Durant l’espera, m’esforço a imaginar com seria la vida a Reus durant la infantesa del traductor de l’Ulisses, i penso que, d’alguna manera, totes les ciutats petites amb història tenen punts de confluència. És Reus el Dublín d’en Mallafrè? Quins són els primers passos d’aquest català que ha deixat una empremta indubtable en la llengua escrita dels últims anys? Trobar una resposta a aquesta pregunta ja justificaria l’entrevista, però sóc conscient que hi ha més.
Mallafrè ha traduït al català obres cabdals de la literatura: l’Ulisses, de Joyce; el Tom Jones, de Fielding; la Utopia, de More, el teatre de Beckett o el de Harold Pinter, entre moltes d’altres. Ha exercit com a professor durant més de 30 anys a universitats catalanes; també és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual ha estat vicepresident, i l’han distingit amb premis com el Nacional, el de la Crítica o la Creu de Sant Jordi.
Aquesta vàlua intel·lectual i moral de qui ha estat un dels protagonistes de la cultura escrita a casa nostra contrasta amb l’actitud sempre distesa del personatge. Sabem, gràcies als estudiosos que han burxat en els engranatges de la seva feina, que Mallafrè és un treballador minuciós, intens, que persegueix l’excel·lència, potser com a recurs contra les dificultats. Però sempre m’han semblat admirables els qui després d’un esforç màxim saben transmetre aquella part de felicitat personal que conté el treball literari.
Per això somric quan el veig acostar-se per un carrer lateral. Ell també arriba d’hora, i anem cap al Centre de Lectura, un dels escenaris més preats de la seva ciutat fetitxe...
“A casa meva érem de classe treballadora. El meu pare pertanyia a la primera generació urbana i va venir a treballar a Reus des de Mont-Roig. El llenguatge popular aleshores era un català molt ric. Hi vaig entendre des de petit les diferències entre l’oriental i l’occidental perquè aquesta ciutat és un lloc de confluència. A més que la meva família té un especial gust per les frases fetes, pels jocs lingüístics. La base que conforma tot això és molt rica, però jo me n’adono molt més tard, quan prenc consciència a través de la meva feina. L’escola i la universitat de l’època eren en castellà.”
M’ho explica mentre travessem les sales del Centre tot cercant un lloc adient per a les fotografies. Finalment ens situem en un racó de la sala principal, amb la llum tímida de la finestra, els prestatges de fusta i llibres nous darrere els vidres. Seu a la taula ovalada i veig a través de la pantalla digital de la càmera el seu rostre de professor amable, gairebé comprensiu. Però no m’enganyo. A l’aguait hi ha el traductor inflexible, exigent fins a la desesperació. Li pregunto com va néixer a la literatura, si li van influir els mestres...
“Quan van posar el meu pare al camp de concentració, la meva família va tenir la sort de comptar amb l’ajuda d’una veïna. Era soltera, néta de militars liberals i tenia alguns contactes que van poder avalar el pare. En agraïment, la van fer padrina del primer fill que va néixer després de la guerra. Vaig ser jo i, des d’aleshores, vaig tenir dues cases. Ella, dependenta de botiga, venia d’un sector més il·lustrat. Em va passar els primers Patufet i altres llibres, tant en castellà com en català. Era l’afeccionada a la literatura.”
Mentre obeeix sense queixa les meves indicacions per a les fotografies, en Mallafrè s’esforça a destacar aquests dos pols de la seva primera època. D’una banda el més popular de la família, de l’ambient del poble, d’altra aquell més “selecte” i, endevinem, una mica secret, de la seva padrina. La càmera digital es resisteix a la llum tènue, però el nostre entrevistat encara és en un altre lloc, en allò que anomena la prehistòria, recordant com va aprendre a llegir amb el Folch i Torres, les Pàgines viscudes o Les extraordinàries aventures d'en Massagran, i amb el Joan G. Junceda, que era el seu il·lustrador oficial. En Mallafrè torna a la figura de la seva padrina, explica com va influir perquè acabés estudiant i la seva llunyania del catalanisme com a idea política, tot i que: “la padrina era una persona intel·ligent que sabia veure les coses des d’una certa distància. Diguem-ne que pertanyia a la dreta més assensurada.” Però, el tema que travessa la conversa és la llengua. Gaudeix explicant la seva percepció d’un idioma, el català, que apareix en els moments clau de la seva existència intel·lectual, tal com les gorges d’un riu de muntanya brollen de sobte entre les pedres...
“Començo a llegir de molt jove, però a partir del batxiller la llengua és el castellà. La resta ni es planteja. Obtinc una beca de Sindicats, gairebé l’única manera d’estudiar aleshores, i la conservo, amb l'exigida mitjana de notable, durant tota la carrera. Tot i que no perdo l’interès, són anys de parèntesi quant a la meva relació amb la llengua. Faig filologia romànica, amb la voluntat de llegir tota la literatura que s’ha fet al món. És cert que vaig pertànyer a la junta de facultat, on hi havia el Vázquez Montalbán i altres persones amb una alta consciència política, però jo participo sempre des de la prudència, conscient que si em treuen la beca me’n vaig a Reus a fer d’aprenent. D’altra banda, acabo la universitat el 1964 i els canvis de rumb socials i educatius, tenen lloc una mica més tard.”
Demanem permís a la bibliotecària i pugem a la galeria correguda que hi ha sobre la sala. Encara faig fotografies, però el discurs espontani i circular d’en Mallafrè s’apodera a poc a poc de l’escena. La curiositat per saber si alguna vegada va escriure obra pròpia obté aviat una resposta: “Quan m’arriba el moment d’escriure ho faig en català. Entenc que és la meva llengua íntima i assajo uns poemes dolentíssims. Fins després d'acabada la carrera, ja lector en un institut d'Anglaterra, no entro una mica al camp de la traducció. I amb ella recupero la riquesa del català; sobretot amb el Joyce, que m’obliga a fer servir la història personal. Em descobreixo pensant que una tia meva em pot ajudar en alguna expressió, o recordo que al Patufet ja hi havia un joc de paraules semblant. És quan me n’adono que sé més català que no em pensava.”
Li pregunto si no hi ha més, si no resulta excessiu deixar de banda el teu món, renunciar a convertir-lo en literatura i traduir el món dels altres. Però Mallafrè no sembla haver viscut aquesta circumstància com a renúncia. “Pot semblar una boutade. Però quan es tradueix Joyce, Sterne, Fielding...” Ho deixa en l’aire i el sentit és molt clar, però jo encara no dic res i ell continua... “A mi em costa escriure. M’agrada, però m’ho miro i m’ho rellegeixo, i subratllo. Després condenso fins a les mides exigides pel diari. De vegades em costa tant un article com redactar una ponència. Sóc una mica exigent, suposo. Pel que fa a la traducció, em sento força realitzat quan penso: això és el que diria Joyce o Sterne en català. I fixa’t que m’agraden autors amb una marcada complexitat lingüística. De vegades m’han dit: Per què no en fas notes que expliquin la traducció, les opcions? Potser les notes són importants, però no són traducció pròpiament. Les deixo per a treballs a part. Jo vull parlar amb un lector anglès, que ell parli de la versió anglesa i jo de la catalana, que faci esment d’una frase concreta, d'un personatge, i que parlem de la mateixa obra. Aquest hauria de ser l’objectiu d’un traductor.”
Hi ha el dubte etern sobre la viabilitat d’aquesta reescriptura mirall, que en algun moment ha volgut projectar la figura del traductor com la d’un traïdor a l’obra original, però en Mallafrè també ens pot respondre a això: “Hi crec en la mesura que és difícil la comunicació, en la mesura que tu em pots trair parlant en català. En el sentit que tu t’hi projectes i pots interpretar des de la teva experiència el que t’explico de la meva infància. És clar que primer em traeixo jo mateix per explicar unes coses i no unes altres. Te’n posaré un exemple. Un dia vaig argumentar que Joyce feia servir una gran quantitat de llenguatges, des dels molt elevats fins els dels jocs infantils. Amb aquestes paraules, algú va titular: “A partir d’ara els nens catalans podran llegir l’Ulisses”. Aquesta persona no tenia ni idea de qui era Joyce, ni l’Ulisses, ni els nens catalans, però a més a més és la prova que parlant en català et poden trair de manera extraordinària. Hi ha un problema, doncs, que entra de ple en la teoria de la comunicació. De vegades, per fer entendre una frase has d’actuar a través de paràfrasis, tant en la teva llengua com quan tradueixes.”
Per uns instants fa l’efecte que ens situem en un carreró sense sortida, però en Mallafrè s’enganxa aviat als suggeriments. Davant del meu comentari sobre la possibilitat que les traduccions tinguin una data de caducitat, que envelleixin, opina que també ho fan els originals i, una vegada més, sense presses, intenta lligar caps...
“Si una traducció és bona pot funcionar com una obra de creació. Pensem en la traducció catalana del Decameró al segle XV; la traducció és vàlida avui. També és molt llegidora la Divina Comèdia del Sagarra, però no fa inútil la d’en Joan Francesc Mira, perquè funciona en un altre nivell. Jo puc llegir el Segarra i el Mira i m’enriquirà la Divina Comèdia. Quan llegia Shakespeare, m’agradava fer-ho en les traduccions del Sagarra i del Valverde, dues traduccions diferents. Potser pensis que parlo massa des de la postura del lector ideal, però hi ha una gradació. El lector de la Divina Comèdia, avui en dia, també és un lector ideal. En cada època es llegeix d’una manera diferent i la traducció pot remarcar-la. Fins i tot pot condicionar el gènere. Recordo una conversa amb el Francesc Parcerisas quan explicava que la Ilíada, en un moment determinat, es tradueix en prosa a l’anglès. És clar que al segle XIX, el gènere que més llegeixen els anglesos és la novel·la. Pel contrari, el Carles Riba tradueix L'Odissea en vers, perquè la poesia és la manera d’aproximar-se el lector català d’aquell moment històric a la literatura.”
Sortim al carrer no sense abans contemplar una estona l’esplèndid Rusiñol, que domina la Sala de Xerrades del Centre. La idea d’en Mallafrè és visitar el teatre Bartrina i caminem pel carrer de l'Abadia mentre m’explica la seva memòria de llibreries, la predilecció per la del seu amic Isidre Font, les dificultats per trobar els títols que l’interessaven aleshores. Penso que aquesta és una bona raó per a fer-se traductor, però no li ho dic. Parlem de Julio Cortázar i de la seva cèlebre recomanació als escriptors: “si no tenen idees, si no troben res a explicar, que tradueixin”, opinava l’autor de Rayuela, i en Mallafré ens diu que “traduir és com escriure amb una falsilla a sota”. Aquesta frase em sorprèn. Argumento que hi ha un gran component creatiu, en la traducció, però les seves paraules sonen més contundents: “És clar, que s’hi amaguen coses, però jo diria que és un component lingüístic, no pas creatiu. El gran desafiament és la seva adaptació.”
La modesta grandesa del Bartrina talla per uns minuts la conversa. En Mallafrè em porta per les bambolines i fa goig sentir-se de l’altre costat de l’espectacle, amb la sala il·luminada i buida. En tot moment, tant al Centre de Lectura com al teatre, plana la sensació de trobar-nos una mica a casa seva. Així seiem uns minuts a les butaques de primera fila. M’explica que el terra de la sala és una plataforma que permet diverses inclinacions, que l’espai s’ha fet servir també per a celebrar altres actes no escènics. Potser és el moment de forçar una mica la seva voluntat, d’anar més enllà, de posar sobre la taula la sospita que hi ha molt més encara inèdit en aquell Reus dels 50, on jugava un joveníssim Mallafrè...
“Jo era un nen de pis, però Déu n’hi do la relació de barri. Els amics pujaven a jugar, et relacionaves força. A Reus, l’ambient era molt de poble. Al meu carrer mateix hi havia un lloc on es trepitjava raïm, venien els carros amb les verdures i descarregaven. Recordo el forn del davant, on es coïa el pa amb llenya, la carboneria. Vivia a tocar d'un dels ravals que feien el tomb al voltant del nucli antic. Vaig tenir sort amb l’institut, el Gaudí, de certa tradició a la ciutat. Sobretot perquè després de la guerra van exiliar de Barcelona molta gent de l’Institut Escola. Com ara la Rosa Ferrer Sensat, filla de la Rosa Sensat, o el Valentí Fiol, gran professor de llatí. També gent de fora. Amb la participació de tots, es va crear un ambient cultural notable. S’hi feien revistes on també es publicaven textos en català gràcies al Francisco Hernanz, un mestre del qual tinc un gran record.”
Sembla imprescindible preguntar-li pel paper del Centre de Lectura, una institució cultural privada de vocació pública que data del 1859. En Mallafrè confirma amb entusiasme la seva importància, però no triga a perdre’s de nou en una memòria una mica caòtica per la seva riquesa. Encara sota les llums del teatre, recordo alguns passatges de l’Ulisses, l’esclat de cultura i idees en un ambient provincià. Ell s’encarrega d’il·lustrar els meus pensaments...
“Saps què va ser lingüísticament important, vist des d’ara? Anar a Doctrina. Vaig fer la comunió l’any 48, i tota la doctrina que vaig aprendre va ser en català. Això implicava l’ús d’un llenguatge formal, que parlava de virtuts teologals i sobrenaturals, diferent al més popular del carrer. Puc dir que, des de molt petit, el llenguatge del Patufet i la Doctrina em resultaven naturals. Però no em recordo obsessionat en excés per l’infern, ni per aspectes que em poguessin marcar de manera significativa, perquè vaig tenir la sort de tractar amb capellans raonables. I el clergat secular mantenia un catalanisme viu, malgrat la situació. En tornar de Barcelona és quan m’incorporo més a fons al Centre de Lectura. És la universitat popular de l’època a Reus. Hi ha el doctor Vallespinosa, que tradueix Moliere i Ionesco, Tenessee Williams... I parlem dels primers anys seixanta.”
Són moltes les sensacions que provoca la companyia d’en Joaquim Mallafrè, però la més intensa és aquest desig de tenir-lo com a mestre, de burxar en els trencacolls de la llengua amb el full de ruta de la seva experiència. Potser per això em resisteixo a donar per acabada l’entrevista sense aventurar-me en la universitat Rovira i Virgili de Tarragona. És 24 de maig, un dia feiner, en aparença un dia com qualsevol altre, i a l’interior d’aquest vell edifici té lloc l’homenatge al professor Mallafrè que es jubila aquest any de les seves obligacions docents.
Els passadissos de la universitat són un desert, però només entrar a l’Aula Magna en descobrim el motiu. Tothom sembla haver-se confabulat per acomiadar en Mallafrè. Acadèmics, amics, antics alumnes prenen esment quan el professor anuncia el tema de la seva dissertació: Memòries de traducció: literalitat i equivalència (en les traduccions de Joyce).
A partir d’aquí, les seves reflexions sobre literalitat, equivalència, adaptació, configuren una nova lliçó magistral. Però ens quedem amb algunes frases posteriors on clama contra la mobilitat laboral: “Un científic s’ha de sentir acollit, ha de fer arrels”, o explica de manera rotunda les intencions que han mogut la seva passió: “Sempre he volgut traduir per al lector. No oblidem que els clàssics són clàssics per la seva capacitat de ser traïts.”
Pocs segons després de finalitzar la seva intervenció m’absento de l’aula, de la universitat. Potser hauria estat més lògic quedar-me fins a la fi de l’homenatge, però tinc necessitat de pensar les seves paraules. És un dia esplèndid de primavera a Tarragona i camino fins al Fòrum. M’hi assec a prendre aquestes notes mentre imagino, ingènuament, que les enormes columnes romanes em protegeixen del món exterior. Escriure hauria de ser tan fàcil com mirar.
Xulio Ricardo Trigo
(Publicat a Serra d'Or)