La poesia permet dir molt amb poques paraules. Sempre m’ha semblat un repte poder expressar el màxim amb el mínim. Si ho puc dir en dues línies, per què ho he de fer en dos fulls? I posats a anar més lluny, no es tracta de dir, sinó de sentir. Una novel·la, un dietari, un llibre de prosa poètica, un altre llibre de poesia, qui ho sap el que vindrà? I si no ve res més, tampoc passa res!
Quina importància té la natura en la teva obra?
La mateixa que té en la meva vida. Jo també sóc natura. Tots ho som. No ens podem deslligar d’aquesta veritat tan elemental. En la poesia que escric sempre hi ha les vinyes. El meu pare, quan vol estar bé, diu, me’n vaig a la vinya. I se n’hi va. Allí aprens que, malgrat els hiverns, un dia inesperat, la vida retorna.
El poeta veneçolà Arturo Gutiérrez escriu que “De las piedras se habla con envidia,/quizás, porque ellas no hablan.” I més endavant afegeix: “De ellas se escribe siempre/para hablar de otra cosa”. Com a autora de L’amistat de les pedres, hi estàs d’acord?
Les pedres són memòria fòssil. És una memòria tan pura que el llenguatge no hi cal. M. Yourcenar fa dir a l’emperador Adrià: “Cada pedra era l’estranya concreció d’una voluntat, d’una memòria, d’un desafiament a vegades”. En aquesta concreció hi veig un tresor.
Sovint, els teus poemes parlen de la vida diària. S’amaga alguna cosa rere aquesta quotidianitat? O bé vols destacar la poesia que ens envolta?
La poesia és a tot arreu. Ens pensem que l’escrivim als llibres, però la poesia ja és. La inspiració deu ser el punt de descoberta d’aquesta realitat. Després ve la feina. La tria de les paraules. Deixar-ho i tornar-hi. A vegades no tocar res més i d’altres recuperar el punt trobat. Sobretot sense cap pressa. Comparteixo la idea d’en Comadira que la poesia no neix de la raó sinó de la força del sentiment.
El teu darrer poemari, La terra del record, es basa en les pintures de M. Teresa Baltasar. Quins avantatges té la creació d’un llibre d’aquestes característiques?
El més important és el fet de compartir significats, sentits, lligams, definicions i mirades del mateix llenguatge. És intercanvi i és il·lusió. Amb la M. Teresa Baltasar compartim el paisatge i la història del Baix Penedès interior. Trobem en les nostres arrels un signe d’identitat. En aquest llibre n’hem volgut sintetitzar l’essència a través del celler de casa seva. Des del record.
Dos dels teus poemes (“Urgències” i “Quiròfan”) recorden “Tulips”, un poema de Sylvia Plath publicat el 1965. La temàtica hospitalària, certes imatges i un jo poètic desvalgut hi coincideixen. Existeix, doncs, una mena de connexió intuïtiva entre creadors de diferents èpoques i cultures?
No hi ha connexió intuïtiva només entre creadors sinó també entre entrevistadors! La periodista Eva Piquer va lligar, fa sis anys!, una ressenya de L’amistat de les pedres amb l’aparició de Birthday Letters de Ted Hughes, marit de Sylvia Plath. L’Eva Piquer va titular l’article “Poesia o mentida” i em va fer adonar que la paraula mentida sortia diferents cops al meu llibre. Ella citava a algú que deia que el poeta és un mentider, doncs, que sempre explica la veritat.
Per què la majoria de les citacions que encapçalen els teus poemes són d’homes?
No faig diferències. Reivindico la poesia escrita per dones pel que ha estat de silenciada. En aquest sentit, veure que en gairebé totes les antologies recents de poesia continuen sortint una o dues dones, només, em sembla bastant greu. Sempre que a classe, per exemple, parlo d’en Riba, també ho faig de l’Arderiu, encara que ella no surt en cap llibre de text. Però és que no surt ni ella ni cap més poeta! La poesia no és d’homes ni de dones. La poesia és o no és.
Sabem que, esporàdicament, fas crítica literària a la premsa. Què ha de tenir un llibre perquè n’escriguis una ressenya?
A vegades, les ressenyes són fruit d’encàrrecs. Altres vegades, voluntàriament escric sobre llibres d’autors que conec. Sempre, però, escric sobre els llibres que m’agraden, que penso que són bons llibres. Això m’ho va ensenyar la Maria Àngels Anglada. Ella deia que, dels llibres dolents, el que s’ha de fer és no parlar-ne mai, i ho practicava!
Després de guanyar alguns premis literaris, n’has format part del jurat. Havent-ne estat a tots dos costats, quina valoració en fas?
Quan era adolescent i em presentava a concursos literaris, en deien així, moltes vegades havia quedat segona. Moltes vegades. No sabia entendre què tenia el primer premi i què tenia el meu segon. Ara ho entenc millor. Sovint, el primer, el segon i el tercer són tots el primer. No sé quin estrany atzar participa del premis...
El text amb què vas participar al cicle Lletres a Taula de la Tardor Literària 2004 pronosticava que “el temps s’endurà les paraules que hem dit”. Penses que la literatura és una manera eficaç per lluitar contra l’oblit?
L’oblit sempre acaba fent bé la seva feina. I la literatura, si és bona, també. Vaig escriure que “el temps s’endurà les paraules que hem dit”, i el que continua, per expressar que allò que queda de debò són els bons moments. Amb el temps, oblidarem de què vam parlar en aquells dinars i sopars de les tardors literàries, unes tardors literàries que a Tarragona s’omplen de festa, però sempre en quedarà el record i el somriure dels instants viscuts. Una esperança compartida, un desig encès o un somni encara per explicar.
A Plena de tu afirmaves: “Torna el desfici si no escric”. Escriure és, per a tu, una necessitat?
Per mi escriure és una manera de ser. Et posaré un exemple. De sempre que m’he sentit “quina lletra més maca que tens”. I deu ser veritat, perquè m’ho continuen repetint. Llavors dic “gràcies”, i tot seguit penso que aquesta lletra tan maca no em costa gens. A veure si m’explico, vull dir que jo no he fet res addicional per tenir aquesta lletra. És la meva. Tinc la sort de tenir-la maca. Punt. Si m’hi hagués d’esforçar terriblement, no tindria sentit! Crec que amb totes les arts passa una mica el mateix. El vers “torna el desfici si no escric” fa referència al desfici que sentim si ens allunyem del que som.
Òscar Palazón
(Diari de Tarragona, 26 març 2006)
______________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC DE ROSER GUASCH
Nascuda a les Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès, el 1969, resideix a Tarragona. És filòloga. Professora de secundària. Col·laboradora en suplements de cultura de diaris i revistes, es dedica també a la investigació literària. Ha publicat L'amistat de les pedres (Arola Editors, Tarragona, 1999. Premi Miquel Martí i Pol 1998), Plena de tu , Ed. Trujal, Cambrils, 2003, i La terra del record, Arola Editors, Tarragona 2005.