –Tururut viola, alguna de ben ocasional, com ara els goigs dedicats a un mossèn de Valls, els títols que parodien altres publicacions molt més regulars –El puny / La punta-, les de capçalera més previsible El diari de Carnaval i altres referències que segur que hi deu haver i que a mi se m’escapen. És ben difícil caracteritzar-les en poc espai, i jo ni tan sols les he arribat a tenir totes, com és normal en un material de distribució tan volandera. Posats a destacar-ne en una secció dedicada a les lletres, en triaré dues: pel títol –no n’he vist cap exemplar-, Guardeu-me la paraula!, no crec que calgui explicar per què; pel contingut, un número d’El cap de lluç. El col·leccionable de poesia més trempat, que parodia sengles poesies conegudíssimes de noucentistes com Josep Carner, Carles Riba i Clementina Arderiu amb tot de referències eroticopornogràfiques.
Vagi com vagi la confecció d’aquests papers –ja he dit que ho desconec- l’abundància ha d’indicar, per força, un interès en els receptors, que no paguen per adquirir-los però hi deuen participar rient o emprenyant-se. Si això s’esdevé, han acomplert el seu objectiu: comunicar, d’una manera diferent, carnavalesca, una comunitat, que no és tota la ciutat, sinó una part de la que participa d’uns certs codis comuns, per adhesió o per reacció –sovint de signe i motivacions molt diversos. Llarga vida i que l’exemple s’escampi, encara que el desig comporti el perill de rebre en alguna ocasió.

Magí Sunyer